El novembre de 2005, molt abans que l’expressió economia de plataforma adquirís la notorietat que té avui dia, Amazon inaugurava el servei Amazon Mechanical Turk, batejat en honor d’un misteriós enginy del segle XVIII que el seu creador i els posteriors propietaris van passejar per les corts europees de l’època durant més de 80 anys. Per sorpresa dels que contemplaven la màquina, una mena de caixa de fusta que contenia un mecanisme aparentment similar al d’un rellotge, l’enginy semblava actuar de manera autònoma enfrontant-se en partides d’escacs a contrincants humans a qui, de forma gairebé invariable, acabava derrotant. Van passar molts anys abans que es descobrís que el robot escaquista, conegut en anglès com Mechanical Turk, en realitat era un engany i la caixa no feia sinó amagar diferents jugadors d’escacs –plenament humans–, responsables de les victòries que van fascinar el món sencer.
Aquest nom, evocador d’un gran engany, és el que va triar Amazon per a la seva plataforma en línia, en la qual empreses i institucions acadèmiques ofereixen als visitants registrats la possibilitat de realitzar des de casa petites tasques, com ara l’atribució d’etiquetes a fotografies incloses en bancs d’imatges o traduccions breus a canvi d’una remuneració ínfima que, sovint, amb prou feines supera uns pocs cèntims de dòlar per hora de dedicació. A aquesta quantitat s’havia de descomptar la comissió del 10% que Amazon s’atribuïa per la tasca d’intermediació. Una forma de procedir que paga la pena recordar que a l’Estat espanyol seria il·legal, ja que aquesta tasca d’intermediació està reservada a les empreses de treball temporal (ETT).
Com dèiem, en el moment de la creació d’Amazon Mechanical Turk encara no era habitual que es parlés d’economia de plataformes ni existia un debat tan intens respecte de quina és la incidència d’aquestes noves formes d’organització empresarial sobre el futur del treball. Però, ja en aquell moment, el funcionament del portal impulsat per Amazon anticipava moltes de les amenaces i reptes per al futur de les relacions laborals que el posterior desenvolupament de l’economia de plataforma ha agreujat.
Els anomenats ‘turkers’ treballen per quantitats irrisòries sense arribar a tenir mai una relació considerada formalment laboral amb les empreses. Estan sotmesos a un procés de qualificació per part de les empreses que els encarreguen la tasca i, si aquesta no és positiva, veuen dificultada la possibilitat d’accedir a noves ofertes.
Els anomenats turkers treballen per quantitats irrisòries sense arribar a tenir mai una relació considerada formalment laboral amb les empreses. Estan sotmesos a un procés de qualificació per part de les empreses que els encarreguen la tasca i, si aquesta no és positiva, veuen dificultada la possibilitat d’accedir a noves ofertes. Així mateix, se’ls pot negar la retribució acordada al·legant insatisfacció amb el resultat sense que hi hagi cap mecanisme mitjançant el qual el turker pugui oposar-s’hi. I, per descomptat, ningú té responsabilitat sobre les condicions de treball ni se’ls reconeix cap dels drets bàsics i essencials propis de la figura del treballador per compte d’altri. Situació que, amb les seves particularitats, no difereix gaire de la que pateixen avui els repartidors d’empreses com Glovo o Deliveroo ni les persones registrades en altres plataformes en línia dedicades al mercadeig de la feina com l’alemanya Clickworker i tantes altres.
La revolució digital, amb especial èmfasi en els serveis de geolocalització i la telefonia mòbil, ha multiplicat la possibilitat d’introduir elements de flexibilització de les condicions de treball i ha expandit el teletreball. Paradoxalment, aquesta tecnologia també està servint per obligar-nos a desfer el camí fet en matèria de consecució de drets laborals, i ens està retornant als temps de la contractació civil-mercantil previs a la introducció del veritable contracte de treball. O el que és el mateix, està rehabilitant la vella concepció del treball com a mercaderia que es compra i es ven, però que en cap cas porta aparellats ni drets per a les persones treballadores ni obligacions per a qui les ocupa.
El principal repte que planteja l’expansió de l’economia de plataformes és la necessitat de delimitar i establir amb claredat la naturalesa laboral de la relació que uneix les persones que s’ocupen de realitzar els treballs amb les empreses que els encarreguen. En cas contrari, si acceptem els arguments que esgrimeixen les empreses en el sentit de considerar els seus empleats com a mers col·laboradors, ens aboquem a veure transformat el món de les relacions laborals en una jungla desregulada on el treball és objecte de subhasta i posa a disposició d’una massa anònima d’aspirants a ser elegits per complexos algoritmes informàtics desterrats de l’acció protectora del dret laboral.
La determinació del caràcter laboral d’aquest tipus de relació en la qual les plataformes han esdevingut molt més que intermediàries per constituir-se en proveïdores de serveis demana esquivar la temptació de confondre les noves possibilitats de flexibilització de la prestació laboral amb una situació d’absència del principal tret de laboralitat: la subordinació i la dependència del treballador respecte a l’empresa.
Si són les empreses les que fixen la retribució sense possibilitat real de negociació, si hi ha una determinació –directa o no– de la jornada o si s’apliquen mecanismes d’acció disciplinària i d’avaluació del treball, entre altres aspectes rellevants, no hi pot haver dubte que estem davant d’una relació laboral
Si són les empreses les que fixen la retribució sense possibilitat real de negociació, si hi ha una determinació –directa o no– de la jornada o si s’apliquen mecanismes d’acció disciplinària i d’avaluació del treball, entre altres aspectes rellevants, no hi pot haver dubte que estem davant d’una relació laboral, per més que la tecnologia pugui haver contribuït a una certa dilució de les notes clàssiques de laboralitat. No existeix la llibertat per decidir quan treballar i com fer-ho de la qual, segons afirmen les plataformes, gaudeixen els seus “col·laboradors”. No hi ha veritable llibertat quan aquestes decisions comporten greus penalitzacions en l’accés al treball i, per tant, a la retribució. La llibertat és real quan exercir-la no està subjecte a conseqüències negatives. Que aquestes penalitzacions no emanin de la decisió d’una persona identificada amb la figura de l’empresari sinó del resultat d’un algoritme informàtic no suposa que l’empresa hagi renunciat a la seva facultat de control i organització, sinó únicament que la tecnologia ha creat noves formes de gestió, però sense qüestionar que són les empreses les que segueixen exercint la direcció efectiva del servei.
És evident que les formes de treballar canvien. Les plataformes tecnològiques introdueixen importants alteracions en les formes de producció i les estructures de les empreses tendeixen, també a cavall de la revolució tecnològica, a modificar les seves antigues estructures monolítiques. Però res d’això justifica que abandonem la idea de l’existència del subjecte treballador i el subjecte ocupador. Abraçar aquesta tesi, com tant se’ns insisteix que hem de fer per no perdre el tren del progrés, equival a renunciar a tot el que s’ha aconseguit en matèria de consecució de drets des dels llunyans temps de la Revolució Industrial i, per extensió, a desactivar l’acció protectora del sistema de seguretat social i l’ideal d’un estat del benestar.
