Jackie Campbell és defensora de drets humans a Méxic, a la regió de Coahuila de Zaragoza. És, segons explica, filla de Televisa, una multinacional de comunicacions del país, un sac de mentides i manipulació que va esculpir moltes generacions. Ha vingut a Barcelona a presentar el documental Aigua tèrbola, el negoci d’Agbar a Mèxic, un relat sobre la implicació de l’empresa catalana Agbar en la privatització de la subministradora Aguas de Saltillo que ha impulsat l’entitat Enginyeria sense fronteres amb la direcció del periodista Víctor Yustres. Campbell explica com les empreses estrangeres estan buidant l’aigua del país per construir infraestructures i fer funcionar les seves empreses i com, per combatre tot això, les comunitats i activistes han creat el col·lectiu Sí a la vida, en el qual participa actualment. També és activista pels drets dels presos i preses i fa vint anys que recorre presons de tot el món.
Què t’ha portat a venir a Barcelona per presentar el documental Aigua tèrbola?
El documental Aigua tèrbola explica una de les vulneracions més importants que estem patint a Mèxic i és l’espoli de l’aigua. Aquesta vulneració, aquest robatori, l’estan patint, sobretot, les comunitats camperoles. He de tornar a fer una devolució del projecte i també projectarem el documental a les comunitats, una tasca complicada perquè a moltes els costa molt accedir-hi. Quan l’equip va visitar-nos per rodar el documental, va viure situacions de perill i vam crear un lligam, ja saps el que diuen: quan un avió està a punt de caure, el passatger que tens al costat serà de sobte el teu amic. Doncs va passar una mica això, i ara he vingut a visitar-los. Aprofitant aquesta visita per veure als meus amics i el documental, he anat a visitar la presó de Reus.
A qui vas visitar a la presó de Mas d’Enric?
“Amb la Carme Forcadell vaig fer una mena de taller amb presos socials del Catllar. Em va agradar molt visitar-la, conec el conflicte polític i per què és a la presó, però a mi el que m’interessa són les presons com a institucions, com viuen els presos, si vulneren els seus drets”
Amb la Carme Forcadell vaig fer una mena de taller amb presos socials del Catllar. Em va agradar molt visitar-la, conec el conflicte polític i per què és a la presó, però a mi el que m’interessa són les presons com a institucions, com viuen els presos, si vulneren els seus drets, si els torturen o si els donen menjar de mala qualitat o directament no els en donen. Li vaig preguntar a la Carme si l’havien torturat i em va dir que no. Va ser molt sincera amb mi, molt honesta. Em va explicar que, en una altra situació, si no estigués a una presó, no creu que s’hagués parat a parlar amb mi.
La situació de les presons a l’Amèrica llatina és molt més precària que a l’Estat espanyol?
Molt més que aquí.
Quan vau començar amb el col·lectiu Sí a la vida?
Quan l’empresa Cimari va voler emplaçar al municipi de General Cepeda, a la comunitat de Noria de la Sabina, un abocador de residus tòxics industrials i van veure l’oportunitat de manipular als camperols per robar-los les seves terres i fer la construcció. La manipulació del teixit social a través de xantatges és molt comú a la zona. Vam impulsar un litigi perquè no es fes, i van instal·lar-lo igualment. Ja estan treballant allà i la població ja n’està patint els efectes: erupcions a la pell, olors forts… Des de 2015 estem treballant com a col·lectivitat, tant camperols com activistes. La meva participació consisteix a portar les lluites del camp a la ciutat i donar-los veu.
Com va començar la privatització de l’aigua al municipi d’El Saltillo l’any 2001?
El 2001, Oscar Pimiente, alcalde del PRI, va contractar Freese Nichols (FN) per avaluar els processos de participació de les empreses privades al sistema d’aigua. A les seves presentacions, FN va afavorir la gestió mixta. Les autoritats van realitzar una licitació pública. El procés de licitació va ser conduït per la firma Arthur Andersen, en aquell moment, assessors comptables d’Aigües de Barcelona (Agbar), l’única empresa que va presentar una proposta i va guanyar el procés de licitació sota el nom Aguas de Saltillo, empresa mixta en la qual Agbar té un 45% de participació. Des de llavors, l’aigua ja no és un bé de domini públic i han anat pujant les tarifes deixant a quasi un 8% de la població sense aquest servei bàsic; a més, un 40% de l’aigua es perd per fugues en el sistema i altres causes.
