-Espia: Els periodistes sou uns sentimentals de merda. Us enamoreu dels poetes. Els poetes s’enamoren dels marxistes, i els marxistes d’ells mateixos. La retòrica destrueix el país i al final només queden els tirans. Per defensar les raons justes, els poetes s’equivoquen de bàndol
-Periodista: Tu has escollit el bàndol equivocat.
-Espia: En vint anys veurem qui tenia la raó.
Diàleg de la pel·lícula Under the fire, 1983
No és cap secret que als periodistes ens agrada parlar de nosaltres mateixos. De fet, ens agrada parlar més de periodistes que de periodisme però aquests dies parlem de tot plegat per culpa de míster claveguera Villarejo i d’un exdirector d’El Mundo que ha decidit explicar el making of de molts titulars. La sorpresa és com es poden fer tantes entrevistes per dir quelcom tan obvi com que els grans mitjans ho són perquè els poders polítics i econòmics volen. Ha calgut esperar al 2019 per fer veure que hem perdut la innocència. Per reconèixer d’una vegada que som un frau i que vivim de les rendes d’una imatge idealitzada de la professió, i que aquesta imatge la van crear els mateixos que aconseguien exclusives als reservats dels restaurants. L’autèntic misteri és com tanta gent jove continua estudiant periodisme per ser no se sap molt bé què i per treballar no se sap molt bé on.
Les periodistes joves i precàries que fan Internacional s’encabronen perquè no aconsegueixen espai per a les seves peces als mitjans, però és una evidència sociològica que el món ens importa un rave. Segons el Real Instituto Elcano, el 1984 només el 29% dels espanyols estaven interessats en política internacional i avui, tot i caure’ns tota la globalització a sobre, només som el 41%. Potser a Catalunya, amb la internacionalització del conflicte, ens importa una mica més però només el que fan els països rics perquè la política internacional sempre l’hem entesa com una extensió de la nacional. Fa molta vergonya haver d’explicar-ho als periodistes amenaçats que arriben a Barcelona fugint de la persecució i la mort en un degoteig imparable. Arriben des de Mèxic però també des de Brasil, Hondures o Nicaragua.
Les periodistes joves i precàries que fan Internacional s’encabronen perquè no aconsegueixen espai per a les seves peces als mitjans, però és una evidència sociològica que el món ens importa un rave
Uuuuuuuuix Nicaragua. Si escriure sobre qüestions internacionals no em farà la columnista més popu de la Directa, parlar sobre Nicaragua és caminar pel costat més salvatge de la vida. Com ficar-me al mig de trenta tiosgrans i borratxos ballant un pogo o com mirar d’enraonar a twitter sobre temes d’identitat. Però és que ara farà un any que Nicaragua va explotar i tot just aquest any farà quaranta anys del triomf de la revolució sandinista. La reforma de la seguretat social va ser l’espurna, la gota que va fer vessar el got un 18 d’abril, però podia haver estat qualsevol altre dia o qualsevol altra gota perquè el descontentament s’acumulava. Un any després, hi ha entre 325 i 500 morts, segons quina font consultis i un nombre indeterminat de persones desaparegudes. I més de 800 presos polítics i 50.000 persones, mínim, busquen refugi a Costa Rica. Les manifestacions crítiques estan prohibides. Han il·legalitzat ONG de drets humans i han expulsat delegacions d’organismes internacionals. Un segon diàleg nacional ha fracassat, l’economia es desploma i han començat les sancions internacionals. Mumalmumalmumal.
I els periodistes, fatal. S’han tancat mitjans. Hi ha sis periodistes a la presó. Setanta-dos s’han exiliat, molts de ràdios locals comunitàries. I aviat també farà un any que van assassinar a Bluefields el periodista Àngel Gahona, mentre retransmetia les protestes per Facebook Live. Tot i que han jutjat i condemnat extraordinàriament de pressa dos xavals afrodescendents, només el govern creu que hagin estat ells els culpables. Matar periodistes sempre és lleig però a Nicaragua una mica més perquè la història de la revolució està marcada per l’assassinat dels periodistes Pedro Joaquín Chamorro i Bill Stewart. El primer va ser el detonant de la insurrecció popular i el segon determinant per al triomf sandinista: el vídeo on es veu com el disparen a sang freda, gravat pels seus propis companys, va fer que els Estats Units retiressin el suport econòmic i militar al govern del dictador Somoza.
