Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El 'xèrif' del golf Pèrsic

“Això són quatre molles per tu”, bromejava Trump davant la premsa, amb un plafó als braços i sota el riure còmplice de Mohamed bin Salman. Ho feia mentre explicava la venda d’armament al príncep hereu saudita per valor de 12.500 milions de dòlars. De fet, segurament siguin quatre molles: l’any passat l’Aràbia Saudita es va comprometre amb Riad a fer una compra urgent per valor de 110.000 milions i a arribar als 350.000 milions de dòlars en els propers deu anys. El contracte està considerat el més important de la història dels Estats Units. L’Aràbia Saudita confirmava, d’aquesta manera, la seva destacada posició com a principal comprador d’armament dels Estats Units i seguia competint per mantenir-se, un any més, al cim del mercat armamentístic mundial.

En la darrera dècada, el règim saudita ha engegat una escalada armamentística que l’ha portat fins a aquest cim. Entre 2011 i 2015 va augmentar les seves importacions un 275% respecte al quinquenni anterior i ha passat de representar el 3% del mercat global a ser el 10%. Les seves compres representen el 49% de les exportacions armamentístiques britàniques i el 18% de les dels Estats Units. Què els ha portat a aquesta escalada ho expliquen els esdeveniments polítics dels darrers temps, tant externs com interns.

L’esclat de les insurreccions populars contra les dictadures àrabs el 2011 va posar Riad contra les cordes. Garants de l’statu quo previ als alçaments van veure seriosament amenaçada la seva supremacia regional, forjada després de dècades d’aliances amb les dictadures establertes a la majoria de països de la zona.

A més, per contra, el veí Qatar va començar a expandir la seva influència a la regió a través del patronatge dels Germans Musulmans. Així, les revoltes populars van esdevenir el tauler de joc d’una guerra freda soterrada per la influència regional. De fet, no només l’Aràbia Saudita va augmentar la seva inversió en armament. Mentre la monarquia saudita gairebé triplicava les importacions, Qatar també experimentava un creixement sense aturador d’un 166%.

La guerra amb Qatar, però, ha estat principalment diplomàtica. El 2014, amb la col·laboració dels Emirats Àrabs i Bahrain, retiraven els seus cossos consulars de Doha, i l’estiu de 2017, en una escalada exponencial, els mateixos països –juntament amb Egipte– tallaven relacions comercials, bloquejaven comercialment Qatar, tancaven fronteres i n’expulsaven la població qatariana resident als seus països. Les exigències per aixecar el bloqueig eren draconianes. El setge acabaria caient pel seu propi pes, quan Qatar demostraria saber sortir-se’n prou bé sense doblegar-se al plec de condicions. Tot això arribava malgrat la clara derrota del projecte d’influència qatariana a la regió a través dels Germans Musulmans; una derrota exemplificada en el cop d’estat del general al-Sissi a Egipte el 2013. L’alçament militar va frenar de ple l’expansió de tota influència de Doha a la regió i ha tingut efectes més o menys evidents a la resta de països sublevats el 2011. La voluntat de voler aixafar Doha semblava evident.

Una voluntat, la d’imposar-se, que també es reflecteix en la intervenció en el conflicte iemenita, on l’Aràbia Saudita ha desplegat el seu arsenal militar. La que pretenia ser una intervenció de curta durada s’allarga ja més de tres anys, i s’ha convertit en el que moltes organitzacions cataloguen com la pitjor crisi humanitària del tombant de segle. Tot per plegar la rebel·lió houthi, que Riad acusa de rebre el suport del seu altre gran enemic regional: l’Iran. Una por que va motivar també la intervenció saudita a Bahrain per aturar les protestes populars el 2011, que ha estat clau en el conflicte sirià i que ha provocat l’aixafament continuat de les protestes al Qatif, un oasi oriental del país, inclosa l’execució el 2016 del considerat com el seu líder, Nimr Bakir al-Nimr.


