Investigadora a l’Institut Nacional d’Investigació Agrícola (INRA) a l’Estat francés des de fa 25 anys, Jocelyne Porcher ha sigut ramadera i treballadora en diverses explotacions agroindustrials franceses. Arran de preguntar-se què és la ramaderia i amb la voluntat de comprendre les seues particularitats pel que fa al vincle amb els animals, Porcher es va fer tècnica i, seguidament, enginyera agrícola. Les seues investigacions, que beuen de la sociologia, se centren en les qüestions de sofriment en el treball dins dels sistemes de producció animal i desenvolupen una crítica de la “indústria ramadera” per plantejar nous escenaris de relació i de treball entre els humans i els altres animals. En el seu llibre Vivir con los animales (Ediciones Salmón 2021), Porcher parteix de la seua experiència personal per articular una visió de la ramaderia on el treball, els afectes i el reconeixement entre animals i humans justifiquen la seua existència i la seua defensa.
En el teu llibre, el terme indústria ramadera és un oxímoron, una contradicció. Quina és la diferència amb la ramaderia?
O bé fem ramaderia i criem els animals amb totes les racionalitats del treball, on els afectes són el punt més important, o bé estem en la indústria on els animals són coses industrials que transformem i manipulem i dels quals fem el que volem. Són dos objectius amb dues relacions amb els animals i amb la natura completament contradictoris. No pot ser una cosa i alhora l’altra. Un animal en el sistema industrial no compta.
I el “benestar animal” n’assegura les condicions?
El benestar animal està lligat al desenvolupament de la indústria de producció animal. Els dos apareixen al mateix temps. En el segle XIX, la protecció animal apareix alhora que s’industrialitza la societat i les nostres relacions amb els animals. A partir dels anys seixanta del segle XX, amb l’expansió dels sistemes industrials, hi ha un gir. En lloc d’aturar-ho, guardem el sistema que fa sofrir, com si res passés, fem normes, fem les gàbies més grans… Després de trenta anys encara és així. M’enfada, perquè això ha conduït a fer creure a les consumidores que els animals podrien estar bé en aquests sistemes. No és el cas i això ha comportat a una radicalització.
Tu, en canvi, parles de coexistència i de funcionar conjuntament amb els animals.
“‘Domesticar’ és construir una relació de treball conjunt entre espècies diferents”
Sí, perquè estem parlant de treball. Pense que caldria revisar les definicions de domesticació i dir que domesticar és construir una relació de treball conjunt entre espècies diferents. Quan treballem, en la interfície entre els dos mons [animal i humà], ho fem conjuntament. És bonic perquè és en aquesta interfície que ens comprenem i reconeixem, que ens permet treballar, i és a partir d’aquesta que podem ser ambdós feliços. Parlem d’un vincle de producció, de transformació del món, de la natura, però també de dependència i protecció. La mort agafa sentit en el treball del dia a dia per donar una millor vida. Si els animals són feliços, si quan arribem ens venen a buscar… això ens fa feliços. És per això que fem ramaderia i no per portar-los a l’escorxador; aquest és el costat trist del treball.
Identifiques l’alliberament animal com un altre factor de desaparició de la ramaderia.
No soc gens optimista i és cert que la ramaderia està desapareixent; aquesta relació de treball amb els animals desapareixerà. La indústria, amb l’objectiu de destruir i prendre-li el lloc; el moviment animalista, que defén una agricultura sense ramaderia; l’estat i la bioseguretat, que compliquen progressivament les reglamentacions… fan que els ramaders siguen resistents als processos d’industrialització. Però la defensa d’uns ideals té uns límits quan tot esdevé massa dur. Cal defensar-los per, de seguit, millorar la relació entre els animals, els ramaders, els consumidors i els habitants perquè la ramaderia siga un veritable bé comú.
