Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

En defensa de la turismofòbia

Rebatent el discurs oficial, des del Seminari d'Economia Crítica Taifa -que celebra ara els seus 25 anys-, analitzen els efectes reals de la indústria turística en els territoris que s'hi especialitzen: desarticulació productiva, pèrdues de productivitat i empobriment de la població local, entre altres. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Manuel Clavero

Després de diverses accions desenvolupades per Arran arreu dels Països Catalans l’estiu de 2017 i d’altres mostres ciutadanes de rebuig al fenomen turístic als territoris de destí, la premsa va començar a popularitzar el concepte turismofòbia. Etimològicament entès com la fòbia exagerada al turisme, s’ha equiparat a les mostres més violentes de xenofòbia o al mateix ludisme, ridiculitzant-ne el contingut discursiu i reduint-lo a un rebuig al sector, essencialista i conservador, que no és capaç de tenir en compte ni els efectes positius que té ni el devastador impacte que tenen aquests actes de protesta en els interessos generals. En la mateixa línia que l’Organització Mundial del Turisme, el Gremi d’Hotels de Barcelona lamentava que es criminalitzés aquesta activitat faltant a la veritat i que no es parlés enlloc de les seves bondats: els notables efectes beneficiosos en termes de llocs de treball i de divises que generarien desenvolupament i creixement econòmic al territori. Tot i així, una anàlisi més acurada del tema, tanmateix, ens indica que els efectes reals de la indústria turística en el territori que s’hi especialitza no coincideixen amb allò que el discurs oficial diu defensar.

Si bé nombrosos estudis afirmen que existeix una relació directa entre turisme i creixement en termes de PIB i reducció de la pobresa, trobem diversos casos que contradiuen de forma inequívoca aquest plantejament. Sense anar més lluny, les Comunitats Autònomes amb un major pes del sector turístic han estat les que han experimentat un menor creixement del PIB per càpita en els darrers vint anys: les Illes Balears, les Illes Canàries i la Comunitat Valenciana. Aquestes són, al mateix temps, algunes de les comunitats on menys s’inverteix en I+D i, també, on la productivitat del treball ha mostrat una pitjor evolució en les darreres dècades. Així mateix, es pot comprovar que, mentre l’arribada de turistes a l’Estat espanyol, a Catalunya o a Barcelona s’ha triplicat en els darrers trenta anys, el creixement econòmic amb prou feines s’ha multiplicat per dos i l’ocupació s’ha mantingut per sota d’aquest creixement.

Malgrat mantenir els mateixos salaris, les treballadores ens veiem expulsades per no poder assumir, amb els nostres salaris, els increments de preus que comporten els processos de turistització

En primer lloc, cal tenir en compte que la indústria turística és difícilment delimitable en activitats econòmiques concretes: es tracta d’una indústria caracteritzada per la demanda i que se solapa de forma constant amb altres sectors. Tot i així, sí que hi té un protagonisme notable el sector serveis, especialment l’hostaleria, el comerç, el transport i activitats immobiliàries. Això té diverses implicacions: per començar, la productivitat del sector terciari és menor que en altres sectors per ser intensiu en factor treball i el ram turístic ho és en treball poc qualificat. Aquests dos elements pressionen a la baixa el salari mitjà. I no sols això: les activitats turístiques són considerades en la comptabilitat nacional com una exportació, però es defineix per una demanda i un consum interiors que augmenten la demanda en un mercat delimitat geogràficament. Això provoca un augment de preus en els béns de primera necessitat de la població local derivat de l’escassetat relativa de béns, fent baixar el salari mitjà en termes reals. Aquesta és, de fet, la causa principal de la gentrificació dels nostres barris, pobles i ciutats: malgrat mantenir els mateixos salaris, les treballadores ens veiem expulsades per no poder assumir, amb els nostres salaris, els increments de preus que comporten els processos de turistització.

L’increment dels preus resultant de l’escassetat denota l’existència del que Marx i d’altres economistes clàssics anomenaven preus de monopoli. En paraules del pensador alemany, en aquells casos en què la producció de les mercaderies està limitada i no es pot reproduir lliurement, el preu queda “determinat per l’apetència de compra i la capacitat de pagament dels compradors, independentment del valor del producte”. D’aquesta manera, la dinàmica de l’acumulació capitalista habitual, fonamentada en la fructificació del capital mitjançant la producció i apropiació de valor i plus valor, es modifica, ja que en un escenari de molts clients i pocs competidors, l’obtenció dels beneficis per part del propietari capitalista es dóna a través de l’augment de preus, en lloc de fer-ho mitjançant una millora del producte o de l’abaratiment del seu procés de producció a través de la inversió en capital.

La hiperespecialització turística provoca desarticulació productiva, pèrdues de productivitat i empobriment de la població local i altres aspectes que no es comptabilitzen en indicadors econòmics, com ara les notables externalitats en termes mediambientals

En segon lloc, i tenint en compte que com a indústria d’exportació suposa una entrada de divises més que necessària per a un país que presenta un dèficit per compte corrent com l’Estat Espanyol, cal veure més enllà de l’ingrés inicial que suposa. El relat del petit propietari que es veu beneficiat pel lloguer turístic o per les vendes del seu colmado és fal·laç: es tracta de mercats monopolístics dominats per empreses transnacionals, fet que fàcilment podria comportar la repatriació de la majoria de beneficis, provocant una sortida de divises que pot arribar a reduir l’efecte net en més d’un 50%, segons el mateix Banc Mundial.

Així doncs, no es tractaria de què el discurs oficial fos fals, sinó de què és parcial i obvia qualsevol efecte més enllà dels que tenen una repercussió en els beneficis empresarials. La indústria turística es configura en forma d’enclavaments amb un alt component rendista que provoquen pocs encadenaments en la resta del teixit productiu del territori i en definitiva, a més de l’efecte ambigu en termes d’entrada de divises, la hiperespecialització turística provoca desarticulació productiva, pèrdues de productivitat i empobriment de la població local i altres aspectes que no es comptabilitzen en indicadors econòmics, com ara les notables externalitats en termes mediambientals. Des d’aquesta perspectiva, la vinculació entre desenvolupament capitalista i acumulació queda en entredit. És d’esperar que en el mitjà termini els països que s’especialitzin en la indústria turística presentin menors taxes d’inversió i de productivitat i, per tant, de creixement i desenvolupament econòmic. Des d’aquesta perspectiva, apostar per l’especialització turística en un territori no sembla ser garantia de creixement i molt menys d’un desenvolupament efectiu de les forces productives que suposi una millora material de les seves classes populars. Aquesta relació inversa entre creixement turístic i desenvolupament econòmic explicaria les dinàmiques d’empobriment relatiu experimentades per les Comunitats Autònomes amb major pes del turisme al llarg de les darreres dècades.