A Ciutadà Kane (1941), Charles Foster Kane ens mostra com el control de les notícies pot donar forma a la realitat. Aquesta idea, no només defineix la trama del film, sinó que anticipa una dinàmica que va transcendir a la ficció. En les dècades posteriors, es va visibilitzar clarament com la informació esdevé en una eina de poder i dominació. Però no només això, el 1970, una figura molt qüestionable a escala personal com és William Burroughs va escriure The Electronic Revolution, on explica que la comunicació es pot pensar com un virus que es propaga, infectant idees, valors i creences. Burroughs adverteix que les idees, com els virus, no només modifiquen la realitat, sinó que influencien comportaments i creen noves formes de dominació. Aquesta dinàmica comunicativa, com a procés de contagi, actualment es fa evident en com s’han utilitzat els mitjans de comunicació per determinar la disposició i els paràmetres des dels quals es pensa l’educació catalana. Tot allò, per part d’aquells que promouen el capitalisme digital per mitjà de la imbricació entre corporacions, entitats filantrocapitalistes i institucions públiques, és a dir, per part d’allò que anomenem EdTech.
De manera recurrent, el concepte EdTech (Education Technology), és utilitzat per fer referència a la integració de tecnologies digitals en l’educació, incloent-hi plataformes d’aprenentatge, eines digitals i solucions tecnològiques dissenyades per transformar els processos educatius. No obstant això, el terme també s’ha usat per descriure el fenomen pel qual grans corporacions tecnològiques exerceixen una influència creixent en les polítiques educatives, ja sigui mitjançant pressions directes com per l’ús entitats i fundacions filantrocapitalistes, consolidant un model de governança digital neoliberal, tal com assenyala Enrique Díez-Gutiérrez a Gobernanza híbrida digital y Capitalismo EdTech (2021). Aquest model implica una governança híbrida, en què els actors privats esdevenen decisors clau en l’educació, prioritzant el lucre privat per sobre de l’interès públic.
Quins són els principals agents de l’EdTech a Catalunya?
Entre les entitats que podem entendre com a parts de l’EdTech a Catalunya podem assenyalar a ESADE EcoPol, amb figures com Lucas Gortazar, empreses privades com Innovamat, MSchool GSMA, Microsoft i Google Education, les quals han promogut una digitalització de l’educació amb un fort component comercial, sovint prioritzant la captura de mercats per sobre de l’interès pedagògic. També podem assenyalar empreses com Alexia suite educativa, Clickedu, Educación docente i Epson. Totes aquestes empreses van patrocinar o participar en el congrés EdTech que es va organitzar a Barcelona el 18 i el 19 de febrer. Una altra entitat que s’ha mostrat cabdal en els últims anys en la implantació de l’escola el capitalisme digital ha sigut la Fundació Bofill, qui no només ha actuat com a intermediària entre el sector públic i empreses privades de tecnologia educativa, generant beneficis econòmics gràcies a acords amb empreses com Innovamat i promovent iniciatives alineades amb la digitalització de l’educació sota lògiques de mercat, sinó que ha exercit les portes giratòries d’anada i tornada amb altres entitats i el Departament d’Educació.
L’estratègia comunicativa del EdTech ha sigut efectiva i ha establert com a urgent allò que només aquestes entitats poden solucionar, tot situant la despesa pública en els productes d’aquestes entitats com a inevitables
El grau d’imbricació que ha aconseguit la Fundació Bofill amb les institucions públiques ha sigut tal que durant el període 2015-2022, es va integrar com a part de les mateixes, exercint d’avaluadora de les polítiques educatives conjuntament amb IVÀLUA (Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques). D’aquest fet crida l’atenció com no es va aixecar la indignació més profunda dels sindicats, la premsa o els partits anomenats anticapitalistes. Va ser, però, en el context de les vagues d’educació en contra de Cambray que es van assenyalar les ingerències de la Bofill i es van considerar intolerables. Si aquest fet no va ser denunciat amb força abans és perquè l’estratègia comunicativa de l’EdTech ha sigut efectiva. Així, per una banda, han sigut capaços de generar l’acceptació de certs discursos des de l’aparença de veritat, com, per exemple, la necessitat de posar l’alumne al centre, la digitalització massiva, i el rol del docent com a acompanyant. I, per altra banda, mitjançant la difusió d’informes, articles d’opinió i anàlisis educatives, han propagat els seus missatges, establint com a urgent allò que només aquestes entitats poden solucionar i han situat la despesa pública en els productes d’aquestes entitats com a inevitables.
L’‘Ara’ i els mitjans de la CCMA, camps fèrtils als ideals de l’EdTech
Per desenvolupar aquesta estratègia, podem dir que les dues principals eines comunicatives de l’EdTech a Catalunya han estat el diari Ara i els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA). Aquesta elecció no vol dir que hi hagi una relació directa entre aquests mitjans de comunicació i les entitats de l’EdTech, més enllà de certa sintonia ideològica. Ara bé, podem explorar les relacions que hi ha per intentar entendre una mica millor aquesta consonància. La relació entre l’Ara i les fundacions filantropocapitalistes com la Bofill pot tenir una certa connexió econòmica, però sobretot es fa evident per la capacitat entre aquestes entitats a l’hora de compartir agents i per a la difusió de l’Ara sistemàtica d’investigacions, informes i campanyes de la Bofill. Un cas concret de col·laboració és l’edició i la promoció de l’Anuari de l’Educació de la fundació. A més, l’Ara ha ofert espais privilegiats a representants de la Bofill, publicant entrevistes i tribunes sense qüestionar-ne l’impacte real en el sistema educatiu.