Batalles intestines

L’Aràbia Saudita, enormement descol·locada pel moviment del tauler que van suposar els alçaments populars de 2011, s’ha caracteritzat per una política exterior erràtica i poc estratègica. Al darrere s’hi poden trobar dues explicacions. La primera és l’aparició en escena del temperamental i impulsiu Mohamed bin Salman com a nou pes pesant de la monarquia. Príncep hereu després que un envellit rei Salman desplacés la línia successòria: molta gent ja el considera l’home que pren les decisions a la casa reial. Seva hauria estat la decisió de l’opa hostil a Qatar, com també ho va ser la decisió d’entrar en guerra al Iemen contra la població houthi.

Onze membres de la nissaga han estat empresonats per protagonitzar una protesta al palau reial de Riad

Es tracta d’un hereu molt jove, 33 anys, que genera dubtes en el si de la família reial. Sembla que es vol fer valer mostrant-se com un home ambiciós i expeditiu. També internament, ja que des del seu nomenament les execucions han rondat les 150 per any, multiplicant per dos la mitjana dels tres anys anteriors a la seva designació. Fins i tot dins de la mateixa família reial, bin Salman ha hagut de realitzar purgues per consolidar el seu poder. Recentment, onze membres de la nissaga han estat empresonats després de protagonitzar una protesta al palau reial de Riad. L’any passat les forces policials també havien arrestat desenes de figures de l’elit política i econòmica del país, incloent-hi una desena de prínceps i ministres, sota el sospitós paraigua d’estar lluitant contra la corrupció. Entre els detinguts es trobava el príncep Nayef, principal damnificat pel canvi en la línia successòria i que molts informes apuntaven que es trobava sota arrest domiciliari. A principis de mes, un germà del rei Salman, Ahmed Abdulaziz, va ser enregistrat a Londres criticant la política saudita al Iemen i podria estar plantejant-se l’exili. Un exili en què, des de 2013, es troba Khaled bin Farhan, membre de la família reial que des d’Alemanya instava la família Saüd a sublevar-se contra el monarca.


L’aixeta de l’or negre

L’altra explicació es troba, com sempre, en el petroli. L’Aràbia Saudita és el primer exportador de petroli del planeta i el segon en reserves de cru, amb un quart del total i només superada per Veneçuela. El petroli representa un 87% dels ingressos pressupostaris, un 90% de les exportacions i un 40% del PIB. Pràcticament un monocultiu que l’ha convertit en la gallina dels ous d’or durant dècades, convertint una irrellevant monarquia de l’Aràbia en una influent potència regional, sobretot després del boom que va suposar la crisi del petroli de 1973. Llavors, els barrils van passar de 3 a 12 dòlars i l’economia saudita va fer un salt de gegant. El PIB del país passava dels 15.000 milions de dòlars el 1973 als 184.000 el 1981. I això va provocar un salt enorme dins la monarquia, convertint-la en un agent regional essencial, amb veu i vot sobre tota la regió. Aquest creixement econòmic dels setanta, combinat amb el col·lapse final del nasserisme i el panarabisme laic, van donar ales a l’expansió del wahhabisme de tall saudita arreu del planeta, inclosa l’expansió del gihadisme armat, i, en paral·lel, a la consolidació de les dictadures sostingudes per Riad.

El petroli representa un 87% dels ingressos pressupostaris i un 90% de les exportacions

Però les actuals tendències apunten a un clar esgotament del model del petroli en detriment del gas, considerat com l’únic combustible fòssil econòmicament sostenible en els propers 25 anys. I on es troben les principals reserves d’aquest mineral fòssil? Precisament a l’Iran i Qatar, primera i tercera reserva respectivament i principals rivals d’una Aràbia Saudita preocupada per una possible fi de la seva hegemonia. Per mirar de pal·liar el previsible col·lapse del petroli, bin Salman es va presentar amb un pla econòmic de diversificació de l’economia, el Vision 2030. Aquest pla també mira de solucionar la piràmide generacional d’un país on 7 de cada 10 tenen menys de 35 anys, on les taxes d’atur juvenil ronden el 25% i on 3 de cada 4 saudites viuen dels generosos subsidis estatals. Però, més enllà de les bones intencions i els miracles sobre el paper, Riad comença a veure les orelles del llop. I, amenaçat, sembla decidit a no deixar que els seus rivals regionals li passin la mà per la cara. Al preu que calgui.