Quan va posar els peus al carrer després de 21 anys de presó i de tortures, Riyad Avlar va reprendre la mateixa activitat que l’havia dut a l’empresonament. Però tot havia canviat. Ell ja no era només algú interessat a investigar els abusos que tenen lloc a les presons sirianes, com havia estat abans, sinó que se n’havia convertit en una de les seves víctimes.
Avlar va entrar a la presó amb 19 anys. Era un jove turc que s’havia desplaçat al país veí per continuar amb la seva documentació sobre els horrors que s’amaguen als centres penitenciaris del règim sirià. Un article que havia publicat abans des de Turquia sobre la presó de Tadmur, a l’interior de Síria, li va impedir arribar lluny. Les autoritats sirianes van interceptar l’article i més tard van anar a interceptar-lo a ell.
A Avlar, com a la resta de supervivents de les temudes presons sirianes, els corroeix la injustícia. És per això que sovint es posen en mans d’investigadores dels drets humans per fer que el seu patiment pugui servir en futurs tribunals contra les seves carcelleres. En moltes ocasions, la contribució va més enllà de compartir el seu testimoni. Malgrat l’esforç que li va suposar ubicar-se al món desconegut que va trobar-se després de dues dècades en l’obscuritat -Avlar no sabia què eren els ordinadors portàtils-, el turc va dur la seva feina d’investigació i de denúncia diverses passes més enllà del que havia pogut fer abans d’entrar a la presó.
Col·lectius de preses com el de Sednaya també lluiten en nom de les mortes per tortura sota custòdia governamental, que SNHR estima en més de 15.000, així com de les desaparegudes en mans del règim, que en serien gairebé 96.000
Juntament amb d’altres exdetingudes que van sobreviure a aquest mateix centre, Avlar va cofundar l’Associació de Persones Detingudes i Desaparegudes a la Presó de Sednaya (ADMSP, per les seves sigles en anglès). Tot i que porti el nom d’un sol centre penitenciari ubicat als afores de Damasc, l’organització posa el focus en els abusos que el règim de Baixar al-Àssad comet des de l’inici de la guerra civil contra la totalitat de les detingudes, i que el grup xifra en més de 250.000 persones. D’altres, com la Xarxa Siriana dels Drets Humans (SNHR), calculen que la quantitat actual de detingudes o desaparegudes rondaria les 135.000 persones. Col·lectius de preses com el de Sednaya també lluiten en nom de les mortes per tortura sota custòdia governamental, que SNHR estima en més de 15.000, així com de les desaparegudes en mans del règim, que en serien gairebé 96.000.
Ousama al-Sheikh Hamed, nascut a la ciutat siriana de Hama, també és supervivent de Sednaya i membre de l’ADMSP. Abans de ser empresonat, Hamed treballava a les forces armades sirianes. El juny de 2011, quan la revolució siriana lliscava cap al conflicte civil, Hamed va desobeir les ordres de les seves superiors i es va negar a obrir foc contra les manifestants. “Vaig rebutjar disparar a la meva gent”, relata per telèfon en declaracions a /zaura/. Allò li va costar la presó. Pocs dies més tard, el mateix exèrcit pel qual treballava el va empresonar.
“Vaig passar tres anys a la presó sense saber res del que passava a l’exterior”, explica Hamed des del seu exili actual a Antioquia, al sud-oest de Turquia. Abans, durant el seu primer refugi després de recuperar la llibertat, va passar uns quants anys a Idlib, el darrer bastió opositor al règim d’al-Àssad. “Ens ficaven a 20 o 30 persones en cel·les de cinc metres quadrats”, rememora Hamed. Les colpejaven amb assiduïtat i assegura que veure gent morir o desaparèixer amb els guàrdies era habitual.
El juny de 2011, quan la revolució siriana lliscava cap al conflicte civil, Hamed va desobeir les ordres de les seves superiors i es va negar a obrir foc contra les manifestants. Allò li va costar la presó. Pocs dies més tard, el mateix exèrcit pel qual treballava el va empresonar.
El calvari de Hamed no es va quedar entre reixes. Quan va tornar al carrer, l’home va assabentar-se que el seu país estava en guerra. Però també va adonar-se d’alguna cosa més. “El règim m’ho havia requisat tot”, lamenta amb frustració: “la meva casa, les meves terres, el meu vehicle; m’havien robat totes les meves propietats”. Hamed diu que va quedar-se de braços plegats, sense possibilitat de fer-hi res al respecte, mentre sucumbia davant de la destrucció del seu país. Admet que fins i tot a ell, que va passar tres anys empresonat i sota tortures, el va sorprendre “la quantitat de crims i de crueltat” amb la qual va trobar-se.
Avlar, cofundador i director del col·lectiu de preses de Sednaya, recorda sempre que la seva història no té res d’excepcional, i que les presons sirianes estan plenes d’homes i de dones que encara avui continuen patint violència de tota mena als centres de detenció. L’activista turc reivindica el poder curatiu que té per les supervivents el fet de trobar-se i de mantenir-se unides. Hamed, que mai més va empunyar una arma contra ningú, acompanya Avlar en aquest imbatible front de guerra. Fa xerrades perquè el patiment de les incomptables víctimes de les presons d’al-Àssad no caigui en l’oblit, contribueix a les investigacions de l’ADSMP amb la seva pròpia història i atén la premsa perquè el món conegui la veritat. L’exmilitar sirià que va rebutjar disparar contra la seva gent va renunciar al fusell i sap que només està armat amb la paraula, però està decidit a empunyar-la fins al darrer dels seus dies.
*Aquest article forma part d’una col·laboració entre la ‘Directa‘ i /zaura/ podcast, un projecte periodístic sobre les lluites socials que tenen lloc a l’Orient Mitjà produït des de Beirut per les periodistes Andrea López-Tomàs i Joan Cabasés Vega
