Tercer any de la nova era feminista i arribem al 8 de març amb un nen de dos mesos mort a cops pel seu pare, amb un capellà o un entrenador cada dia a les notícies per abusar de menors i amb vuit dones mortes en mes i mig. Hi arribem, també, amb els angry white men omnipresents. Que si la ideologia de gènere, que si les denúncies falses i que si les feministes odien els homes. Acció, reacció, relat, contrarrelat. Mentida podrida. Les feministes no odiem els homes o, com diu la Sònia Moll, no odiem els homes que no agredeixen.
Els angry white men, batejats així pel sociòleg Michael Kimmel, són la manifestació més extrema i perillosa de la crisi de la masculinitat. Milions d’homes blancs cabrejats arreu perquè “algú” els roba: la feina, els fills, el país o el seu lloc al món. Poc acostumats com estan als papers secundaris, Ells són els atacats, els ofesos, els discriminats. Per les dones, els migrants, els polítics o els independentistes. Ells són les víctimes i el seu malestar és el més important. Sobre aquest malestar han construït els seus programes electorals de Trump a Abascal i és aquest malestar el que s’ha organitzat contra l’anunci “feminista” de Gillette que ja porta 29 milions de visualitzacions i milers i milers de dislikes. Com un Forocoches però planetari. Però segur que el departament de màrqueting d’una de les empreses més grans del món mundial s’ha equivocat i no hi havia tants homes disposats a desertar del model de masculinitat, que la mateixa marca ha contribuït a solidificar? Només als diaris econòmics s’explica que el que Gillette volia és connectar amb el públic més jove, amb els consumidors del futur. Probablement ja han detectat, via estudis de mercat, que no són tan troglodites. “Alguna cosa finalment va canviar i no hi haurà marxa enrere”, diu l’anunci. Caldrà veure com evoluciona el valor de les accions de Procter & Gamble a la borsa per saber si és veritat que no hi ha marxa enrere.
Els angry white men, batejats així pel sociòleg Michael Kimmel, són la manifestació més extrema i perillosa de la crisi de la masculinitat. Milions d’homes blancs cabrejats arreu perquè “algú” els roba: la feina, els fills, el país o el seu lloc al món
Un nou 8 de març i per sort, hi ha molts homes al nostre costat que ens pregunten què han de fer i on posar-se. Treballo o no? Vaig a la mani o no? Però quan ens cal dir que aquell dia toca tornar-se invisible i assumir les tasques de cura perquè tot l’espai i la veu siguin els nostres, alguna cosa grinyola. Diu l’INE que encara avui, encara, encore, ancora, still, todavía les dones dediquem 26 hores i mitja a la setmana a tenir cura de fills i familiars i a les tasques domèstiques, i els homes només 14. Pràcticament el doble d’hores i el doble de vida. Només quan els homes no tenen parella la cosa s’equilibra. Google afirma i confirma. Fas una cerca per “homes que cuiden” i el que surten son “hombres que se cuidan y se echan cremitas sin perder testosterona”. Horreur. I si busques per “homes cuidadors” l’algoritme només torna articles sobre la llei de dependència. Serà per això que -tornem-hi- quan Gillete va decidir reorientar la seva estratègia comercial cap a les noves masculinitats el primer anunci globus sonda va ser d’homes que cuidaven els seus pares dependents.
Com que encara, encore, ancora, still, todavía estem així, fer vaga de cures resulta radicalment revolucionari. Perquè la crisi de cures és la gran crisi del sistema capitalista i el qüestiona des de les seves arrels. Com diu la jefa Yayo Herrero, ni tornant a l’ètica reaccionària i familiarista d’El conte de la serventa (yuyu, yuyu) es garantirien avui les cures. “Necessitem un sistema col·lectiu i compartit que garanteixi la cura de la gent, serveis públics o sociocomunitaris”. Mentre no hi hagi homes que cuidin a temps complet no veuran la urgència, i no haver de cuidar dels més petits, els més grans o dels més malalts és també un privilegi. El gran privilegi.
Si hi ha un decàleg del perfecte aliat del feminisme, cuidar està com a primer punt de la llista. Les feministes estimem els homes que saben cuidar. Els amics i amants que mai han necessitat manuals d’instruccions per fer-ho
Si hi ha un decàleg del perfecte aliat del feminisme, cuidar és el primer punt de la llista. Les feministes estimem els homes que saben cuidar. Els amics i amants que mai han necessitat manuals d’instruccions per fer-ho. Tots aquells homes que ens han cuidat en fer-se càrrec d’altres i sense esperar a veure’ns rebentar. Estimem aquells germans que a més de treure calces a les dones, se les saben posar. A les seves filles, a la seva mare dependent o a la germana que passa pel quiròfan. Estimem aquells iaios preciosos que es fan càrrec de les seves dones. Sabíeu que tot i que majoritàriament són dones les que fan de cuidadores de persones dependents, a partir dels 80 anys la tendència s’inverteix i hi ha més homes cuidadors que dones cuidadores? El meu pare n’és un. Porta mitja vida dient-me que m’ocupo massa dels altres i molt poc de mi, però no hi ha ni un dia que ell no doni el dinar, el berenar i el sopar a la meva mare a la residència. I com que no n’hi ha prou, ajuda les professionals del centre a donar les gelatines i els dinars triturats a la resta de companyes de la mare. Que li diuen que el posaran en plantilla.
Sense el meu pare i els meus germans no podria ser qui sóc. I tampoc feminista. Fa quinze dies dibuixava vaixells de pirates amb un dels meus nebots. Com que dibuixo de pena, ho fèiem amb tutorials de Youtube. Quan vaig renegar perquè “el tio” del vídeo anava massa ràpid, el meu nebot em va dir, amb tota la raó, que potser era una dona la que dibuixava els vaixells de pirates. Un tremendo zasca feminista d’un nen de set anys que em va animar l’ànima. Des d’aquell dia em ve al cap sovint la tornada que repeteixen Jorge Drexler i Pedro Guerra quan fan com si fossin els seus fills i tots els fills, i totes les filles. Cuida dels meus somnis i de la meva vida. Cuida qui et cuida, cuida qui t’estima. #8milmotius #Vagafeminista
*”Cuídame”, versió original en castellà
