El gran problema, en realitat, no és ben bé el canvi climàtic, sinó la crisi d’habitabilitat que travessa el planeta, de la qual aquest n’és només una part, la més visible i mediàtica. És una veritable crisi que començà a manifestar-se amb plenitud a finals del segle passat i que actualment es desenvolupa acceleradament, sense que el seu decurs hagi pogut revertir-se a pesar de les nombroses iniciatives adoptades per diverses institucions. De fet, ara com ara, ja s’ha instal·lat arreu la percepció que no té aturador i que, en tot cas, caldrà adaptar-s’hi com millor puguem.
Certament, aquesta crisi no podrà ser revertida des de les institucions burgeses per dues raons principals. D’una banda, per la mateixa voluntat política d’aquestes, en tots els àmbits: local, nacional i internacional. Aquesta voluntat, més enllà dels habituals escarafalls, sovint en clau electoralista i necessaris en la correcció política imperant, no pretén arribar al fons del problema de l’habitabilitat. D’altra banda, perquè aquestes institucions estan assessorades per un compendi d’experts provinents de diferents camps de les ciències naturals, principalment del que avui dia es coneix com a ciència del sistema Terra. Uns experts que no han sabut ni han pogut anar més enllà de suggerir mesures pal·liatives davant de la situació, a causa de les seves limitacions epistemològiques pel que fa a una comprensió integral de la crisi planetària d’habitabilitat.
La contribució de la ciència del sistema Terra al coneixement del funcionament del planeta com una totalitat dinàmica i històrica és indubtable. Aquest coneixement és fruit del desenvolupament de les diferents branques de les ciències naturals al llarg dels darrers segles, que ara s’ha sintetitzat en un sistema únic. Ara bé, a l’hora d’integrar en aquest sistema la dinàmica de les formacions socials i econòmiques humanes a través de la història, la ciència del sistema Terra mostra importants mancances teòriques, que són tant o més greus, pel fet que la crisi d’habitabilitat es deriva exclusivament, no ja de l’activitat humana sinó de la forma capitalista de l’activitat humana, i pel fet que la superació d’aquesta crisi només és possible des del coneixement científic col·lectiu i no des de l’activisme i el voluntarisme individuals.
En la comprensió de la història natural, els científics han hagut de procedir, per bé que de manera inconscient, segons un paradigma epistemològic dialèctic i materialista. Materialista, perquè, com deia Engels, en darrer terme, no hi ha res més que matèria i moviment, que és una forma d’existència de la matèria. De manera que el coneixement de la natura ve determinat per la natura en ella mateixa, per la seva realitat material, i no per idealitzacions alienes a aquesta realitat. Dialèctic, perquè el moviment de la matèria ha comportat la seva progressiva diferenciació, on la contradicció entre les successives formes de matèria és el motor del mateix moviment. Així, la matèria inorgànica es diferencia com a matèria orgànica, la matèria inerta com a matèria viva, i aquesta en les seves diferents formes evolutives, incloent-hi els humans que, com deia Spinoza, són el cos pensant de la natura i, per tant, el pensament és un atribut de la matèria. De manera que, per conèixer la natura, els científics han hagut d’adoptar una perspectiva epistemològica dialèctica i materialista. Altrament, aquest coneixement hagués estat impossible. Dit en altres paraules, el coneixement de les coses és un coneixement mediat pels procediments cognitius del pensament, procediments que han d’ajustar-se a la realitat que s’estudia, que són històrics i que tendeixen a reflectir la realitat tal com és. Això, molt matusserament, és la teoria del reflex que varen desenvolupar, fonamentalment, els filòsofs soviètics de la segona meitat del segle XX.
Aquest paraigua epistemològic ha de ser per força dialèctic i materialista, perquè aquesta és la realitat de l’objecte que s’estudia
El problema gnoseològic d’entendre la crisi planetària d’habitabilitat és el següent: quan les ciències naturals han volgut integrar la història humana en la història natural no han adoptat la perspectiva dialèctica i materialista que els ha dut a una comprensió més o menys reeixida de la natura. Ben al contrari, pel que fa a la societat humana, s’han regit per un paradigma epistemològic positivista i idealista, que és el dominant arreu en la societat burgesa. Així doncs, les ciències naturals han enfrontat el problema d’integrar el funcionament de la societat humana en la dinàmica de la natura des d’un dualisme epistemològic que contraposa dues perspectives antagòniques. D’una banda, una visió dialèctica i materialista pel que fa a la comprensió del món natural i, d’una altra, una perspectiva positivista i idealista pel que fa al món social. Però un encaix sostenible dels humans en el planeta requereix el coneixement científic de la natura i de la societat i de llur interacció concreta en termes de causalitat, necessitat i essencialitat. Això només és possible sota un mateix paraigua epistemològic, és a dir, des d’una perspectiva epistemològica monista: com deia Serguei Rubinstein referint-se al problema fonamental de la filosofia, la relació entre l’ésser i la consciència i no des d’una òptica dualista.
