Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

En defensa del pastoreig

Una ramadera de professió, que signa amb pseudònim per "por a quedar exposada" i per no personalitzar un posicionament que és col·lectiu, reflexiona sobre els diferents models de ramaderia i agricultura, posa el focus en la seva relació amb els ecosistemes i el canvi climàtic i aporta arguments que qüestionen el discurs antiespecista. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Manuel Clavero

L’any 2016, més de 300 rens morien per l’impacte d’un llamp en un parc natural de Noruega. Es va prendre la decisió de no retirar els cadàvers i van anomenar aquell lloc el “paisatge de la por”. Centenars de vides descomponent-se “sense sentit”. Però el que va passar després va ser meravellós: primer, van arribar les aus carronyaires a omplir els seus paps, amb els seus sistemes digestius capaços de depurar malalties, i quan no va quedar res per a elles, la seva absència va donar valor als rosegadors per aprofitar l’ocasió. Multitud d’ocells insectívors es van alimentar dels artròpodes que es menjaven els cossos dels rens. Els corbs van cagar per tota la zona grans de groselles, creant un potent banc de llavors d’una espècie clau en aquell ecosistema. A mi tot això em sembla preciós. Potser ara ho podríem anomenar “el paisatge de la vida”, i és possible que ara puguem trobar un sentit a totes aquelles morts.

El que és bo per un individu és dolent per l’altre; hi ha un conflicte d’interessos constant entre ells. I és en aquest dinamisme –no en una foto estàtica– on es troba l’equilibri

No crec que sigui necessari estendre’s en com funcionen els ecosistemes: en ells, la transmissió d’energia i matèria no es dona mitjançant intercanvis comercials. És la depredació, l’herbivoria, l’aprofitament de cadàvers, el parasitisme, el que garanteixen que el flux no es trenqui; és la mort la que dona vida. El que és bo per un individu és dolent per l’altre; hi ha un conflicte d’interessos constant entre ells. I és en aquest dinamisme –no en una foto estàtica– on es troba l’equilibri. Qualsevol conservacionista sap de sobres que no es pot gestionar un parc natural posant els interessos dels individus sintents al centre, i menys encara els de tots els individus vius. Sap que el que importa són els processos que es donen en aquell parc. Que fins i tot una malaltia, encara que faci patir i mati individus concrets, pot ser positiva per a una població de l’espècie en qüestió i per a l’ecosistema en si.

Algunes us deveu estar preguntant què té a veure la nostra espècie amb tots aquests processos. Doncs bé, crec que quan parlem d’ecodependència ens referim al fet que som una espècie inserida en la biosfera, que depèn que el flux no pari i que els ecosistemes funcionin. Que la nostra capacitat moral no ens impedeixi fer un exercici d’humilitat i acceptar que no som tan diferents d’altres espècies. Situar-nos com a espècie fora d’aquests cicles ens ha portat on som. L’era del petroli és només un petit paràgraf de la nostra història, però aquest accés sense precedents a energia barata ens ha fet creure que estàvem per sobre de tot això, que podíem crear fertilitzants, esgotar terres i accedir a recursos il·limitats. Mengem petroli i vestim petroli, construïm amb petroli, ens movem amb petroli. Les bones i les males notícies són que tot això s’acaba.

Ens hem pensat que la nostra dieta és quelcom merament cultural, i en part ho és, però en el punt més bàsic, a l’arrel, és un flux més a la biosfera. És una interacció total amb els ecosistemes i està subordinada al seu funcionament. Quan llaurem un camp desplacem individus, quan collim o pasturem els traiem aliment, quan adobem n’hi donem al sòl i a la vida que aixopluga. La nostra vida, com totes les altres (també les vegetals), comporta mort. I és per això que no té cap sentit posar el focus en vides individuals quan interaccionem amb els ecosistemes. A parer meu, el que ens hem de preguntar és si les nostres accions perjudiquen el conjunt o el beneficien: estic en convivència i beneficio la biodiversitat de l’ecosistema? Milloro la capacitat del sòl per retenir aigua, matèria orgànica? Augmento la capacitat de producció biològica de l’ecosistema? I un llarg etcètera. Tant les activitats agrícoles com les ramaderes poden millorar o perjudicar aquests factors, i és aquí on hem de posar el focus, en el fet de no danyar tots aquests processos tan necessaris per a la salut dels ecosistemes, on viuen, on interaccionen i on evolucionen hàbitats, poblacions, espècies i individus de maneres tan complexes que potser mai les arribarem a comprendre del tot.

