Matí de primavera assolellat al vessant nord del massís del Montseny. A tocar de mitjan del mes d’abril, les fagedes de la zona han brotat en poques setmanes. Les pluges de març han calmat la set dels boscos, però encara faria falta moltíssima aigua per caure del cel i apaivagar la sequera que ha portat les conques internes catalanes a una fase d’emergència.
Ens trobem al terme municipal de Viladrau (Osona) on, segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya, entre febrer de 2021 i gener de 2024 s’ha registrat una precipitació acumulada de 1.540 mm, poc menys de la meitat de la mitjana climàtica. Prenem la carretera en direcció a Santa Fe i, pocs metres abans del cartell de la Diputació de Barcelona que anuncia l’entrada al parc natural del Montseny, trobem el trencall de la Font de Viladrau. Un logotip de la multinacional Nestlé Waters ens corrobora que seguim el camí correcte.
Uns revolts més enllà ens sorprenen uns cotxes aparcats al voral i un grup de gent asseguda en un prat envoltat d’avets. “Esteu fent recompte?”, els preguntem, però immediatament ens responen que només fan un pícnic. A punt d’arrencar de nou, s’interessen per què busquem, i els diem que som periodistes. Alegren el rostre i ens confirmen que, efectivament, és a elles a qui cerquem. Carles Lumeras és president de la Coordinadora per la Salvaguarda del Montseny, entitat que, des de 1987, es mobilitza per protegir la zona i el seu medi ambient. Mercè Delgado és membre d’Aigua Clara, una assemblea creada recentment al poble veí d’Arbúcies (la Selva) per canalitzar la preocupació que genera l’impacte de les plantes embotelladores d’aigua mineral en aquestes contrades.
Totes dues, juntament amb altres membres dels seus col·lectius, fa gairebé tres mesos que munten guàrdies als accessos de diverses deus per fer una estimació del volum d’aigua embotellada que marxa carretera avall en tràilers de grans dimensions. “Tenim una desconfiança total cap a les dades que donen la patronal i la Generalitat, perquè provenen de les mateixes empreses o de l’administració que està permetent que això succeeixi. Són totalment qüestionables des del moment en què no permeten el contrast amb xifres que es puguin tenir de forma independent”, plantegen.
Oposició ecologista del Montseny a la Garrotxa
Saltem a l’altra banda del massís de les Guilleries i dels pantans de Susqueda i Sau, que, amb l’església i el poble antic de Sant Romà al descobert, ha esdevingut una icona de la sequera que viu el país. Ens trobem a la vall del Llémena, ubicada entre les comarques del Gironès i la Garrotxa, on ens espera Joan Carles Ximenes, president de Llémena Espai Natural. Aquesta associació actua en quatre municipis: Canet d’Adri, Sant Gregori i Sant Martí de Llémena (al Gironès) i Sant Aniol de Finestres (la Garrotxa), on hem arribat i on està ubicada la planta d’aigua de l’empresa Sant Aniol SLU.
La manca de transparència en l’activitat extractiva de l’embotelladora també és la precupació de Llémena Espai Natural. D’ençà que s’hi va establir l’any 1993, sempre hi ha hagut oposició d’una part del veïnat, que entenia que la seva instal·lació podia tenir afectacions en el sistema hídric de l’àrea. A més, la planta es troba en una zona d’alt valor ecològic, dins el parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), en la Xarxa Natura 2000 i en domini públic hidràulic, a menys de cent metres d’un curs fluvial.
En aquest cas, la conca és la de la riera de Llémena, que neix dos quilòmetres per damunt de la planta de Sant Aniol i mor al terme municipal de Sant Gregori, on aboca les aigües al riu Ter, sempre que la pluja faci reviscolar un cabal sovint inexistent. Un veí de la vall, que demana mantenir l’anonimat per por a represàlies, apunta que el nivell freàtic ha minvat coincidint amb la sequera i l’augment exponencial d’extracció d’aigua de la planta. “Fonts de la zona, que anys enrere rajaven en quantitat, s’han assecat, mentre que n’hi ha d’altres que ara brollen d’una forma molt minsa, excepte els dies festius de la fàbrica, que recuperen l’alegria”, assegura.