Les diferents ciències tenen tècniques i procediments metodològics particulars, i és evident que una tomografia axial computeritzada és de poca utilitat en l’estudi de l’economia política, però el paradigma gnoseològic és únic i ve determinat per l’objectivitat de la realitat que s’estudia, que és independent de com es comprengui. Aquest paraigua epistemològic ha de ser necessàriament dialèctic i materialista perquè aquesta és la realitat de l’objecte que s’estudia. Que això és així ho demostra la pràctica, el criteri últim de veritat. De manera que la bomba d’Hiroshima demostra, malauradament, que el coneixement de la física de les partícules elementals és aproximadament correcte, tot i que sempre millorable. De la mateixa manera, la crisi planetària d’habitabilitat demostra que el coneixement del mode capitalista de producció social des d’una perspectiva marxista s’aproxima a la mateixa realitat material d’aquest mode de producció.
És cert que epistemologia, filosofia, economia política, i d’altres, són disciplines de les ciències socials que cauen fora del ventall de coneixements dels científics del sistema Terra. No és menys cert, però, que molts d’aquests científics tenen un concepte un xic estret del que és ciència, i sovint consideren que allà on no hi ha equacions diferencials o hi estiguin implicades tecnologies sofisticades no es pot parlar de coneixement científic com a tal, cosa que exclou la possibilitat de fer ciència només amb les eines de l’anàlisi, la deducció, l’abstracció i altres formes universals del pensament. De fet, la concepció de bona part de les ciències naturals respecte a l’estudi de les formes i els procediments del pensament tot sovint deriva en un materialisme vulgar que equipara el pensament sobre el pensament amb una mena de metafísica.
La concepció de bona part de les ciències naturals respecte a l’estudi de les formes i els procediments del pensament tot sovint deriva en un materialisme vulgar que equipara el pensament sobre el pensament amb una mena de metafísica
Pel fet que les disciplines de les ciències socials són, en general, alienes al bagatge teòric dels científics del sistema Terra, aquests han hagut d’adreçar-se als paradigmes dominants sobre la societat humana i els diversos modes de reproducció social al llarg de la història. Uns paradigmes que, com s’ha dit, reposen sobre bases positivistes i idealistes. De manera que, a escala pràctica, el que han fet els científics del sistema Terra és enganxar els coneixements idealistes i positivistes sobre la societat humana dominants en la societat burgesa als coneixements de la natura que ells mateixos han desenvolupat des d’una òptica materialista i dialèctica. El resultat ha estat un collage del qual no es poden extraure els nexes concrets i fonamentals que han dut el planeta a l’actual crisi d’habitabilitat, i del qual només poden sortir solucions tècniques a aquesta crisi, però mai solucions estructurals. Per exemple: amb la substitució d’uns compostos orgànics per uns altres en els usos industrials, en virtut de l’aplicació del protocol de Montreal de 1987, s’ha aconseguit reduir el forat de la capa d’ozó del pol sud. Els nous compostos, però, tenen un greu impacte en l’escalfament global, i es podria dir que el que s’ha guanyat per una banda s’ha perdut per una altra. Amb tot, la crisi d’habitabilitat en conjunt no ha deixat d’empitjorar al llarg del temps, i no deixarà de fer-ho mentre només es considerin aquesta mena de solucions tècniques.
D’altra banda, però, on havien d’adreçar-se els investigadors de les ciències naturals per integrar el coneixement de la societat humana en els seus coneixements del món natural? Al marxisme? I a quin marxisme? Al marxisme occidental, que és on la majoria d’aquests científics es troben epistemològicament ubicats? A un marxisme occidental, bona part del qual, des de l’Escola de Frankfurt a l’anomenada nova lectura de Marx, passant per la filosofia de la praxi, té una concepció de la realitat tan pobrament dialèctica i materialista, fins al punt de negar la dialèctica de la natura? A un marxisme occidental que majoritàriament ha menystingut la teoria marxista del reflex en la cognició de la realitat, així com el gran desenvolupament que assolí la dialèctica materialista, soviètica sobretot durant la segona meitat del segle XX? Certament, poc es pot retreure als investigadors de la ciència del sistema Terra. Amb prou feines han fet el que han pogut.