Quina manera horrible de veure el món, tot en termes de dominació i explotació, si no som capaces d’acceptar que el fet que un ésser viu o un ecosistema sigui un recurs per a nosaltres no li treu el valor del que és en si mateix

Sembla que “antropocèntric” i “ànsies de dominar” siguin els insults de moda, sobretot quan van adreçats a ramaderes. Doncs bé, res em quadra més en aquesta definició que la voluntat de construir la nostra relació amb la terra partint d’una moral que ha evolucionat dins de la cultura humana, en lloc d’entendre el seu funcionament i integrar-nos-hi. “Explotadora” és l’altre insult mainstream. Davant la pregunta de què és explotació animal, la resposta més comuna en aquests temps és “utilitzar animals com a recursos”, així, sense res més, perquè no faci falta distingir entre models de ramaderia. Em pregunto si aquesta definició té algun sentit en un món on els individus són recursos per a altres (què menjaria l’àliga sense les llebres?), on els ecosistemes són recursos per als individus (on viuria el senglar sense els boscos?), on aquests últims ho són per als ecosistemes (com es mantindria un prat sense els herbívors?) i per a les espècies (com es conservarien i evolucionarien els gens sense els exemplars?). Quina manera horrible de veure el món, tot en termes de dominació i explotació, si no som capaces d’acceptar que el fet que un ésser viu o un ecosistema sigui un recurs per a nosaltres no li treu el valor del que és en si mateix.

No ens equivoquem, no trec importància a la capacitat de sentir dels animals i a la responsabilitat moral que això comporta quan tractem amb ells. Posar el focus en el conjunt quan tractem amb la biosfera no significa no respectar i cuidar també els animals que ens alimenten. Sí, cuidar, amb totes les lletres, encara que algunes creguin que aquest terme té copyright. Que trist pensar que no podem cuidar tot allò que ens sustenta. Respectar i cobrir les seves necessitats físiques i etològiques; en el cas dels remugants, és la pastura, la vida gregària i totes les interaccions socials que això comporta: cura de malalties i accidents, evitar l’estrès… i sí, matem. Amb totes les lletres, també. No podem obviar que el drama de la mort en la nostra espècie té molt a veure amb les expectatives de futur que tenim, cap a les altres i cap a nosaltres mateixes.

Em detindré aquí un moment per parlar de plantes. Disposem-nos a acceptar les teories més retrògrades i menys informades que afirmen que una planta és com una pedra amb atributs d’ésser viu. Acceptar això per se ja em resulta esgarrifós; obviar les seves capacitats de cooperar, ajudant les més febles i la descendència a través de les arrels, de comunicar-se, advertir del perill, fins i tot d’aprendre, millorant les seves reaccions a atacs d’insectes o herbívors. Però som-hi, suposem que tot això és superflu, que no els dona cap valor més enllà de ser imprescindibles per sintetitzar matèria orgànica mitjançant la fotosíntesi i ser l’aliment de la nostra classe, els animals. Així i tot, segueixen sent éssers vius, segueixen tenint adaptacions i reaccions al medi amb la finalitat de seguir vives i reproduir-se.

Ben cert és que la capacitat de tenir emocions (més o menys complexes) dels animals ens implica la responsabilitat de procurar el benestar dels que tenim a càrrec, però és la possessió de la vida la que ens incapacita per matar?

Ben cert és que la capacitat de tenir emocions (més o menys complexes) dels animals ens implica la responsabilitat de procurar el benestar dels que tenim a càrrec, però és la possessió de la vida la que ens incapacita per matar? Perquè no veig jo cap raó, des d’aquest individualisme, que em digui que les vides d’uns valen més que les d’altres. És clar que aquesta posició ens portaria a la incapacitat de viure èticament i a la mateixa mort; per tant, potser hi ha un error en prioritzar els individus en la nostra relació amb el planeta. Perquè, encara que només comptessin els animals, estaríem cometent un acte atroç en portar-nos una llesca de pa a la boca. Un pa fet amb blat sembrat en un camp llaurat. Quants caus haurà destrossat aquell llaurat? Quants animals no humans haurà matat? A quants haurà deixat sense llar? Seríem capaces de menjar-lo amb la consciència tan neta si els caus fossin cases i els animals fossin humans? Estem llavors jerarquitzant, decidint quines vides són més valuoses? Tot tensa i és que, potser, una simple expansió de l’antropocentrisme cap als animals no humans és una posició massa fàcil i conservadora per trobar formes positives d’integrar-nos en la terra. Potser el primer pas per saber com viure en aquest planeta és escoltar l’ecologia, que ens expliqui com funciona i respectar el seu funcionament.

Però d’acord, accepto que, en una societat on el neoliberalisme i la seva exaltació de l’individu ha guanyat la batalla de les idees, demanar una visió holística del conjunt és demanar la lluna en un cove. Però alguns espais de la suposada esquerra, aquella que s’omple la boca amb el bé comú, estan adoptant sense parpellejar aquest discurs. Precisament quan ens trobem davant d’una crisi ambiental sense precedents, que fa urgent una visió sistèmica i posar les comunitats biòtiques al centre, em sembla, com a mínim, decebedor. No ens enganyem, també em sembla normal. El discurs és fàcil, no és trencador, consisteix només a extrapolar la nostra moral, producte de l’evolució de la nostra vida en societat, cap a aquells éssers més semblants a nosaltres. Adoptar aquest punt de vista no ens suposa un gran esforç, no sacseja els fonaments de la moral en la qual ens hem educat i, quan els arguments s’acaben, l’emoció i el sentiment fan la resta.

