Passa desapercebut per a la majoria de vianants que passen cada dia per l’Alexanderstraße. Està col·locat davant d’un mastodòntic centre comercial a tocar d’Alexanderplatz anomenat Alexa i és un munt de pedres i poca cosa més. Es tracta en realitat d’un discret monument –potser massa discret i tot- a la sinagoga que es trobava al número 29 de la Kaiserstraße. El que va sobreviure al nazisme d’aquell edifici ortodox –amb 1.800 seients, un dels majors temples a tota Alemanya- no ho van aconseguir fer als bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial. Aquell carrer fou esborrat del mapa, ben literalment, i després de la guerra va sorgir un nou traçat urbà. Un resident del barri, historiador aficionat, va descobrir recentment la localització de l’antiga sinagoga per casualitat i, al març, les autoritats del districte van decidir erigir un monument a la seva memòria. La presència ignorada d’aquest monument –però també la de molts altres (sobre la memòria històrica a Alemanya, veure la Directa, número 337)- podria ben bé simbolitzar el que Alemanya viurà aquest 9 de novembre.
Alemanya celebra aquest 9 de novembre el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Per commemorar aquell 9 de novembre de 1989, el govern il·luminarà amb 60.000 bateries elèctriques 8.000 globus blancs d’heli instal·lats al llarg del recorregut de l’antiga frontera interalemanya (una referència, potser, a aquell hit dels vuitanta, 99 Luftballons de Nena?). Puntuals a la cita, els mitjans de comunicació han recordat aquests últims dies tots i cada un dels aspectes negatius de la República Democràtica Alemanya (RDA). El 9 de novembre, però, no és festiu a Alemanya. I no pot ser-ho perquè coincideix amb un altre aniversari: el de la Nit dels vidres trencats (Reichskristallnacht, Nit de Cristall del Reich) o el Pogrom de Novembre. A la matinada del 9 al 10 de novembre de 1938, els nazis van organitzar atacs coordinats contra milers de comerços, habitatges, cementiris i centres religiosos jueus -com la mateixa sinagoga de la Kaiserstraße 29- a tot el territori alemany, que després de l’Anschluss també incloïa a Àustria.
Les SA –el braç paramilitar del partit nazi- van planificar i portar a terme la majoria de les agressions, en molts casos camuflats com a civils, utilitzant com a pretext l’assassinat del diplomàtic Ernst vom Rath a l’ambaixada alemanya a París el dia anterior a mans d’un jueu alemany d’ascendència polonesa
Les SA –el braç paramilitar del partit nazi- van planificar i portar a terme la majoria de les agressions, en molts casos camuflats com a civils, utilitzant com a pretext l’assassinat del diplomàtic Ernst vom Rath a l’ambaixada alemanya a París el dia anterior a mans d’un jueu alemany d’ascendència polonesa, Herschel Grynzpan. A partir de l’endemà, unes 30.000 jueves van ser enviades als camps de concentració de Dachau, Buchenwald i Sachsenhausen. L’aleshores corresponsal del Daily Telegraph, Hugh Greene, testimoni d’aquella efemèride va escriure: “he vist diversos esclats antisemites a Alemanya durant els últims cinc anys, però cap tan nauseabund com aquest. […] Vaig veure dones vestides a la moda aplaudint i cridant de joia mentre respectables mares de classe mitjana alçaven els seus fills perquè poguessin veure aquell ‘entreteniment’”. El pogrom del 9 de novembre culminava així la política de persecució de la comunitat jueva i iniciava la del seu extermini.
Menys recordats encara són els aniversaris de la proclamació de la República de Weimar el 9 de novembre de 1918 i del putsch fracassat d’Adolf Hitler i el general Erich Ludendorff el 1923 a la cerveseria Bürgerbräukeller de Munic. Fins i tot si semblava adient, atesa la seva condició republicana i democràtica, prendre el primer fet històric com a punt de referència de l’Alemanya reunificada, la data hagués comportat no pocs maldecaps posteriors al govern pel seu significat múltiple, ja que mentre el socialdemòcrata Philipp Scheidemann proclamava la república des d’un balcó del Reichstag, a escassos kilòmetres l’espartaquista Karl Liebknecht en proclamava una altra de república, la socialista, recolzat pels consells de treballadors i treballadores i soldats que s’havien format seguint el model soviètic a tot el país, especialment després de l’èxit de la insurrecció de mariners a Kiel a l’octubre. El poder dual i la “revolució de novembre” van acabar esclafats en menys d’un any després que la insurrecció espartaquista a Berlín fos ofegada en sang al gener i els seus dirigents, Liebknecht i Rosa Luxemburg, assassinats pels Freikorps (les agrupacions irregulars de soldats i oficials reaccionaris desmobilitzats després de la Primera Guerra Mundial) i al maig fos dissolta la República de consells bavaresa per cossos militars i paramilitars, costant la vida a més de 2.000 persones.
La nit dels vidres trencats recorda un passat obscur que molts voldrien deixar endarrere, i molt probablement sense haver-ne extret d’ell les conclusions pertinents. Als pogroms de 1938 van participar milers de persones voluntàriament
Aquesta mena d’aniversaris, a diferència del de la caiguda del Mur de Berlín, no són benvinguts a “la cinquena Alemanya”, com ha anomenat el periodista Rafael Poch-de-Feliu a l’Alemanya d’avui. Un, el de la nit dels vidres trencats, perquè recorda un passat obscur que molts voldrien deixar endarrere, i molt probablement sense haver-ne extret d’ell les conclusions pertinents. Als pogroms de 1938 van participar, com recorda el testimoni de Greene i de tants altres, milers de persones voluntàriament, i aquest fet contrasta amb la lectura banal, però bastant estesa entre la majoria dels mitjans de comunicació alemanys, que els nazis van ser a Alemanya quelcom semblant a un accident meteorològic i no un producte de la seva història recent. La trama terrorista neonazi de l’NSU i la violència racista a Alemanya, probablement una de les pitjors del continent –185 víctimes segons el recompte de la Fundació Amadeu Antonio, l’última un home de Rwanda a finals del passat mes d’octubre-, són projeccions d’aquella ombra que mai no acaba de superar Alemanya.
L’aniversari de la República de Weimar, més oblidada si cap, recorda un període que ha passat a la memòria dels alemanys com de gran inestabilitat política, econòmica i social. La feble democràcia alemanya va ser durament colpejada pels efectes de la crisi del 29 i la resta, com es diu habitualment, és història. Per això aquest 9 de novembre –i segurament els propers també- Alemanya celebrarà el molt més oportú aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i la fi de la RDA, recordant tots els errors d’aquell experiment socialista per immunitzar a la població contra qualsevol temptació de canvi social, i la resta de commemoracions continuaran tancades sota set segells i només accessibles als sacerdots dels mass media. Que tots els mals estiguin continguts a la capsa de Pandora no vol dir, però, que algun dia algú, mogut per la curiositat, s’atreveixi a obrir-la.