Segons la patronal d’envasadores ACEA, el 21 % dels litres comercialitzats a l’Estat espanyol provenen de Catalunya. Algunes empreses exporten al voltant del 10 % de la producció
Ximenes recorda que fa un parell d’anys, quan van començar les mesures contra la sequera, va haver-hi un augment del trànsit de camions: “Se’ns va disparar l’alerta que s’estava produint un increment de l’extracció”, explica. A partir d’aquell moment, la seva entitat ecologista va decidir iniciar un procés de sol·licitud de dades als dos ensos públics que tenen incidència sobre la indústria de l’aigua embotellada: la Subdirecció General de Mines i Protecció Radiològica, que depèn de la Direcció General d’Indústria del Departament d’Empresa i Treball, i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
“A l’inici de la planta, l’antecessora de l’ACA va fer una autorització per a un cabal màxim de 28.260 metres cúbics anuals, mentre que la d’Indústria estableix un cabal de 604.440 metres cúbics. Trobem incomprensible que hi hagi una variació així entre la dada que donen dos departaments d’una mateixa administració, que és la Generalitat”, afirma Ximenes amb perplexitat. No obstant això, reconeix que, per part de l’ACA, hi ha hagut prou transparència, més enllà del bloqueig de l’embotelladora privada, que s’ha oposat sistemàticament al lliurament de les dades i ha eternitzat els processos, segons la plataforma ecologista.
“A base d’insistència, l’ACA ens va acabar facilitant dades de les inspeccions que ha fet a la planta, inclús de l’expedient sancionador que va interposar contra l’empresa per haver superat el límit de cabal màxim, però després es va haver de retirar perquè el Departament d’Empresa els va dir que no tenien competència per a fer-ho”, detalla Ximenes. Per la via de la Subdirecció General de Mines no van obtenir resposta. Aleshores, van optar per formular peticions al portal de la Transparència de la Generalitat i, un any i mig després, van aconseguir accedir a la documentació que demanaven, però sense dret a reproducció. “Va ser un episodi lamentable: ens fan anar a la Subdirecció General de Mines, a Barcelona, ens posen en una mena de peixera amb uns totxos d’expedients i un funcionari per vigilar que no féssim fotos amb el mòbil, i tot per veure que en els expedients d’autorització de l’activitat dels dos pous principals de la planta no hi ha cap estudi ambiental”, conclou Ximenes.
Catalunya, epicentre de l’extracció
Catalunya compta actualment amb 27 denominacions d’aigües minerals reconegudes, segons la Secretaria de Salut Pública del Departament de Salut. La seva distribució territorial se circumscriu a setze municipis d’onze comarques diferents. La de la Selva, i en concret el municipi d’Arbúcies, a la falda del Montseny, és l’àrea amb més concentració de marques d’aigua extreta d’aqüífers que es troben a gran profunditat: fins a sis.
Les principals empreses que controlen aquest negoci són Premium Mix Group SL, que compta amb vuit marques comercials, entre les què en destaquen Font d’Or, Sant Hilari i Vichy Catalan; Fontseny SL, Fontaga SA i Aguas Minerales de San Narciso SL, que en tenen dues cadascuna, i Nestle España SA i Aguas Danone SA, propietat de multinacionals del sector alimentari, que posseeixen, respectivament, Aquarel i Viladrau, per una banda, i Font Vella, per l’altra, tres de les plantes més grans de Catalunya.
L’Associació Catalana d’Envasadors d’Aigua (ACEA) agrupa el 60 % de les empreses embotelladores de Catalunya i està presidida des de l’any 2009 per Francesc Xavier Civit, soci durant molts anys del Grup Fontaga SA, envasadora de marques com Aigua de Ribes. Funcionari del cos superior de l’administració de la Generalitat, Civit ha exercit diferents càrrecs, com ara director general de Turisme o coordinador de relacions interdepartamentals amb les Estacions de Muntanya (estacions d’esquí), alguns dels quals els ha compaginat amb la direcció d’aquest ens privat.
