Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Amaia Pérez Orozco, economista feminista i activista

"Ens hem de preguntar si continuem xuplant feina gratis dins les llars o ens involucrem en relacions de suport mutu"

L'economista feminista Amaia Pérez Orozco va participar en el VI Congrés d'Economia Feminista, celebrat la setmana passada a València / Lucas Guerra

Amaia Pérez Orozco compagina la participació activa en els moviments socials amb la divulgació de l’economia feminista. És una de les referents d’aquesta teoria, que denuncia com el sistema econòmic actual es construeix sobre la desigualtat de gènere, l’alimenta i contribueix al manteniment de l’statu quo. Enfront d’açò, planteja propostes per avançar cap a una economia on la forma de produir, consumir i cuidar desafie les relacions de dominació i els processos d’acumulació capitalistes i pose la vida en el centre. La setmana passada, Pérez va participar en l’organització del VI Congrés d’Economia Feminista celebrat a València, una trobada on teòriques i activistes feministes van reflexionar al voltant del paradigma feminista, les transicions justes amb la vida i les propostes d’acció per aconseguir una societat i una economia feministes.


Si parlem d’economia feminista, hem de parlar de cures i de dones. Com es poden visibilitzar i posar en valor?

Aquesta pregunta en té per darrere una altra relacionada amb el que anomenem cures. Ara mateix, no anomenem les cures com un determinat conjunt d’activitats a les quals es puga posar el límit d’on comencen i d’on acaben, sinó que és tot allò que hem de fer en aquest sistema on no ha arribat el treball assalariat i els diners. És tot el que es fa basat en cures que estan mal pagades, que estan feminitzades o privatitzades. Aleshores, què fem amb tot aquest mogolló? Per visibilitzar-lo i valorar-lo hem de donar una volta radical al conjunt del sistema. Les cures són el matalàs invisible que absorbeix tot el que aquest sistema no vol assumir. En aquest sentit, aquest sistema no té mecanismes de valoració que ens puguen servir per valorar les cures. Valorar-les és un bolc absolut, canviar les prioritats econòmiques, la forma d’organitzar els treballs, tot. Una altra forma és que, mentre caminem cap a eixe horitzó, puga haver-hi mecanismes per valorar les cures. Un primer element per valorar-les és veure-les, que implica tindre eines per mesurar-les, però, sobretot, implica traure-les de l’àmbit privat i domèstic i discutir políticament sobre elles. Açò és bàsic i, després, hi haurà dimensions de les cures que hem de convertir en professions. Per exemple, l’atenció a persones en situació de dependència, l’atenció a menors, l’atenció especialitzada… Poden ser professionals en alguns casos, i en altres, poden ser xarxes de suport mutu. Potser, valorar-les implica construir xarxes de suport mutu on tot fluïsca d’una manera més horitzontal.


Si s’aconsegueix visibilitzar-les i, a més a més, remunerar-les, no estaríem centrant de nou l’atenció en els fluxos monetaris i la creació d’un valor de canvi?

“Per acumular en treballs que són depredadors de la vida, el sistema necessita uns altres treballs que estiguen ocults i desvaloritzats a través dels mecanismes de valorització del sistema, que són els diners, uns diners capitalistes que es recreen basant-se en la desigualtat”

Els mecanismes de valorització poden ser distints, no tenen per què passar pels diners, sinó que poden passar simplement per reconéixer les cures i distribuir-les de manera no monetitzada. Jo crec que és impossible monetitzar-les totes i, sobretot, monetitzar-les dignament. Seria radicalment impossible, perquè el sistema necessita treballs que no estiguen valorats per acumular el valor en treballs que són depredadors de la vida. Aleshores, per acumular en treballs que són depredadors de la vida, el sistema necessita uns altres treballs que estiguen ocults i desvaloritzats a través dels mecanismes de valorització del sistema, que són els diners, uns diners capitalistes que es recreen basant-se en la desigualtat, l’acumulació i la despossessió. Necessitem una reflexió forta sobre quins són els diners que estem demanant. Els diners capitalistes són el mecanisme de valorització pervers. Aleshores, tal volta pensar des de les cures, ens pot ajudar a pensar sobre els diners mateixos i de quins diners parlem. Com valorar implica qüestionar-se els mecanismes de valorització, que són capitalistes i patriarcals. Una altra forma de valorar és donar reconeixement social, però a qui se li dóna reconeixement social? A la bona cuidadora immolada que ho fa tot sense demanar res a canvi, només per amor. Aleshores, com trencar amb eixe mecanisme de valorització de la bona dona? Com construir unes altres formes de valorar-les com a subjectes, com a persones que trenquen amb això?


Com fer-ho?

