Deia Maha Nasar membre d’Al-Shabaka i professora associada de l’Escola d’Estudis d’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica de la Universitat d’Arizona, que la idea d’una Palestina lliure del riu al mar “representa per als palestins els seus vincles personals, els seus drets nacionals i la seva visió futura per a Palestina. Es basa a dir no al pla de partició colonial que nega als palestins els vincles amb la seva pàtria”.
Palestina mai va ser “una terra sense poble per a un poble sense terra” com sempre ha defensat el sionisme. En el segle XIX, abans de l’arribada dels primers colons jueus, la terra de Palestina ja es coneixia com a Palestina i es calcula que l’habitaven mig milió de persones. Un poble que era conegut com a “àrabs de Palestina”. La majoria de les persones que l’habitaven eren de religió musulmana, encara que les minories cristiana i jueva també eren significatives. Palestina sempre va ser una terra vinculada a la cultura i la política àrab i sempre va ser una terra habitada i pròspera.
Per a establir l’Estat jueu a Palestina va ser necessari desplegar un procés de colonització d’assentaments. Les persones habitants de Palestina es van convertir en un obstacle que calia superar a través la deshumanització que comporta tot procés colonial, l’extermini i el desplaçament de la seva població. Aquesta és la lògica que explica per què el moviment sionista va dur a terme els primers actes de neteja ètnica durant els anys vint del segle XX i perquè els grups paramilitars com Haganà, Irgun i la banda de Stern la van continuar a partir de 1946. Des de llavors, la neteja ètnica ha continuat ininterrompudament. Els actes de genocidi que van començar el 7 d’octubre són una etapa més d’aquest procés d’extermini iniciat pel moviment sionista i continuat per l’Estat d’Israel. Sens dubte la més violenta i terrible de totes.
En el passat, Palestina mai va ser “una terra sense poble per a un poble sense terra” com sempre ha defensat el sionisme
A partir de 1917 la política colonial britànica va afavorir la creació d’“una llar nacional per al poble jueu”, com es desprèn de la Declaració de Balfour, que més tard va impulsar la Societat de Nacions, la precursora de les Nacions Unides (ONU). La suposada “legitimitat” d’Israel a existir va quedar segellada amb l’aprovació de la resolució 181 sobre el del Pla de Partició de l’Assemblea General de l’ONU el 29 de novembre de 1947. Aquesta va donar pas el 15 de maig de 1948 a la creació de l’Estat d’Israel, l’inici de la Nakba, la catàstrofe palestina, i la continuació de la neteja ètnica.
Des de 1948 la colonització d’Israel de la terra palestina ha generat vuit milions de persones refugiades repartides pel món en tres generacions que tenen prohibit tornar
a les seves terres. Aquesta representa quasi una quarta part significada de la població refugiada i la més antiga del món. Bona part de les persones que viuen a la Franja Gaza són refugiades de la Nakba.
El poble palestí mai va ser consultat en la decisió presa per l’ONU aquell 29 de novembre de 1947 que va suposar la creació d’Israel. Sempre es va mostrar en contra
i va tractar d’impedir que la seva terra fos lliurada a colons estrangers com a resultat dels acords diplomàtics de les potències occidentals. L’aprovació del Pla de Partició va ser imposada després de l’acord al qual van arribar diversos països entre els quals es trobaven els Estats Units i la Unió Soviètica, –malgrat ser potències enfrontades– i la Gran Bretanya que estava totalment en contra de la idea d’un estat àrab palestí a la regió. Estats Units, que llavors ja era prosionista, va fer el treball brut de pressió a altres potències per obligar-les a votar a favor de la creació d’un estat jueu. Tots els països àrabs van votar en contra. La decisió presa per l’Assemblea General de l’ONU negava el dret de Palestina i del seu poble a l’autodeterminació.
Les narratives creen realitats. Israel ha tractat de difondre, a través d’una maquinària de propaganda molt poderosa, una història al servei dels seus interessos, ha criminalitzat i qualificat de terrorisme les activitats de resistència de la societat civil palestina i d’antisemita tota afirmació que comportés una crítica a Israel.
No obstant això, la narrativa està cada vegada més del costat de Palestina. Avui dia ja són poques les veus que no consideren que Palestina està sota un règim d’ocupació i apartheid, que el sionisme és una forma de racisme i que la societat civil té dret a exercir el boicot a Israel per acabar amb totes les complicitats que sustenten el règim. Les mobilitzacions populars arreu del món estan modificant el relat i Israel està més aïllat que mai.
Aplicar la justícia per a Palestina no és tornar a la situació anterior al 7 d’octubre, és acabar amb el règim colonial israelià
En l’actual context, situar la pau com l’objectiu final és sembrar la confusió perquè és considerar Palestina i Israel com a part d’un conflicte en el qual tots dos són culpables. Com argumenta Yara Hawari, codirectora de l’organització Al-Shabaka, “la narrativa de la pau crea un fals paral·lelisme entre l’opressió estructural dels ocupants israelians i la resistència del poble palestí”.
Aplicar la justícia per a Palestina no és tornar a la situació anterior al 7 d’octubre, és aplicar amb contundència el dret internacional i acabar amb el règim colonial israelià. La lluita del poble palestí és una lluita legítima de descolonització i alliberament de la terra palestina des del riu Jordà a la mar Mediterrània. Aquest ha d’incloure el dret al retorn de totes les persones refugiades palestines, l’alliberament de les més de 10.000 persones preses, el desmantellament del mur de l’apartheid, la reparació, la restitució i la fi de totes les opressions amb què Israel sotmet a la població palestina i que els responsables dels crims comesos durant tants anys rendeixin comptes davant la justícia internacional.
Aquesta terra, el dia que sigui alliberada es continuarà dient Palestina.