Malgrat això, no és cap secret que, encara que en el món de les idees els arguments antiespecistes queden molt bonics, quan baixem a la realitat tensen per tot arreu. En un exercici de sinceritat, les antiespecistes més informades reconeixen que les seves idees molt sovint xoquen amb l’ecologisme, ja n’he explicat abans alguns dels motius. Tot i això, existeix una tergiversació de dades constant per la seva part quan fan servir arguments ecologistes per justificar la seva opció moral. Pica, això sí que pica. Suposo que no he d’aclarir a ningú, en aquest punt de la lectura, que parlo sempre de ramaderia de pastoreig. Però les dades es barregen amb l’intensiu i industrial quan només comparem impactes de la carn amb la dels vegetals.

Si estem d’acord en el fet que no podem usar les dades de l’agricultura industrial –majoritària avui dia– per dir que cal acabar amb tota l’agricultura, també ho estarem a dir que no podem fer el mateix amb la ramaderia

S’utilitzen estudis amb males pràctiques per justificar arguments i s’obvien totes les possibilitats de coexistència positiva –o simbiosi– que es donen en el pastoreig. Es desinforma acusant la ramaderia extensiva dels problemes de purins que causa l’intensiu. Es comparen usos de la terra que no tenen res a veure, usant com a dada només les hectàrees “ocupades”; però si algú pensa que podem comparar les funcions ecosistèmiques i la biodiversitat d’un paisatge de pastura i boscos amb la d’un monocultiu, convido que agafi la bicicleta, vagi al prat més proper que tingui, marqui un metre quadrat i compti el nombre d’espècies (animals, vegetals, fongs) que veu. Després, pot fer el mateix en un conreu qualsevol. Si estem d’acord en el fet que no podem usar les dades de l’agricultura industrial –majoritària avui dia– per dir que cal acabar amb tota l’agricultura, també ho estarem a dir que no podem fer el mateix amb la ramaderia.

Seguint amb els peus a terra, em sembla significatiu que, des d’aquestes posicions que ens acusen d’explotadores d’animals i de natura, mai hi hagi una proposta realista de model de producció alimentària. Una proposta per cuidar els sòls agrícoles, per abonar-los prescindint de fertilitzants químics (una de les principals causes d’emissió de CO₂ en agricultura, de pèrdua de sòls i de contaminació d’aqüífers), per tancar cicles, per garantir la sobirania alimentària dels pobles i aprofitar els recursos de cada territori. I ja no parlem de la prevenció d’incendis, tan necessària davant els canvis que se’ns tiren a sobre, o de mantenir un paisatge mosaic, tan positiu per a la biodiversitat en un entorn tan humanitzat com el nostre. La globalització i el tecnoptimisme han contaminat les nostres ments, pensant que els recursos són accessibles per a tothom i a tot arreu. Pensant que trobarem sempre una solució tecnològica feta a la nostra mida (i no a la del planeta). Però en un context de necessari decreixement, segurament haurem de tombar la vista enrere i reaprendre a vincular agricultura i ramaderia.

Quan les teves creences morals t’indiquen que menjar un alvocat de Valparaíso és una contradicció més assumible que la de fer-te una truita amb els ous de les gallines del pati de la veïna, potser és hora de replantejar-te-les

Penso en tot això i després veig com, des de posicions de poder i tribunes que dona l’acadèmia, es carrega contra la ramaderia de pastura amb molta contundència. I la perillosa conseqüència d’això és desviar l’atenció del problema per a mi principal: el model agroindustrial. S’està arribant a un punt en què som capaces de desviar la mirada de l’explotació de persones, o la destrucció d’ecosistemes, sempre que no veiem un “tros de cadàver” al plat. Sembla realment contradictori que, mentre que una transició cap a l’agroecologia comportaria una dieta amb molta menys carn, alhora que un canvi en la nostra relació amb la terra i la humanitat, l’estratègia sigui posar el focus cap a una activitat que pot ser una aliada per la conservació de la biodiversitat, la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic i per a la sobirania alimentària. Quan les teves creences morals t’indiquen que menjar un alvocat de Valparaíso és una contradicció més assumible que la de fer-te una truita amb els ous de les gallines del pati de la veïna, potser és hora de replantejar-te-les. No salvarem el planeta tal com el coneixem si no ampliem el focus i deixem de costat aquesta visió del conjunt com una simple suma d’individus. Les interaccions i codependències entre aquests són tant o més importants.

M’acomiado com a ramadera de professió i hortolana de vici, sense barrets ni títols, que si algú els necessita per tenir en compte algunes de les meves consideracions, hauria de revisar-se. Sense entrar en competicions de veure qui la té més gran (la titulació), sense amplificar el poder de l’acadèmia per crear opinió. M’acomiado i signo amb un altre nom, no per complex sinó per por a quedar exposada. I perquè no soc jo, som moltes: amb arrugues del sol al front, durícies del xapo a les mans i terra sota les ungles.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU