L’octubre de 2018, la màxima autoritat científica en matèria de canvi climàtic, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), publicava un informe on afirmava que només queden onze anys per evitar sobrepassar els punts de no retorn en els sistemes climàtics. Si aquests se sobrepassen, probablement desencadenaran una catàstrofe climàtica que podria arribar a exterminar la major part de la vida a la Terra aquest mateix segle. Tot i que el moviment internacional per la justícia climàtica existeix des de fa gairebé dues dècades, aquest darrer any l’onada de mobilitzacions climàtiques s’ha intensificat espectacularment en molts indrets del món, també als Països Catalans.
En els últims nou mesos han esclatat una multiplicitat de nous moviments socials –molts dels quals han estat liderats pel jovent– que exigeixen tractar la crisi climàtica com una crisi civilitzatòria i de supervivència que ha d’ocupar, de forma urgent, el centre del debat polític i mediàtic. Com a resposta a aquestes mobilitzacions s’han produït 819 declaracions governamentals d’emergència climàtica a setze països. Però què significa realment plantejar l’emergència climàtica? Té alguna implicació o és mera retòrica?
El repte és com aturar el problema abans que escali sense control, tenint en compte que retardar l’actuació pot incrementar els danys irreversibles
El concepte d’emergència climàtica es nodreix dels aprenentatges de la gestió de situacions de desastres concrets i de moments històrics insòlits, com guerres o pandèmies, i fa referència a reconèixer la necessitat d’afrontar urgentment la crisi climàtica perquè representa una creixent amenaça global amb la capacitat de destruir la major part dels ecosistemes i societats de la Terra, tal com els coneixem. El repte que planteja la situació d’emergència és com aturar el problema abans que escali sense control, tenint en compte que retardar l’actuació pot incrementar els danys, i que aquests poden ser irreversibles.
Malgrat que els orígens de la idea que ens trobem davant d’una vertadera emergència climàtica es remunten a almenys setze anys enrere, el concepte s’ha estès a l’esfera pública recentment. De fet, no va ser fins a finals de 2018 que el llenguatge directe de l’adolescent Greta Thunberg i les mobilitzacions massives de moviments climàtics internacionals com FridaysForFuture i Extinction Rebellion, entre d’altres, van popularitzar l’adopció de l’expressió per part de governs locals, regionals i nacionals i d’amplis sectors de la ciutadania.
L’expansió del plantejament de l’emergència climàtica ha tingut diversos efectes que encara continuen desdoblant-se. Sorprenentment, el terme ha passat de sobte a formar part de la vida quotidiana i ha canviat el llenguatge del canvi climàtic. D’una banda veiem polítics, periodistes i funcionaris de l’administració pública utilitzant-lo repetidament. Per exemple, la ciutat de València ha creat l’Àrea d’Ecologia Urbana, Emergència Climàtica i Transició Ecològica o la ciutat de Barcelona acaba de formar la Taula per l’Emergència Climàtica i tindrà en aquest mandat una Regidoria d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica. A més, més de 7.000 universitats i altres institucions d’educació superior al món també han declarat l’emergència climàtica. A finals de maig de 2019, el diari anglès The Guardian va anunciar que els termes col·lapse, crisi o emergència climàtica substituirien l’expressió canvi climàtic al seu diari perquè aquesta no reflectia prou acuradament la gravetat de la situació que estem vivint. Aquesta decisió, a la vegada, ha provocat un efecte contagi en altres mitjans de comunicació, que estan adoptant canvis de llibre d’estil similars.
Ignorar els cants de sirenes i actuar
Assumir l’emergència climàtica implica, almenys, acceptar el consens científic que afirma que per evitar els pitjors escenaris cal reduir un 45% les emissions de CO2 per a l’any 2030 respecte als nivells de 2010, i un 100% per a l’any 2050. Això significa, d’entrada, ignorar els cants de sirenes del tecnoindustrialisme que proposa falses solucions perquè tot continuï igual. Prendre’s seriosament les dades de l’IPCC significa transformar estructuralment i amb urgència totes les àrees de les societats modernes. Malgrat que en els últims mesos hem estat testimonis de declaracions d’emergència climàtica per part de parlaments estatals i regionals com Escòcia, Irlanda, Gal·les, el Regne Unit, l’Estat francès, el Canadà o Catalunya, així com per part de centenars d’ajuntaments d’arreu del món, en nombrosos casos aquestes declaracions no semblen gaire creïbles. Més aviat semblen pur postureig institucional. Un exemple paradigmàtic són els governs del Regne Unit, l’Estat francès, el Canadà o Irlanda: si bé han reconegut oficialment l’emergència climàtica, financen amb 27,5 milers de milions de dòlars cada any les contaminants indústries del carbó, el petroli i el gas.
