“Poden fer el que vulguin amb els nostres fills i filles, per això estem totes callades”. Així de concloent es mostra Linda Porn, portaveu del col·lectiu Madrecitas, constituït l’any 2020 per lluitar contra la “violència patriarcal, racista i colonial” que segons la seva mateixa experiència infligeix la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya. Trencar el silenci i visibilitzar els casos de desenes de mares és el seu objectiu principal –així com ho han anat fent fins ara la Marea Turquesa o l’Associació per a la Defensa dels Drets del Menor, APRODEME–, però la majoria de les seves companyes no tenen les condicions per fer-ho, sobretot per por de ser castigades de nou per l’administració. Davant la impotència, algunes mares han creat perfils de Facebook i han impulsat recollides de signatures a Change.org on s’acusa la Generalitat de Catalunya de “robar criatures”.
Linda va canviar el seu nom quan va decidir sortir de l’armari com a treballadora sexual. “Em vaig imaginar que m’ocorreria alguna cosa així, que em traurien la meva filla i, per descomptat, penso que té relació. Però no ho admeten, perquè això seria il·legal”. Un matí, les tècniques de la DGAIA van treure la seva filla de l’escola i la van portar a un metge de l’hospital Sant Joan de Déu (Barcelona), on aquest va dictaminar que els progenitors violentaven físicament la nena. Després, un jutge va dictar una resolució i la van traslladar a un centre. “Quan vaig arribar a l’escola em van dir que la nena ja no estava allí i que se l’havien emportat a un centre”, recorda.
La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència gestiona avui dia mesures de protecció de 7.748 menors
El cas de la filla de Linda és un dels 7.748 en les quals hi ha un infant o adolescent sota una mesura protectora de l’administració pública catalana, segons consta en el darrer informe estadístic mensual d’octubre de 2021 elaborat per la mateixa DGAIA. És a dir, menors d’edat, als progenitors dels quals s’ha retirat la custòdia i als quals s’ha separat de la seva família al·legant “desprotecció infantil”. Del total, un 37’2 % són d’origen estranger, el 17’6 % dels quals tenen referents familiars al territori. Una dada amb biaix demogràfic, si tenim en compte que de les poc més d’1.400.000 persones menors de 17 anys que hi ha a Catalunya, només un 15’7 % són de nacionalitat estrangera.
Linda explica que justificaven la retirada de la seva filla dient que era “un cas aïllat”, però que en crear Madrecitas es van adonar que “hi ha una estructura que exerceix una suposada protecció dels menors sobre mares solteres, famílies diverses i específicament pobres, migrants que venen d’altres contextos culturals i que no han assumit la cultura occidental”. Per la seva experiència i la de moltes altres dones del seu col·lectiu, està convençuda que hi ha un “biaix racista” en molts d’aquests processos.
Crítiques al govern català
La DGAIA és un organisme de la Generalitat de Catalunya que té la missió de promoure el benestar de la infància i l’adolescència en alt risc de marginació social amb l’objectiu de contribuir al seu desenvolupament personal. També exerceix la protecció i la tutela dels infants i adolescents que considera “desemparats”, el que l’ha situat els darrers anys en el punt de mira de diverses organitzacions, inclòs el síndic de greuges, que han qüestionat algunes de les seves pràctiques.
Entitats com Madrecitas, APRODEME o Marea Turquesa reclamen el retorn de la custòdia de desenes d’infants
Actualment, la DGAIA està enquadrada en l’organigrama del departament de Drets Socials, sota la batuta de la consellera Violant Cervera Gòdia (JxCat). L’organisme, amb seu al número 52 de l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, depèn de la Secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut i està encapçalat dirigit per Ester Sara Cabanes i Vall. Gran part de les seves obligacions es recullen en la llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, entre les quals destaquen la prevenció de l’abús i el maltractament infantil. “I tant, que ha d’existir una administració que defensi els interessos del menor, perquè són persones vulnerables. El problema és que estan provocant molts desastres per executar un objectiu que és legítim”, considera Linda. Fonts del departament de Drets Socials, expliquen a la Directa que, per raons de confidencialitat, no poden donar informació ni explicacions sobre casos concrets, però sí que neguen les acusacions genèriques de les afectades i recalquen que la decisió de retirar la custòdia “sempre és col·legiada, es pren en equip i es posa en el centre la protecció del menor”.
Arlene Cruz Carrasco, advocada especialitzada en retirades de custòdia, explica que la DGAIA estableix tres tipus de risc pels menors als seus protocols: lleu, moderat i greu. “Si l’expedient de risc comença i veuen que és tan greu que està afectant l’interès general del menor, es pot ordenar un desemparament amb mesura cautelar de separació del nucli familiar”, exposa la lletrada. Avui dia hi ha 1.445 d’aquests casos encara en situació d’estudi, mentre que per a 6.303 ja s’ha dictat una resolució administrativa de desemparament definitiva, que comporta un mínim de dos anys de retirada de la custòdia.
Arribar als jutjats
Les retirades de custòdia s’inicien amb un avís de detecció de possibles vulneracions dels drets dels infants. Aquest pot provenir de diferents canals, com ara els cossos policials, però també d’institucions educatives o sanitàries. Un cop fet el crit d’alarma, s’activa un sistema que estudia el cas, l’avalua, fa un informe i proposa mesures, sent Serveis Socials i, específicament, els Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència (EAIA) qui, en nom de la DGAIA, decidiran quin tipus d’expedient s’obre.
Si es tracta d’un expedient de desemparament, normalment desemboca en la separació del nucli familiar per mitjà d’un acolliment en família extensa (altres familiars), un acolliment en centre de menors o l’inici dels tràmits amb l’Institut Català d’Adopció i Acolliment (ICAA) per fer-li lloc en una família aliena o –mitjançant una nova resolució– lliurar-lo a una família preadoptiva, que amb el pas del temps es pot convertir en definitiva. “La DGAIA només signa. Qui està al davant sempre, com un peó en un joc d’escacs, és l’equip de l’EAIA que proposa les resolucions. Normalment, un psicòleg i un treballador o educador social”, descriu l’advocada Cruz Carrasco. “El que t’estan traient dins de la teva competència maternal o paternal és la guarda i custòdia del menor. La pàtria potestat, la segueixes tenint, però no pots decidir sobre el teu fill ni viure amb ell”, afegeix.
“El problema és el desconeixement i la barrera idiomàtica, la majoria no arriben ni a primera instància, sinó que se’ls retira la custòdia per via administrativa”, assegura l’advocada Arlene Cruz Carrasco
En el millor dels casos, la DGAIA pot mantenir la custòdia als progenitors signant un conveni de compromisos que han de complir i on de vegades se’ls imposen teràpies psicològiques. Linda i les seves companyes ho han viscut en pròpia pell: “En tots els expedients ens atribueixen un trastorn mental, que som ‘egoistes’ i que només pensem en nosaltres, que no acceptem la realitat tal com és. Jo vaig haver d’assumir un munt de trastorns que no tenia per poder veure a la meva filla, i ni tan sols així em van deixar veure-la”.
Quan es dicta la resolució administrativa de desemparament, la DGAIA ha de notificar-ho a la Fiscalia de Menors, on els progenitors poden recórrer judicialment durant un període de dos mesos. Si s’hi oposen i exposen els seus motius, el jutge demana a la DGAIA que aporti l’expedient complet del menor, i així els seus tutors poden formular una demanda en un termini de vint dies. “La primera oposició és molt simple, però després has de buscar un advocat i un procurador de forma obligatòria per poder plantejar una demanda civil al jutjat de primera instància amb competències de família”, aclareix Cruz Carrasco. Una vegada presentada la demanda, el jutge la trasllada a la DGAIA i la Fiscalia, que tenen vint dies per formular els seus escrits d’al·legacions abans que s’assenyali data de judici.