No tinc ni idea. Açò és un debat principalment polític i de base, que després pot tindre traduccions en mecanismes tècnics, des de quina legislació es necessita per al treball de llar, fins a si podem passar de l’euro a una moneda social, o siga, que pot tindre una part tècnica, però sobretot és política. Després, aquests debats s’han d’emmarcar en un debat més ampli sobre què fem ara amb els treballs en la transició ecosocial que estem vivint. Hi ha molts debats sobre què s’ha de fer amb el treball. S’està acabant el treball? S’està substituint per qüestions informàtiques en la quarta revolució industrial? Què passa amb el treball en el marc del col·lapse ecològic? El debat sobre el món del treball s’ha d’enfocar des de les cures, perquè implica abordar tot el sistema econòmic des de la vida. Al cap i a la fi, les cures són la vida, el que significa que no pot ser una vida que no ens mole, perquè pot ser una vida molt ofensiva, d’una feminitat sacrificada, amb unes desigualtats brutals.


De fet, per a conscienciar sobre açò, s’introdueix el concepte “vida que val la pena ser viscuda”.

Exacte. Jo crec que ha sigut un canvi de mirada, no només sobre com introduir els treballs, com valorar-los, sinó sobre què volem fer amb aquests treballs, o siga, a quina vida aspirem, quina és la vida que volem viure. Però, no és una resposta individual, sinó la vida a la qual aspirem com a conjunt social. La qüestió no és com accedir al benestar, sinó qüestionar a què anomenem benestar, progrés. No és un debat neoliberal sobre la facilitat, sinó que el debat se centra a decidir, col·lectivament, quina és la vida que volem viure i com ens organitzem per cuidar eixa vida en comú, una vida que valga la pena ser viscuda.

 


El feminisme ha defensat l’emancipació de la dona a través del treball, amb l’esperança que la incorporació de les dones en el mercat laboral comporte l’emancipació total i absoluta, però hem vist que no ha sigut exactament així. Cap a on hem de tornar a enfocar el nostre horitzó? Quins són els límits?

El fet que l’horitzó feminista no puga ser el treball no significa deixar de reivindicar que les dones, avui dia, en aquest sistema, hàgem de tindre autonomia financera per a tindre autonomia vital. Això és veritat, però això no significa que el nostre horitzó siga ser mà d’obra que fa una feina perquè és esclava del salari, al marge del contingut social d’eixa feina. I és que eixa feina condiciona el conjunt de la vida. Aleshores, això no pot ser el nostre horitzó, perquè no tot el món pot tindre un treball digne, perquè hem vist que perquè existisquen treballs dignes ha d’existir una part negativa, que és el treball precari. Això per una banda, i per l’altra, que el treball cada vegada és més precari. Hi ha límits claríssims a l’hora de ficar l’horitzó polític d’emancipació en el treball. Hi ha uns límits molt forts. A vegades, diem de ficar les cures en el centre, però de quines cures parlem? De les cures immolades que ens subjecten a la maternitat? Les cures de tindre la casa com una patena? Les cures de sentir-te incompleta si tens fills? Això tampoc pot ser. És com qüestionar les formes de treball que hi ha en l’actualitat. El feminisme es va centrar en l’emancipació a través del treball en els últims anys, però ara ja estem en la recerca d’una altra cosa.


Ets una ferma defensora de què en un futur el treball assalariat, el que fas perquè necessites un salari per a viure, hauria de desaparéixer, però avui dia és necessari un treball per poder viure i tindre autonomia.

“En un futur s’ha d’acabar amb el treball assalariat i amb les cures en precari i construir unes altres formes de treball, la qual cosa no significa que tots els treballs es paguen o que cap es pague”

Jo diria que en aquest sistema, les dues formes hegemòniques de treball que s’imposen són: el treball assalariat, que ha analitzat molt bé el marxisme, però que té una cara oculta, que no sabria molt bé com anomenar-la, però serien les cures en precari. Aleshores, el treball assalariat i els treballs en precari són les dues formes de treball hegemòniques i les dues són alineades, perquè es construeixen en un sistema que no fica la vida en el centre, sinó el procés d’acumulació. En un futur s’ha d’acabar amb el treball assalariat i amb les cures en precari i construir unes altres formes de treball, la qual cosa no significa que tots els treballs es paguen o que cap es pague. Aquest és l’horitzó i hi ha pistes per a anar-hi caminant. No es tracta de plantejar únicament una revolució a futur sense fer res ara, sinó que ara una de les claus és fomentar les formes no mercantils de resolució de necessitats, en comptes de treball per a cada dia, perquè tot el món puga anar a comprar. Jo crec que és això: formes no mercantils i col·lectives de resoldre les necessitats. Una altra pot ser prendre’ns com a una qüestió política molt forta la divisió sexual del treball en els treballs més micro, en les cases, les assemblees, en la Directa… O siga, hi ha formes per anar construint unes altres maneres en comú i d’una manera horitzontal. Hi haurà coses que ara no es paguen i que s’hauran de pagar i haurem d’exigir que siguen un servei públic, com l’atenció a persones majors, a menors… Però això són passes que ens han de portar a un lloc totalment diferent, on les formes de treball d’avui desapareguen.


Dins de les cures ens trobem amb diferents qüestions, els permisos de paternitat i maternitat, l’educació infantil, l’atenció a la dependència…, que sí que es poden regular a través de lleis, però sempre quedarà un tipus de cures dins de les cases al marge. Com es redistribueixen?

Preguntar açò és preguntar com reorganitzem la vida, com reorganitzem l’economia, perquè al final totes eixes altres cures són el tancament del cicle econòmic. Tu pots guanyar un salari, l’Estat et dóna no sé què, però tu fas molt més en la teua casa per resoldre la vida. Aleshores, ens hem de preguntar com redistribuïm el treball de fer que l’economia gire, en el sentit de què l’economia és vida. Com? Doncs necessitem qüestionar les relacions micropolítiques i microeconòmiques que construïm en el dia a dia, dins de les cases i més enllà. Hem de qüestionar la masculinitat i la feminitat hegemònica, que també em sembla tòxica, però la masculinitat encara més. Està construïda al voltant de la idea de l’autosuficiència i per alliberar-se de les cures, per no tindre necessitats. La masculinitat reclama moltes cures, però aparentment no les necessita. Antonella Picchio, una economista feminista italiana, diu que el més cansat per a les dones és cobrir la debilitat dels homes i que no ho noten, perquè aparentment han de ser forts. Aleshores, s’ha de fer un treball de revisió de la masculinitat i la feminitat immolada, la de fer a canvi de res, la de deixar-se la pell i descuidar-se a si mateixa. Es necessita un qüestionament molt fort de l’heteronormativitat, imprescindible per redistribuir les cures. Una altra forma és obrir les cases. Està tot molt ficat en les cases i en l’àmbit privat, on cadascú resol. S’han de construir xarxes que resolguen necessitats sense posar enmig els diners. És a dir, cadascú no s’ha de resoldre la vida, sinó resoldre-la col·lectivament i sense diners. Obrir les cases perquè els problemes que tenim es puguen resoldre en comunitat. Ens hem de qüestionar com ens entenem a nosaltres mateixes quan ens alcem als matins. Ens hem de preguntar si continuem xuplant feina gratis dins les llars o ens involucrem en relacions de suport mutu i interdependència.

 


Algunes feministes alerten de la insostenibilitat del patriarcat neoliberal. Què en penses?

La igualtat de gènere no es pot aconseguir dins d’un sistema neoliberal. No només dins d’un sistema neoliberal, sinó dins d’un sistema capitalista. Sembla que en els últims anys és com si haguera existit un capitalisme mig socialdemòcrata bo. I és que eixe capitalisme mig socialdemòcrata bo també es basa en la divisió sexual del treball, en l’explotació del planeta, en l’explotació del sud global. Dins d’aquest sistema no es pot aconseguir la igualtat per molts motius, entre d’altres, perquè aquest sistema necessita treballs ocults, precaris, invisibilitzats, oprimits, per acumular en unes altres mans. Necessita subjectes subalterns per a explotar-los. Aquests subjectes venen marcats pel gènere, per l’eix heteropatriarcal, per la racialització, per molts eixos. Aleshores, no volem ser iguals que les persones que viuen una vida que només la poden assolir unes poques persones a costa de la resta. Però, no es tracta d’homogeneïtzar a tot el món, sinó de reconéixer les múltiples vides en comú i amb les seues diversitats i això és incompatible amb el sistema actual, perquè es basa a convertir la diferència en desigualtat i en què hi ha unes vides que viuen a costa d’unes altres i, en general, del planeta.


Sense l’explotació del sud podria sobreviure aquest sistema?

No, tampoc. Per a mi, en termes molt simplistes, aquest sistema es basaria en tres eixos fonamentals d’explotació: l’explotació del gènere, la divisió sexual del treball, l’explotació colonialista imperialista racista, és a dir, la del nord global que explota al sud global; i en l’explotació de la natura. Com a mínim eixes tres. Però, clar que no, és insostenible.


Des de les institucions es parla del progrés que hi ha hagut quant a drets laborals i socials de les dones. Creus que podem parlar d’un progrés després de l’esclat de la crisi o hi ha hagut una involució en l’autonomia econòmica de les dones?

Crec que sí. Des de la crisi fins ara hi ha hagut una involució dels drets socials, inclosos els de les dones. Però, de manera prèvia a la crisi, els avanços que hi ha hagut no han sigut perquè les institucions ens els hagen donat, sinó perquè s’han batallat. Aleshores, els avanços que hi ha hagut és perquè ha existit una batalla social darrere, i no perquè la democràcia representativa et done drets. En concret, crec que moltes polítiques d’igualtat de gènere s’han utilitzat mal o s’han utilitzat d’una mala manera per a dir-nos: “Et done un poquet de per ací, però et lleve de l’altre costat”. Parle, per exemple, de reformes laborals que ampliaven un poc els permisos de conciliació. Se suposa que era una millora, però per l’altre costat et retallaven en treball de manera brutal. Aleshores, no guanyaves. Açò s’ha utilitzat com a propaganda. Els drets de les dones s’han utilitzat com a propaganda per a introduir polítiques neoliberals. Crec que açò ha succeït en molts llocs i ha sigut una forma de desviar l’atenció, una màscara, un engany. Quan t’estaven retallant per un costat, per l’altre et deien cosetes sobre violència, conciliació o no sé què i, com a feminista, t’havies de quedar contenta, però l’atac estava venint per un altre lloc.


Creus que el treball domèstic provoca desigualtats entre classes socials? Hauria de desaparéixer?

“Com a horitzó, el treball domèstic hauria de desaparéixer, perquè el treball de llar és fer tot el que s’ha de fer i tu no vols fer, contractant de manera barata a una altra persona, a una altra persona que per definició guanya menys que tu”

Sí. O siga, dues coses. Com a horitzó, el treball domèstic hauria de desaparéixer, perquè el treball de la llar és fer tot el que s’ha de fer i tu no vols fer, contractant de manera barata a una altra persona, a una altra persona que per definició guanya menys que tu. És un caixó de sastre basat en polítiques servils. Ha de desaparéixer, però una altra cosa és que algunes de les coses que es fan en el treball domèstic s’hagen de convertir en professions. Jo sóc la que fa una neteja a fons, sóc la que cuida als majors, però el fet que algú et resolga la teua vida quotidiana perquè tu tingues temps per fer coses més importants ha de desaparéixer. Per descomptat, el que crec que ha de desaparéixer de manera immediata és el treball de llar intern. Em sembla una de les pitjors formes de treball. Hi ha companyes que l’anomenen una forma de treball esclau, on la persona dóna la seua vida, perquè està al complet servei de vida de la casa a la qual atén. Aquest treball ha de desaparèixer demà, però perquè desaparega demà s’ha de posar en marxa un pla de xoc brutal. En el treball de llar intern s’estan resolent distintes necessitats, parlem de cuineres, de cuidadores de xiquets… Però, hi hauria gent que es quedaria molt pillada, perquè no té una altra alternativa. Obligaria a pensar quins serveis públics o quins serveis comunitaris es necessiten. També obligaria a pensar en què passa amb les treballadores de la llar, què passa amb les que es refugien en el treball de llar intern perquè són migrants a qui se’ls neguen els papers. Aleshores, ha d’anar acompanyat d’un pla de xoc que implicara, per exemple, un procés de regularització immediat de les treballadores de la llar, un procés de reconeixement de les qualificacions professionals, un procés que implicara habitatge social, perquè eixes dones es quedarien sense casa. Ha de desaparéixer el treball de llar intern, però s’ha de fer alguna cosa de manera immediata, perquè si no es generarien moltes situacions d’emergència, que ens obligarien a prefigurar moltes de les coses de les cures, de l’organització social. Ens obligaria a parlar sobre moltes coses de les quals no volem parlar, per això es manté.


Com es pot aconseguir que les propostes sobre economia feminista transcendisquen més enllà del món acadèmic o activista i s’òbriga un debat comú?

Amb espais com la Directa, que treballa qüestions d’aquestes [riu]. Crec que moltes estem ubicades en molts espais, aleshores, s’ha de conscienciar en eixos espais. Fa quinze anys parlaves de cures i ningú sabia que era això i ara tot el món parla. És molt important enganxar el que defensem amb la vida concreta, que no estem fent cursos teòrics, sinó que açò connecta amb el malestar concret de les dones que s’han d’encarregar de resoldre la seua vida en condicions de molta hostilitat. En nomenar políticament açò, hi ha una força política brutal i per a mi és el que han fet les dues últimes vagues del 8 de Març: ficar nom polític a un malestar quotidià que té a veure amb el malestar econòmic.