Té només 37 anys i en porta catorze dedicats a la política institucional. Procedent del moviment estudiantil brasiler, Manuela D’Ávila es va donar a conèixer mundialment a les passades eleccions, quan va decidir presentar-se com a candidata a la Vicepresidència fent tàndem amb Fernando Haddad, del Partit dels Treballadors (PT), que va encapçalar la llista contra l’ultra Jair Bolsonaro. Tot i la seva joventut, ha exercit de regidora de la seva ciutat natal, Porto Alegre; ha estat diputada regional de l’estat de Río Grande do Sul; i el 2007, amb 25 anys, va arribar al Congrés Nacional on va mantenir-se fins al 2015. Avui, torna a seure a l’escó del Parlament gaúcho amb l’aprenentatge d’una campanya presidencial a l’esquena.
Després dels primers divuit dies [en el moment de fer l’entrevista] de govern de Bolsonaro, com està el clima social a Brasil?
Des de les eleccions, vivim en un ambient de violència política que va en augment. El discurs de Bolsonaro autoritza la violència política i intenta fer que la nostra militància o la gent que creu que és possible viure d’una altra manera tingui por d’existir. Som una amenaça per a ells i els seus plans. Durant aquests divuit dies hem vist que els fills de Bolsonaro estan implicats en esquemes de corrupció i han demanat a la policia que no els investigui. Intenten instal·lar un ambient de polarització violenta: que la gent ens miri i ens odiï.
Fins ara Bolsonaro ha governat a cop de decret. Res del que ha impulsat no ha passat pel Congrés.
Això és bastant comú al Brasil. El pitjor és el contingut d’aquests decrets. Pot ser que els decrets no siguin la millor manera, però són relativament freqüents al país. El problema és que, en general, els presidents no fan canvis profunds a través dels decrets perquè és absolutament antidemocràtic. Una cosa és ordenar un decret per aplicar una mesura provisional, per exemple, per a què una ciutat que ha patit una inundació tingui recursos. Però és molt diferent modificar per decret el permís de portar armes, com ha fet ell, passant per sobre dels altres poders de l’Estat.
Què va fallar a la dupla Haddad-D’Ávila per guanyar les eleccions a la Presidència?
“Hem fet front a un sistema de finançament il·legal, amb l’ús massiu de fake news i big data, però d’això no se’n parla. La gent creu que estem parlant només de les mentides i, en realitat, va més enllà”
Al Brasil hem viscut tres anys sota un cop d’estat institucional que va expulsar la nostra presidenta [Dilma Rousseff] escollida democràticament pel poble. Nosaltres vam perdre l’elecció, però la nostra fórmula va recollir 44 milions de vots en el context d’un cop, amb tota la premsa i el sistema econòmic en contra i amb Lula detingut. Hem aconseguit moltes victòries. Vam arribar a segona volta quan ells creien que guanyarien a la primera. Hem fet front a un sistema de finançament il·legal, amb l’ús massiu de fake news i big data, però d’això no se’n parla. La gent creu que estem parlant només de les mentides i, en realitat, va més enllà. Parlem de mentides perfectament dirigides a uns destinataris concrets a través de big data i diners bruts.
De fet, vostè ha estat una de les principals víctimes de la difusió massiva de fake news…
Amb les xifres a la mà, jo he estat el principal arbre de fake news al Brasil. La gent no s’imagina de quines xifres parlem. Només una dada que hem extret de la Justícia: 70 perfils de Facebook van arribar a trets milions de persones, és a dir, com si parléssim de quasi tots els habitants d’un país com Xile. I això sense comptar WhatsApp, que va ser la seva xarxa prioritària de difusió i on van posar el diner brut. A més, hem de considerar que quan parlem de WhatsApp hi ha un component encara més greu que és la credibilitat de l’emissor del missatge. Amb les persones que tenen el teu número de telèfon mantens una relació de confiança, no t’imagines que t’enviaran missatges falsos. D’aquesta difusió per WhatsApp no tenim noció dels números. Cal parlar de big data, de la intel·ligència artificial i dels robots que permeten canviar algoritmes i els diners que ho fa possible. Tot això és molt car i no es declara a les campanyes electorals.
Podríem incloure, en aquest context que dibuixa, la participació de l’extrema dreta mundial, als Estats Units i a molts altres països d’Europa?
“A nivell mundial s’està organitzant una internacional de l’extrema dreta, però toparan amb les seves pròpies contradiccions”
Sí, a nivell mundial s’està organitzant una internacional de l’extrema dreta, però toparan amb les seves pròpies contradiccions. El discurs antiglobalització de Bolsonaro quedarà qüestionat perquè va a Davos, a una de les estructures que ell anomena de “marxisme cultural”, igual que altres organismes com l’ONU o l’OMC. Són estructures del capitalisme que existeixen per mediar els conflictes. A més, parlem de diferents extremes dretes. El nacionalisme a l’Amèrica Llatina és totalment diferent que el dels països desenvolupats. Per exemple, una realitat és la dels Estats Units, el que diu Trump perquè ell és l’imperi. Als països desenvolupats la qüestió nacional és contra els immigrants però, per a nosaltres, els països no desenvolupats o subdesenvolupats, la qüestió nacional no existeix perquè el que està de la banda del capitalisme és el neocolonialisme. Bolsonaro no té cap visió nacional perquè si la tingués, no obriria el Brasil als Estats Units. Aquestes són les seves contradiccions. Durant el nostre període, una de les coses més importants va ser crear projectes de desenvolupament nacional per al poble perquè el neoliberalisme té la idea que les nacions grans, els imperis, són els desenvolupats i que els altres no tenen idea de res. Vol destruir les nacions subdesenvolupades, fer la colònia de nou.
Tornant al Brasil, com avalua l’estratègia d’haver mantingut l’expresident Lula de candidat fins al final?
Qualsevol resposta a aquesta pregunta serà errada perquè no sabíem si podríem arribar a la segona volta sense això. El més fàcil és dir que hauríem d’haver tingut una candidatura des de sempre, però hauríem tingut temps de fer que Haddad fos conegut al país? I si no era així? A més, pregunto: Hauríem d’haver estat nosaltres els qui sortíssim a dir que el cop és legítim i que era just que Lula no fos candidat? Estem parlant d’un cop [d’estat] i creiem que ell tenia dret a ser-hi. Podem pensar que haguéssim tingut un altre escenari, però són especulacions.
Com observa l’esquerra brasilera en termes d’unitat per fer front a Bolsonaro?
“A la segona volta el poble ens va dir que el camí és la unitat perquè no va esperar cap senyal dels líders polítics, sinó que va sortir a reconèixer que ens tocava ser humils i continuar junts. A vegades el poble va per davant de les direccions dels partits”
La falta d’unitat és el que més em preocupa ara mateix. Tenim cinc partits entre centre-esquerra i esquerra que tenen les seves diferències [PT, PSdoB, PSOL, PSB i PDT]. Entre els cinc tenim un quart del Parlament, o quasi un terç, i no aconseguim crear un espai més sòlid d’unitat d’acció. Si tenim poca força a la institució, hem de tenir més força al carrer. Però la gent observa la unitat a partir dels espais amb més viabilitat i el Parlament és l’espai que en té més. A la segona volta el poble ens va dir que el camí és la unitat perquè no va esperar cap senyal dels líders polítics, sinó que va sortir a reconèixer que ens tocava ser humils i continuar junts. A vegades el poble va per davant de les direccions dels partits.
Però hi ha alguna estratègia, han fet passos o s’han reunit per veure com ho faran?
Molt poc. Per això em preocupa tant. Hem tingut molt poques trobades i moltes baralles per coses petites: baralles sobre quina és l’esquerra verdadera, quins errors vam cometre a les eleccions… Està bé que tinguem les nostres diferències, però les diferències són molt petites comparades amb el repte de mantenir la democràcia.