Quin impacte va tenir al territori?
De tota mena. Per exemple, aquest tipus d’intervencions porten el que s’anomena les ciutats model, en el nostre cas anomenada Derramadero. Aquest tipus de ciutat són ciutats construïdes per empreses, projectes inviables davant la manca d’aigua. Abans, aquestes empreses s’anomenaven Unitats Habitacionals Integrals. El que passa és que les ciutats model tenen un alt grau de contingut polític, són models econòmics especials i no són part de la ciutat. A Puebla va nàixer la Ciudad Modelo Audi. Bé, no hi ha aigua i aquestes ciutats no es poden construir, estan destruint els territoris de les comunitats, els estan espoliant l’aigua per construir aquest tipus d’infraestructures. Alguns experts ja van advertir que no és possible construir la ciutat model Derramadero perquè fan falta recursos naturals inexistents com l’aigua. Endevina qui està darrere de la gestió de l’aigua d’aquesta ciutat? Agbar.
Com és així?
“Des de llavors, l’aigua ja no és un bé de domini públic i han anat pujant les tarifes deixant a quasi un 8% de la població sense aquest servei bàsic; a més, un 40% de l’aigua es perd per fugues en el sistema i altres causes”
Perquè Agbar opera en molts territoris de Mèxic. Parras, un dels pobles màgics de Mèxic (es diuen màgics perquè estan pintats i tenen un bon aspecte de cara a la galeria), té una gran necessitat d’aigua perquè té una gran indústria viticultora. La gent de Parras també està molt preocupada per la gestió de l’aigua perquè, a part de Conagua (Comissió Nacional d’Aigua de Mèxic), Agbar té molta influència en la zona.
La gent de Coahuila i la resta de Mèxic sap que Agbar, empresa catalana, està gestionant l’aigua del seu país?
No, molt poca gent ho sap. Aquesta és la meva missió: difondre com estan operant les empreses espanyoles i mexicanes davant la gestió de l’aigua, portar la lluita del camp a la ciutat i defensar que el dret a l’aigua és un dret humà. A Monterrey tenen la mateixa problemàtica i Agbar també està allà operant.
Qui està al capdavant de la lluita per denunciar aquesta situació a la regió?
Hi ha un col·lectiu anomenat AUAS (Associació d’Usuaris d’aigües del Saltillo) que abans del 2000 ja estava en actiu i va treballar per portar el conflicte al Tribunal Permanent dels Pobles el 2006, 2008 i 2010. Entre tots el que fem són fòrums socials, xerrades, projeccions i formacions a comunitats.
Creus que des de Catalunya s’hauria d’iniciar alguna querella criminal contra Agbar i la seva implicació en l’espoli d’Aigua a territoris de Mèxic i la vulneració de drets bàsics de certa part de la població?
Les organitzacions grans ens ajuden en el tema de visibilització. Crec que ja estem fent coses per mobilitzar la gent i que les persones afectades denunciïn i s’activin. Una cosa senzilla com aquest documental serveix per visibilitzar el conflicte.
A Mèxic sempre hi ha hagut aquest problema de manca d’aigua?
Jo vaig créixer amb Televisa, la televisió que tenia el monopoli i sempre deia: “Hem de cuidar l’aigua” i després veus el que està passant al nostre país, que s’està acabant l’aigua… fins i tot el papa Francesc ha dit que hem de cuidar els recursos i preservar l’aigua al món.
Creus que hi ha una connivència de la ciutadania amb les empreses privatitzadores?
Absolutament, els únics que no es lucren són els afectats, els pobres. Hi ha molta gent a la qual subornen i compren el seu silenci. Amb el documental farem una gira per diferents ciutats que han resistit a Agbar, com Querétaro. Ara, amb les eleccions intermèdies, posarem el tema de la privatització de l’aigua a l’agenda política i mediàtica. Cal que tothom comenci a parlar del tema de la privatització de l’aigua a Mèxic perquè és un dret bàsic i és increïble que la gent no prengui consciència de l’aigua fins que no la perd.