El Departament d’Empresa i Treball xifra en 350 milions d’euros el volum de negoci total de les empreses extractores d’aigua mineral l’any 2023. Per la seva banda, les dades més actualitzades que la patronal ACEA ofereix al seu portal web daten de l’any 2018 i apunten que un 21 % del total de litres envasats a l’Estat espanyol surten de Catalunya, dels quals un 4 % són d’aigua amb gas i un 96 % sense. Tanmateix, cal tenir en compte que un percentatge important de l’aigua extreta del subsòl català s’exporta arreu del món. Sense anar més lluny, Sant Aniol distribueix a una trentena de països –com l’Aràbia Saudita, el Japó, els Estats Units o el Regne Unit– aproximadament un 10 % dels 52 milions de litres d’aigua que, segons dades ofertes per la mateixa empresa als mitjans de comunicació, va envasar l’any 2022.
Al seu torn, ACEA estima el consum per càpita d’aigua envasada a Catalunya en 172 litres per persona cada any i Empresa i Treball assegura que el 2023 l’explotació de les aigües minerals naturals i de brollador va ser de 1.792.424 metres cúbics. És a dir, més de 1.792 milions de litres que s’acumulen en una sèrie històrica de dues dècades on l’any de menor extracció va ser el 2010, amb 1.555 milions de litres envasats. No obstant això, el Departament d’Empresa i Treball s’assegura que les aigües minerals “representen una ínfima quantitat del volum global d’aigua subterrània”, mentre que la patronal del sector s’escuda en què els volums d’extracció suposen un 0,03 % del total dels recursos disponibles, sense aclarir l’origen d’aquesta xifra.
Una llei franquista
El mateix marc regulador del sector és el que afavoreix l’opacitat. Les aigües minerals naturals i mineromedicinals i termals estan regulades per una normativa franquista, la llei de mines 22/1973, que data de l’any 1973 i que, malgrat diversos intents de modificació, roman inamovible. Això significa que els aqüífers que controla el sector de les embotelladores queden fora de les competències de l’Agència Catalana de l’Aigua, que paradoxalment, sí que gestiona la resta de recursos hídrics subterranis. Per tant, Empresa i Treball aplica a Catalunya una legislació estatal que es limita a autoritzar i gestionar els tràmits de l’aprofitament de l’aigua prèviament classificada com a mineral.
D’altra banda, no existeixen contractes de concessió d’explotació entre les embotelladores i l’administració, sinó que l’activitat es regula mitjançant un règim d’autoritzacions administratives que “resol el director general d’Indústria, d’acord amb criteris d’acompliment de tots els requisits establerts a la legislació”, expliquen des del Departament. “La llei de mines de 1973 permet explotar el recurs fins a l’esgotament i a perpetuïtat. És a dir, que no hi ha cap data de finalització d’aquesta concessió. Equipara aquest tipus d’aigües amb un mineral i, per tant, una mina s’obre, s’explota i, quan el recurs s’acaba, marxen. Aquesta és la clau per entendre-ho”, certifica el president de Llémena Espai Natural.
L’ACA juga un paper que és bàsicament recaptatori, perquè les embotelladores paguen un cànon tributari. “La classificació que tenen és d’usos industrials de mesurament directe i sobre el volum d’aigua que utilitzen s’aplica el gravamen general amb un coeficient incrementador de l’1,2”, expliquen des del gabinet de premsa de l’agència. També s’hi aplica un altre tipus de gravamen específic que resulta de l’activitat, però reconeixen que “sol ser baix perquè consumeixen molt, però contaminen poc”.
Joan Carles Ximenes estima que Sant Aniol paga a l’ACA, com a cànon de l’aigua, 21 cèntims per cada mil litres. “Si en aquests moments extreuen més de 100.000 metres cúbics, el que paguen són 21.000 euros anuals més, aproximadament, 30.000 euros a l’Ajuntament en concepte d’IBI i d’Impost d’Activitats Econòmiques. En total, 51.000 euros anuals per una empresa amb deu milions d’euros de volum de negoci”, planteja. Cal tenir en compte que les embotelladores no només extreuen l’aigua que acaba embotellada, sinó que durant tot el procés consumeixen molta més aigua per la producció i rentat dels envasos, per exemple. “Fan jocs de triler amb les xifres, perquè el procés d’embotellament d’aigua suposa un consum de, com a mínim, el doble del que s’embotella. Sant Aniol va embotellar 52.000 metres cúbics d’aigua, però en va extreure 106.000”, conclou Ximenes.