Respecte a la relació entre la fundació Carulla, una altra entitat filantrocapitalista, i l’Ara, la podem trobar de forma més directa. Econòmicament, podem dir que la família Carulla va ser sòcia fundadora de l’Ara, amb una participació del 28% a través de la seva fundació. Aquest vincle va permetre la introducció de les idees de l’EdTech als mitjans. La influència es va consolidar quan Carulla va aportar catorze milions d’euros per sanejar els resultats negatius del diari a finals de 2017.
Criatures, dedicat a les famílies, ha alimentat la visió que els processos d’aprenentatge són naturals i que els mestres han de ser deixats en llibertat per actuar segons els seus criteris, una visió que coincideix amb els interessos del capitalisme digital, que promou models d’educació individualitzats
A través d’aquests canals, l’EdTech ha aconseguit introduir les seves idees a les aules, influenciant les pràctiques educatives de manera subtil. Els suplements de l’Ara, com Criatures o Mestres, han jugat un paper cabdal en la difusió d’aquestes idees. Criatures, dedicat a les famílies, ha alimentat la visió que els processos d’aprenentatge són naturals i que els mestres han de ser deixats en llibertat per actuar segons els seus criteris, una visió que coincideix amb els interessos del capitalisme digital, que promou models d’educació individualitzats. D’altra banda, Mestres no ha aconseguit connectar amb la major part del col·lectiu docent, ja que moltes vegades se’ls presenta com el principal subjecte de contenció del progrés. Un relat que ataca constantment als docents precisament per tot el contrari, són els agents millor posicionats per exercir la resistència a la implantació de l’escola del capitalisme digital.
Els mitjans de la CCMA, com Catalunya Ràdio i TV3, també han estat fonamentals per difondre un imaginari on els elements decisius del capitalisme digital, com la individualització, l’utilitarisme al mercat laboral i l’addicció al consum digital sota la idea d’alfabetització digital, valors que han estat inqüestionablement exposats com a progressistes. Des de fa més d’una dècada, figures com Carles Capdevila, vinculat a la Fundació Bofill, van ser essencials en un primer moment per presentar les reformes educatives com a positives i necessàries per a l’escola pública, una narrativa que va ressonar entre professionals de l’educació que en aquell moment no havien percebut aquestes reformes com una amenaça. En el context actual, probablement el seu discurs seria recepcionat d’una altra manera. Així i tot, hem observat com la Fundació Bofill ha emergit a TV3 com a veu principal per respondre davant del que passa en l’actualitat educativa.
S’ha donat peu a un currículum ideològicament marcat per facilitar les lògiques hegemòniques del capitalisme digital i s’ha transformat l’educació burgesa cada vegada més des del sentit dels dominadors per adaptar els dominats als models de producció i consum que requereix el capitalisme digital.
Tot això, no vol dir necessàriament que l’Ara i els mitjans de la CCMA tinguin un interès econòmic directe en la implantació de l’escola del capitalisme digital, ara bé, resulta innegable que han jugat un paper fonamental, sigui per convenciment ideològic o per falta de veus crítiques dins. El resultat de tot això és que, gràcies a l’exercici polític i gràcies a mitjans com l’Ara i els de la CCMA, s’han pogut modificar amb facilitat alguns dels objectius i les pràctiques educatives al nostre país. D’aquesta manera s’ha donat peu a un currículum ideològicament marcat per facilitar les lògiques hegemòniques del capitalisme digital i s’ha transformat l’educació burgesa cada vegada més des del sentit dels dominadors per adaptar els dominats als models de producció i consum que requereix el capitalisme digital.
A la recerca de l’escola postcapitalista
Resulta més que urgent activar la indignació davant de les agressions exercides en l’entorn comunicatiu per part dels col·lectius que volen lluitar per un horitzó postcapitalista a favor dels dominats. Ara bé, encara que tot sembla en contra, els dominats també podem hackejar el llenguatge i assenyalar constantment l’exercici interessat dels subjectes acadèmics neoliberals, com, per exemple, els de Lucas Gortázar, que sota una aparença de progressisme, intenta visibilitzar les accions de l’FMI i ESADE EcPol. També podem utilitzar el llenguatge per anomenar certes entitats com a filantrocapitalistes i registrin el marge d’actuació de l’EdTech. Hem de fer que les metàfores dels dominats trobin la seva verificació i disposar els agents educatius a favor d’una educació que camini cap a l’emancipació de les classes populars. Hem de ser més taxatius i tallar els tentacles que volen determinar les formes d’explotació i extracció dels alumnes de les escoles públiques.