Matar periodistes sempre és lleig però a Nicaragua una mica més perquè la història de la revolució està marcada per l’assassinat dels periodistes Pedro Joaquín Chamorro i Bill Stewart. El primer va ser el detonant de la insurrecció popular i el segon determinant per al triomf sandinista
Under the fire, peli mítica de periodistes estrenada pocs anys després, recrea l’avenç dels sandinistes des de Matagalpa a Managua i l’assassinat de Bill Stewart. Per mi i per molta gent de l’època, ser pro sandinista i ser periodista eren quasi la mateixa cosa, i el somni era guanyar premis de periodisme i guanyar guerres tot alhora. Però fa vint anys vaig estar a Nicaragua i vaig assistir al míting d’Ortega, l’actual president, a Matagalpa el 19 de juliol, el Dia de l’Alegria, el dia que se celebrava el vintè aniversari de la revolució, i el somni es va trencar de cop.
Feia pocs mesos del pas de l’huracà Mitch, un dels més devastadors de la història de la regió, i la situació era de pura reconstrucció. Al meu diari, els detalls de tots els projectes que vaig visitar. “Plan Techo. Plan Siembra. Consultori mèdic. Preescolar. Oficina de la Dona”. Mancava de tot i Ortega negociava amb la dreta més dura reformes en la Constitució amb l’argument que calia un partit revolucionari fort. El vermell i el negre eren encara els colors dels sandinistes i ho inundaven tot. El verd i el marró de pluja i fang eren enlluernadors. El soroll del transformador i la música romàntica insuportables. Tot i que moltes paraules-consigna eren les mateixes que havia sentit a El Salvador, Guatemala i Cuba – organització, capacitació, mobilització-, un exercici de manipulació de masses com aquell no l’havia vist mai. Ortega va llançar un “vostès tenen l’última paraula amb el pacte, negociem?”. I la gent va cridar un noooooo ben llarg. I llavors Ortega va preguntar: “Vostès volen tenir més representants al Tribunal Suprem Electoral i que no ens tornin a robar les eleccions? Vostès estan amb el Frente?” I la gent va fer un siiiiiiii igual de llarg. I llavors Ortega va dir a un auditori entregat que el que volien era pactar amb l’enemic, i que feien bé, i que Fonseca i Sandino, els herois nacionals, també ho farien. I després de tot això, Ortega va desaparèixer en un carro caríssim de vidres foscos i va pactar amb el dimoni. Ara, quan tanta gent m’explica tantes barbaritats però ells no han dit res, i quan a les ONG hi ha tanta por del que puguin fer als companys i companyes d’allà, ara ja és ben clar que va guanyar el dimoni.
A tota una generació de periodistes i activistes, Nicaragua ens posa contra la paret. Podem assumir la derrota i repetir que quina merda de periodisme i que quina merda de revolució. O podem refer el guió de la pel·lícula i contestar tots els espies i tots els mercenaris que sí, que els periodistes som uns sentimentals de merda i ens enamorem dels poetes. I que malgrat tots els malgrats, ha crescut la preocupació pels drets humans en l’àmbit internacional al nostre país, i que alguna cosa haurem fet bé. I que a Nicaragua, un poeta va matar el primer Somoza i un poeta que va arribar a ministre, l’Ernesto Cardenal, va escriure: “Bienaventurado el hombre que no sigue las consignas del Partido / ni asiste a sus mítines, / ni se sienta a la mesa con los gánsters, / ni con los Generales en el Consejo de Guerra”. Vers a vers, amb cada insurrecció.