Més preguntes que respostes
“Les aigües subterrànies són la fase invisible del cicle hidrològic, fluxos d’aigua que es mouen per formacions geològiques permeables que permeten la circulació de l’aigua per gravetat”, defineix Josep Maria Màsich, expert en hidrogeologia d’aigües subterrànies i professor associat de l’Escola d’Enginyers Forestals de la Universitat de Lleida (UdL). “El tipus d’aqüífer el determina el perfil geològic on està ubicat: si està a pressió atmosfèrica és un aqüífer lliure i quan té per sobre una capa impermeable parlem d’un aqüífer confinat”, detalla.
Precisament en aquesta qüestió és on rau un dels principals dubtes sobre l’activitat de les plantes embotelladores, les quals, a diferència d’altres sectors de la indústria o l’agricultura, no estan subjectes a restriccions derivades de l’actual episodi de sequera a Catalunya. Des del Departament d’Empresa i Treball s’argumenta que les aigües minerals “tenen, per les seves característiques, un temps de trànsit al subsòl molt llarg, de fins a centenars d’anys, el que fa que els cicles curts de sequera no hi tinguin una incidència significativa”, exposen.
La llei estatal de mines de 1973, encara vigent, deixa els aqüífers on opera el sector embotellador fora del control de l‘Agència Catalana de l’Aigua, organisme de la Generalitat regulador dels recursos hídrics
L’edat de les aigües es podria determinar mitjançant estudis isotòpics, però les entitats ecologistes denuncien que no tenen constància que aquests treballs s’hagin elaborat. En canvi, les plantes i l’administració sí que aporten estudis pluviomètrics quan, contràriament, insisteixen en el fet que el nivell de pluja no afecta aquests aqüífers subterranis i, alguns d’ells, confinats. El professor Màsich assegura que la capacitat de recàrrega “sempre hi és si continua plovent igual i si l’aqüífer no està sobreexplotat”. “Per saber quina és la situació dels aqüífers s’haurien d’observar les dades d’una sèrie d’anys i fer una mitjana”, explica.
Marta Picó és geòloga especialitzada en hidrogeologia per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Treballa en una consultora del sector privat i apunta que fa 25 anys que no treballa per a cap embotelladora, quelcom habitual en un gremi petit que no disposa de moltes professionals. “Moltes vegades es demana opinió a hidrogeòlegs que no es mullen perquè els pot afectar negativament en l’àmbit professional”, apunta. Sobre els estudis, confirma que són complexes i necessiten dades de què no és fàcil disposar: “Si no les faciliten no es poden fer, són cars, cal molta investigació i el suport de la Generalitat, que és opaca en aquest tema i requereix els serveis de col·legis professionals que hi tenen interessos gremials. Per tant, la confiança no pot ser total”, exposa.
Picó confirma que les plantes embotelladores es troben a les zones de recàrrega preferent dels aqüífers. És a dir, al naixement dels cursos fluvials, indrets on l’escorrentia de la pluja fa que s’acumuli més aigua. “Amb el règim de pluges actual i les previsions de disminució a causa de l’emergència climàtica, no sabem quina serà la capacitat de regeneració d’aquests aqüífers… si són confinats i estancs, tal com asseguren les embotelladores per argumentar que no estan sota la influència de les precipitacions, arribarà un moment que s’acabaran, perquè és una bossa tancada i un recurs finit, com les bosses de petroli. És un bé públic que estan embotellant i no retornarà a la conca, ens estem venent l’aigua del país”, afirma preocupada. Critica que aquesta indústria extractivista parli de “producció” d’aigua mineral, quan “l’aigua no es produeix”. “L’aigua hi és, sempre és la mateixa, no se’n crea de nova; la trobaràs als núvols, als rius, al mar, als aqüífers, però no se’n crea, això és un missatge enverinat”, remarca Picó.
