Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

En Benet i en Julio Iglesias

“Hi ha una cabra blanca pels carrers del poble”. Va ser rebre el missatge i córrer muntanya avall. Feia tres dies que en Benet, el boc, s’havia perdut pel bosc quan les cabres, espantades per un senglar, havien arrencat a córrer i ell, que menjava distret, havia marxat esperitat en direcció contrària. Vam trobar-ne el rastre a la muntanya i el vam resseguir fins a veure’l enmig d’unes bardisses, tan espantat, però, que va sobresaltar-se i pocs minuts després va arribar el missatge.

Una allau de testimonis va anar-nos donant les pistes de cada moviment: que l’han vist passar per aquí, que ha girat cap allà… En poca estona, mig poble buscava el boc blanc. L’última notícia va dur-nos al riu, i finalment, entre uns quants veïns, el vam poder agafar i portar a casa.

En Julio Iglesias va ser batejat així perquè havia de ser un bon semental (cadascú té els seus referents); és el boc d’un escamot de cabres en una casa a la mateixa vall d’en Benet. En el seu cas, en Julio va marxar amb tot el ramat: un dia van anar pasturant distretes i van enfilar-se muntanya amunt per un sotabosc dens on feia anys que no hi havia ni bestiar ni persones. Al vespre no van trobar el camí de tornada. Dies després van començar a arribar notícies: que algú d’un altre terme havia vist cabres allà, que l’altre aquí i finalment un grup de veïns van pujar i van poder-les haver. S’havien aprimat, però hi eren totes.

No crec que siguem tan diferents de les cabres i les ovelles; nosaltres també necessitem el ramat per garantir-nos protecció enfront dels perills exteriors

Quan buscàvem en Benet per una banda, i en Julio per l’altra, algunes cases van veure’ls passar i no van dir res a ningú. Potser els va fer gràcia, però no van saber a qui trucar ni què fer, i no van fer res. Hauria sigut impossible tornar-los a casa sense l’ajuda desinteressada de la gent de la vall, però per rebre aquesta ajuda cal tenir teixida una bona xarxa i això cada vegada sembla més difícil. Cal coneixe’s, cal que hi hagi reciprocitat, cal ser-hi i saber-se cuidar. Això no és gens senzill i menys en els temps de pandèmia.

Quan penso en aquestes relacions socials d’ajuda mútua, sempre em ve al cap en Pere de la Caseta, que cuidava vaques en una casa que no tenia ni lavabo ni dutxa, i que agafava l’aigua de la font. Ja de gran, quan va començar a no poder-se valdre, dues dones del poble pujaven la muntanya a peu per rentar-lo i portar-li menjar. No eren família i no cobraven res per fer-ho. Caritat cristiana potser –que el cristianisme de base no és el de la institució– o potser simplement era el mateix veïnatge dels qui van baixar a buscar en Benet o els qui van pujar a buscar en Julio. En qualsevol cas, jo veig aquelles dones en la gent que es planta davant dels mossos per aturar el desnonament d’una família, en els veïns que baixaven a comprar per la gent gran del seu bloc en ple confinament o en les qui han canviat els seus hàbits de consum per no fer més grosses les butxaques dels rics.

Deia la Mireia Colomer (@vilcolmir) fa uns mesos, a “Conversas Barcelona“, que “les cures són una eina política per reduir desigualtats” i que són “un lloc des d’on lluitar”, i és que segurament és justament a través de les cures que podem crear xarxes, ja sigui per aturar injustícies, per salvar la llengua o simplement per parlar amb les veïnes. I en temps de pandèmia i vides precàries, hem de posar-les (encara més) al centre.

Juntament amb la COVID, també cal combatre la solitud i les retallades de drets, i per això cal escurçar les altres distàncies. Ara més que mai, ens necessitem les unes a les altres: allò de sols el poble salva el poble

No crec que siguem tan diferents de les cabres i les ovelles; nosaltres també necessitem el ramat per garantir-nos protecció enfront dels perills exteriors. I és cert que el ramat, per petit que sigui, també pot ofegar, a vegades, però si es troba la manera de respectar l’espai de cadascú, és el millor salvavides: un delicat equilibri entre la llibertat individual i les cures col·lectives.

La COVID ha trasbalsat les vides, i ara hem de relacionar-nos amb precaucions precisament per cuidar-nos com a grup. “Limiteu la vida social”, aconsella el Canal Salut de la Generalitat, i jo hi posaria trenta-quatre cometes: perquè sabem que podem encomanar sense voler i que cal mantenir la distància física i dur mascareta, però juntament amb la COVID, també cal combatre la solitud i les retallades de drets, i per això cal escurçar les altres distàncies. Ara més que mai, ens necessitem les unes a les altres: allò de sols el poble salva el poble quan la institució no només no ens salva sinó que posa el capital i la seva idea de progrés per davant de la vida. Que ens vol autòmats, de casa a la feina i de la feina a casa. El dret individual d’una cabra no val res si perjudica el ramat: ni el d’anar sense mascareta ni el de posar l’economia davant de les vides.

En Benet ja pastura amb el ramat i ha après a no separar-se’n, i en Julio i les cabres a l’altra banda de la vall han fet nous camins i ja no van gaire lluny de casa. Mentre buscàvem en Benet, em va saber greu veure com tota una família havia deixat el dinar a la taula per baixar-nos a ajudar. “Els veïns hi som per això”, em van dir. Ja a casa, llegia d’en Miquel Martí i Pol que “la tendresa perjudica el progrés”. Perjudiquem-lo, doncs.