Segons l’advocada, això succeeix en molt poques ocasions, quan les famílies migrades dominen més l’idioma o tenen algú que les assessori. “El problema és el desconeixement i la barrera idiomàtica, la majoria no arriben ni a primera instància, sinó que se’ls retira la custòdia per via administrativa”, assegura alhora que considera que “el sistema judicial genera indefensió cap a aquestes famílies, la càrrega de prova està sobre elles i la DGAIA té presumpció de veracitat”.
Penalització de la pobresa
Un dels casos que Cruz Carrasco ha portat com a jurista és el d’una dona que va denunciar el pare del seu fill per violència masclista. Ell va anar a la presó i ella va acabar el seu període de gestació sense recursos, motiu pel qual va okupar un habitatge, i la DGAIA li va prendre la custòdia des que la nena va néixer. Només li deixen veure la filla –que ha complert ja un any i mig– una hora a la setmana, i ara han resolt que la donaran a una família en preadopció. “Què vols que pensi, aquesta mare? Que millor aguantar i quedar-se callada, perquè almenys no l’haguessin separat de la seva criatura”, assevera.
Aquestes mares critiquen amb duresa l’ordre BSF/331/2013, de 18 de desembre, per la qual es van acordar les llistes d’indicadors i factors de protecció dels infants i adolescents. Consideren que és la base que sustenta molts dels casos que denuncien. El document, publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), desenvolupa una part de la llei 14/2010 i estableix un sistema d’indicadors i factors de risc, protecció i pronòstic per “objectivar i homogeneïtzar-ne l’avaluació tècnica”, en aquest cas, perquè els professionals de Serveis Socials valorin les situacions personals, familiar i social dels infants i adolescents en els procediments administratius de risc, de desemparament, de tutela i de guarda.
Entre els factors de risc hi ha “la continuïtat de la relació de parella” i “la disponibilitat d’habitatge”
Entre els indicadors de maltractament llistats hi ha alguns com ara: “alimentació deficient, manca d’higiene o roba inadequada per a l’època de l’any”, “la vida familiar és caòtica (absència de pautes, horaris, etc.”, “manca d’adults referents estables (excessius canvis en les relacions familiars)” o “manca d’unes mínimes condicions d’habitabilitat del domicili (de subministraments bàsics, habitatge insalubre, desordre)”. Al seu torn, trobem factors de risc/protecció que tenen en compte la “composició i estructura de la família”, la “continuïtat de la relació de parella”, la “disponibilitat d’habitatge i condicions de la llar”, així com els ingressos familiars, el treball i la situació laboral dels membres de la família.
En les 28 pàgines d’aquesta ordre, encara vigent, es consideren observacions de maltractament infantil del Registre Unificat del Maltractament Infantil (RUMI) altres qüestions com “l’habitatge es troba en condicions precàries de manteniment, equipament i ordre”, “hi ha amuntegament [conviuen moltes persones a una mateixa casa]” o “han estat desnonats o no tenen domicili”. També penalitza el fet que “els progenitors, tutors o guardadors de petits van estar institucionalitzats en el sistema de protecció” o altres situacions com “alguns dels progenitors, tutors o guardadors està a la presó” o “es dona la prostitució d’algun dels progenitors, tutors o guardadors”.
Per últim, ser “un nucli monoparental amb greus dificultats econòmiques o amb manca de suport”, un “nucli en situació d’immigració amb greus dificultats econòmiques o legals de manca de suport”, patir “canvis freqüents de parella o dels referents adults de l’infant i o l’adolescent”, així com habitar “una zona amb concentració de població en situació de dificultat social”, també pot influir en la sort de la canalla segons quin sigui el criteri dels tècnics de la DGAIA.