En la mateixa línia es posiciona Annelies Broekman, que estudia la implementació de polítiques de l’aigua i és investigadora del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), un institut on participen diverses administracions i universitats. “Mai hem vist números que demostrin el que ens diuen, que és que els aqüífers estan en equilibri. Si són confinats i no es recarreguen, no entenc com pots fer una extracció sostenible”. Broekman afirma que les embotelladores s’emparen en el secret industrial per no facilitar unes dades que podrien ser útils per a la seva competència, i reivindica “no pot ser que l’autoritat competent no tingui aquestes dades, un estudi de l’aqüífer profund del Montseny-Guilleries hauria de ser d’utilitat pública. És una privatització d’un recurs molt estratègic per al conjunt de la societat catalana de a l’hora de fer front al canvi climàtic. Serien els últims recursos que ens quedarien quan no hi hagi més aigua. Estan competint potencialment amb l’abastament de la població” conclou. “Els habitants, els municipis i les entitats s’han de fer aquestes preguntes i corresponsabilitzar-se d’esbrinar les respostes”, valora.
Demandes cristal·lines
“Per poder facilitar el volum de negoci de cadascuna de les empreses cal fer la consulta per la via de la transparència”, especificava l’oficina de premsa del Departament d’Empresa i Treball a la Directa en un correu electrònic. “Només publiquem consums industrials agregats per municipi o comarca, però no per sector o tipus d’activitat perquè es podrien identificar els subjectes”, ens confirmava també el gabinet homòleg de l’Agència Catalana de l’Aigua. Tanmateix, setmanes després de complimentar sengles peticions a les dues dependències de l’administració catalana mitjançant el portal de Transparència, en el moment de tancar aquesta edició, totes les sol·licituds d’informació han estat o bé denegades o no facilitades.
A mig camí entre la Garrotxa i el Gironès, Llémena Espai Natural exigeix un estudi de l’administració amb dades reals, “per avaluar l’afectació que la planta de Sant Aniol està ocasionant en el sistema hídric”. Mentre es desenvolupi, hauria de reduir-se el volum d’extracció i, un cop es tingui, ja es determinarà què poden fer”. Des del Montseny, les entitats mediambientals reclamen “conèixer quina és realment la situació dels aqüífers i una moratòria fins que es faci un estudi piezomètric independent per veure quin és el seu estat, com són els fluxos i com està afectant la descàrrega que s’està produint al parc natural i a tot el massís”.
“No hem demanat dades, hem optat per anar per un altre camí diferent. L’experiència prèvia dels companys de la vall de Llémena ha estat un calvari de peticions i formalismes, sense poder obtenir una informació veraç del que està passant ni obtenir tan sols una còpia, quan es tracta d’una informació que hauria de ser pública”, relata Carles Lumeras, president de la Coordinadora per la Salvaguarda del Montseny, des de la carretera d’accés a la planta d’aigua Viladrau de Nestlé Waters. “Ja en ve un altre!”, exclama una de les seves companyes, mentre una tercera persona anota en un quadrant les característiques del camió que ens passa pel davant. El grup s’organitza en torns de dues hores i fa vigilància des de les sis del matí fins a les deu de la nit, amb l’objectiu de comptar les entrades i sortides de tràilers i fer un càlcul aproximat de quants litres surten en ampolles en una jornada. Han aconseguit esbrinar d’una forma fidedigna quantes ampolles pot portar cada palet i quants palets carrega cada tipus de tràiler. Organitzen les guàrdies en dies aleatoris i van canviant de planta. Avui és el tercer dia d’aquesta acció.
Mercè Delgado, membre d’Aigua Clara, explica que durant una guàrdia a la planta de Font Agudes van comptar 1.400.000 litres, aproximadament. És a dir, el que equival al consum d’aigua de la població diària d’Arbúcies, segons els seus càlculs. Això, em només una de les plantes embotelladores que hi ha al poble. “El primer dia, a Font del Regàs, vam estimar 663.600 litres, però era a principis de febrer i a la primavera l’extracció es dispara per tenir reserves per a l’estiu, que és quan el producte es ven més”, assenyala. Delgado afirma que tenen la intenció de continuar recollint dades per després posar-les a disposició de la població i denunciar l’opacitat de l’activitat. “Ho fem nosaltres perquè les administracions no ho fan”, denuncia. Més endavant, també tenen previst demanar les dades oficials: “Aleshores les contrastarem, però d’entrada comptarem amb el que hem obtingut fent treball de camp a les diferents embotelladores. Amb això tindrem una idea bastant real del que està passant, contrastada per nosaltres i no basada en les dades que dona la patronal”. Avui són tan sols les dues del migdia i ja han recomptat trenta tràilers de grans dimensions que han marxat de la planta d’aigua Viladrau.