L’1 de febrer hauran d’escollir el president de la Cambra de Diputats i del Senat. El PCdoB donarà suport a Rodrigo Maya, que és el mateix candidat a qui donarà suport Bolsonaro, tot i que hi ha una altra opció i d’esquerra que és Marcelo Freixo, del PSOL. Per què ha pres aquesta decisió el PCdoB?
Els partits d’oposició vam intentar crear o construir una candidatura viable, però dins l’esquerra no hi ha viabilitat. Per això, vam buscar un candidat que almenys estigui compromès amb la democràcia i que no permeti la criminalització dels nostres moviments i partits. Freixo és amic meu, l’admiro molt i té reconeixement, però crec que no és el més responsable llançar una candidatura sense parlar amb la resta de forces. No és viable si ets un partit d’onze diputats. Hauríem d’haver reflexionat sobre això i és part dels errors que estem cometent. Per mi, el primer pas no era discutir si Maya o Freixo, sinó que hauríem d’haver pensat una proposta comuna dels cinc partits. Tenir un candidat que no fos d’esquerra, però que garantís la democràcia i anar junts, els més de 100 diputats que som, a negociar. Hi ha hagut errors de tots els partits en això.
Vostè fa molts anys que és a les institucions, va començar molt jove. Com a dona, ha vist canvis en els espais de representació política?
No es pot comparar el que viuen les dones avui al Parlament amb què vivíem fa quinze anys. Té a veure amb tenir el suport per fer front a les diferents situacions que es viuen o no tenir-lo. Quan vaig arribar a la política, amb 22 anys, les coses que vivíem eren les mateixes que avui, però aleshores ningú ens feia cas, no teníem suport dels moviments socials perquè es pensaven que era un tema menor. Quan vaig arribar al Congrés Nacional, amb 25, va ser molt important perquè era l’única persona de menys de trenta anys que no tenia un pare polític i venia de l’esquerra, del moviment estudiantil, i era dona. Vaig ser la més votada en un estat molt conservador. Em deien que era la «musa» del Congrés. Jo no volia parlar mai d’aquest tema perquè aquesta no era la meva feina. A les eleccions a l’alcaldia de la meva ciutat va ser l’esquerra que va crear una campanya absolutament masclista en contra meva.
Fa uns mesos, la diputada del PSOL Áurea Carolina comentava que, al Brasil, el feminisme serà l’alternativa a l’esquerra tradicional. Coincideix amb ella?
“Hi ha un feminisme, l’interseccional, que és el nostre, i que inclou les visions de gènere, raça i classe juntes. No crec que aquesta sigui l’alternativa, però sí que la implicació de les dones en aquest feminisme provocarà el canvi a l’esquerra”
El feminisme per si sol no és un corrent ideològic, sinó que aplega moltes dones, inclús dones de dreta perquè també existeix el feminisme liberal que té en comú amb nosaltres la lluita per la participació de les dones en política, per exemple. Cal reconèixer que existeixen altres feminismes, en plural, perquè no estem totes unides en una sola cosa, sinó que hi ha punts de connexió. Però hi ha un feminisme, l’interseccional, que és el nostre, i que inclou les visions de gènere, raça i classe juntes. No crec que aquesta sigui l’alternativa, però sí que la implicació de les dones en aquest feminisme provocarà el canvi a l’esquerra. Som nosaltres les qui estem canviant els partits, fent-los més democràtics i vinculats al dia a dia del poble. No és un feminisme qualsevol, sinó el feminisme anticapitalista i compromès.
Com avança el Brasil en la lluita contra els feminicidis, un dels problemes de violència més greus del país?
L’augment dels feminicidis i de la violència contra les dones i la comunitat LGBT+ passa per l’autorització del president i els seus ministres. Bolsonaro va escollir una ministra de la Dona que va contra tot el que diem nosaltres. Des de l’aparició pública amb força de Bolsonaro, els índexs de violència han augmentat. Si l’autoritat, el referent, diu que està bé, la realitat no canviarà. El que provoca els feminicidis és la cultura masclista i el patriarcat. Per canviar-ho, cal canviar el cap de la gent i això és el més difícil que hi ha.
Entrevista publicada originalment a Eldesconcierto.cl