Les declaracions d’emergència climàtica han de ser l’expressió d’una reflexió inequívoca del compromís d’un govern i d’una societat per promoure profundes transformacions a gran escala que garanteixin la supervivència digna de les properes generacions i del conjunt d’habitants del planeta. Per fer-ho, primer de tot cal abandonar l’enganyosa retòrica de la compatibilitat entre creixement econòmic i protecció dels sistemes de la Terra i dels seus habitants, i reconèixer la responsabilitat històrica, els límits biofísics i les interdependències socioecològiques. L’objectiu del plantejament ha de ser accelerar i intensificar les accions que ja estan en marxa per superar les societats fòssils, així com crear-ne de noves que augmentin la resiliència en tots els nivells d’organització social.
Al document “La metròpolis de Barcelona cap a la justícia climàtica”, un recull de propostes elaborat per un gran ventall d’actors socials de l’àrea metropolitana de Barcelona, es proposa, per exemple, aturar l’expansió d’infraestructures fòssils com les ampliacions viàries o les noves terminals al port i a l’aeroport; establir un peatge anticontaminació a l’entrada de la ciutat per reduir un 50% els vehicles privats; incrementar la producció d’energia renovable; tancar la incineradora de la ciutat i impulsar polítiques de residu zero; incentivar el consum d’opcions veganes, ecològiques i de proximitat a tots els menús de menjadors públics, o desinvertir en combustibles fòssils, entre d’altres.
Assumir l’imperatiu ecològic és fonamental per construir un futur habitable, i ens interpel·la a totes. El repte que tenim al davant és tan gran i tan important que, evidentment, no podem delegar totes les solucions a les administracions, com tampoc és suficient només mobilitzar l’acció individual ni la iniciativa privada. Després d’un estiu on els moviments climàtics s’han reagrupat per desenvolupar estratègies conjuntes, a la propera tardor continuaran les mobilitzacions. La icònica Greta i el moviment estudiantil FridaysForFuture estan organitzant una altra vaga climàtica global per al 20 de setembre on convocaran tota la ciutadania a sortir als carrers en el que vol ser la mobilització pel clima és gran de la història. Aquell dia de vaga serà també l’inici d’una setmana d’accions descentralitzades coordinada sota el paraigua de la xarxa europea de grups de base d’activisme climàtic By2020WeRiseUp (o 2020RebeliónPorElClima en la seva versió a l’Estat espanyol).
En una escala més local, la iniciativa #barrispelclima està organitzant espais de trobada informals per socialitzar l’emergència climàtica des dels barris de la ciutat de Barcelona durant aquella setmana i ser un altaveu de les accions que s’hi organitzaran. L’emergència climàtica ens recorda que tot està en joc i que depèn de tothom. L’organització col·lectiva és indispensable per forçar la radical transformació sociopolítica que tant es necessita. T’hi apuntes?
Característiques del plantejament de l’emergència climàtica:
1) Proposa un objectiu clar: l’objectiu del plantejament de l’emergència climàtica és protegir les societats i els ecosistemes davant les creixents amenaces climàtiques.
2) Gestiona el risc: una resposta d’emergència comença per tenir en compte tots els riscs i els danys potencials.
3) Estableix una comunicació clara i franca: l’emergència climàtica necessita una població al corrent de la situació. És necessari tenir debats francs sobre les amenaces, les respostes i el que significa per a les societats afrontar un potencial col·lapse per crear i mantenir el suport actiu de la ciutadania.
4) Ubica el problema en el present: serveix per deixar de posposar el problema.
5) Atorga la màxima prioritat: la crisi climàtica esdevé la màxima prioritat social, i cal destinar els recursos necessaris per gestionar-la.
6) Posa l’èmfasi en les transformacions biofísiques de l’economia: més que cap altra cosa, el posicionament d’emergència climàtica ha d’assumir que el creixement econòmic il·limitat en un planeta finit és impossible i que les societats enriquides han de decréixer ràpidament en l’ús de materials i energia.
7) Força intervencions polítiques valentes i inspirades ecològicament: la intervenció institucional valenta a tots els nivells de govern és necessària per tenir més possibilitats d’assolir transicions socioecològiques ràpides i exitoses.
8) Transcendeix les fronteres dels estats-nació: la crisi climàtica necessita una coordinació global sense precedents que apel·li profundament a la solidaritat entre els pobles.
9) Incorpora principis de justícia multiespècie i de l’ètica de la cura: les transformacions necessàries han d’incorporar principis d’equitat inter i intrageneracional i també interespècie per tenir especial consideració amb qui és més vulnerable.