També es penalitza el fet que algun tutor o progenitor ingressi a la presó o es dediqui a la prostitució
L’opinió de l’advocada Cruz Carrasco és que se segueixen veient aquests casos com “aïllats”, però assegura que no és així. “Milers de menors tutelats són molts diners i esdevé un negoci millor que invertir a donar a les famílies els recursos habitacionals o d’alimentació que necessiten”, critica mentre detalla casos en els quals les famílies van a Serveis Socials a demanar ajuda i acaben amb expedients oberts des de la DGAIA per precarietat econòmica. En canvi, des del departament de Drets Socials afirmen que “la primera opció sempre és ajudar a la família perquè es faci càrrec del menor”.
La lletrada considera que “el problema no és només l’indicador, són els tècnics i treballadors dels EAIA, que estan valorant sota el seu criteri i subjectivitat si és greu, moderat o lleu”. Ella ho anomena “dret de taula”, perquè considera que “depèn de la taula on caigui l’expedient, del funcionari que et toqui, de la seva forma de ser o de la seva experiència familiar, el teu futur serà d’una manera o una altra”.
Guanyar la partida
Quan a Linda Porn li van retirar la custòdia de la seva filla, els factors de risc que van al·legar eren la seva situació de mare soltera, que no tenia arrelament ni família de sang a Barcelona i que estava en un context administratiu irregular. A banda, van fer esment al fet que consumia drogues, alcohol i van mostrar unes marques de la petita als panxells de les cames com a suposada prova d’un maltractament físic, tot i que ella assegura que eren fruit dels cops d’estic que es feia durant l’extraescolar de hoquei, en la qual participava. Des de la Generalitat confirmen que es troben en molts casos de famílies monomarentals, però consideren que “el fet que hi hagi més retirades de custòdia d’aquest tipus no és responsabilitat seva sinó fruit del context”.
Els darrers anys, la DGAIA ha estat denunciada en diverses ocasions per progenitors que consideraven que s’havien comès negligències en els processos de retirada de custòdia que havien patit. El juny de 2019, un jutge civil de l’Hospitalet de Llobregat va instar la Fiscalia a investigar l’actuació de la DGAIA per la retirada a una mare de la custòdia de la seva filla a partir d’una denúncia anònima i d’informes tècnics basats en “creences i suposicions”, segons la mateixa resolució judicial.
Els darrers anys, la DGAIA ha estat denunciada en diverses ocasions per progenitors que consideraven que s’havien comès negligències en els processos de retirada de custòdia que havien patit
El jutge va revocar les mesures dictades per l’organisme públic i va atorgar la custòdia al pare alhora que acordava un ampli règim de visites per a la mare. Considerava que la intervenció realitzada per l’administració havia estat “nefasta i ha causat dolor a les famílies”, mentre reprovava el paper de l’EAIA en el cas, en considerar que havia afavorit els postulats de l’administració, en lloc de “buscar una objectivitat en la defensa de l’interès superior del menor”. En un dels informes tècnics que avalaven la retirada de la custòdia, es valorava com un aspecte negatiu que l’actual parella de la mare era d’ètnia gitana.
Una altra victòria va ser en el cas de la petita Nour, de tan sols 3 anys, que va ser sostreta del seu nucli familiar a causa d’un informe mèdic on s’afirmava que no estava guanyant el pes corresponent a la seva edat. L’informe es va incorporar a un expedient on van aparèixer alguns dels factors de risc citats anteriorment, però la comunitat marroquina –de la mà de Madrecitas i altres col·lectius com Papers per a Tothom i Diverses 8M– es va mobilitzar el novembre de 2020 davant la seu de la DGAIA per pressionar perquè es tornés la custòdia als seus progenitors, quelcom que finalment van aconseguir.
Anys després de ser-li arrabassada, Linda encara no ha aconseguit recuperar la seva filla. “Ella vol tornar amb mi, però les tècniques em diuen que qualsevol canvi serà pitjor i que la deixi com està, que ara per ara no me la tornaran”. Confessa que a moltes mares que es troben en situacions similars les han advertit que si parlen públicament sobre els expedients dels seus fills i filles no les deixaran fer visites ni trucades telefòniques. Tanmateix, ella ha decidit alçar la veu: “Parli o no parli, la meva filla segueix tutelada. Així que millor parlar”.
