És professor de sociologia i coordinador del projecte “Policia i justícia social” del Brooklyn College (Estats Units). El 2017 va publicar El final del control policial, editat enguany en castellà per l’editorial Capitán Swing i amb pròleg de l’advocada Anaïs Franquesa. Fa més de vint anys que Vitale és un acadèmic especialitzat en la policia. Ha treballat amb cossos policials d’arreu del món i ha pogut conèixer de primera mà els engranatges de com funcionen, a més de ser testimoni i expert en l’impacte profund que té la policia en la població. Molt influenciat per l’antiautoritarisme i l’anarquisme, proposa construir comunitats que no depenguin de la violència ni de la repressió.
Quin missatge vols transmetre a ‘El final del control policial’?
Que davant dels problemes de seguretat pública calen solucions basades en les comunitats. Hem de ser escèptics d’estratègies liderades pels estats, imposades des de fora. Sobretot donada la correlació de forces que conformen els interessos estatals. Alhora, les comunitats, per elles mateixes, no poden resoldre els problemes estructurals que causen moltes de les inseguretats que pateixen.
Per exemple?
La globalització, la desregulació dels mercats, l’austeritat pública, la degradació ambiental… No es poden resoldre a escala local. Requereixen més control sobre l’estat. Quan parlem de seguretat pública, un dels reptes és pensar més enllà del discurs sobre el crim. La pobresa alimentària, per exemple, té un efecte profund en la seguretat i el benestar. Òbviament, contra això la policia no fa res.
Per on comencem?
Proposo reconceptualitzar què significa “seguretat” o “amenaces a la seguretat”, i desenvolupar mecanismes que no es basin en una ètica punitivista. Empoderar les comunitats perquè facin tot el que tinguin al seu abast. Alhora, requereix una transformació global de l’organització econòmica de la societat.
Parlar d’abolir la policia es considera utòpic.
És ingenu pensar que el control policial i les presons són la millor forma de generar seguretat. S’estan permetent nivells greus d’injustícia, brutalitat i racisme. Quan algú exclama: “És clar que necessitem la policia!”, s’equivoca per triplicat.
Per què?
En primer terme, la seva eficàcia està fortament sobreestimada. Als Estats Units, només resolen un 10 % dels crims violents. La policia no ens manté segurs; arriben quan el dany ja s’ha infligit. No sé quines són les xifres a Espanya, però aquí la majoria [de fets] no es denuncien, la gent no hi confia. En segon lloc, no s’estima correctament el seu cost. En si mateixa és font de violència. Per exemple, contra les dones, tant en l’àmbit professional com personal. A més, acapara una quantitat massiva de recursos.
I el tercer error?
El fracàs a l’hora de considerar alternatives. Tenim moltes altres formes de donar seguretat a la gent, sense violència ni coerció.
Però no tothom pateix aquesta violència policial, oi?
“Si la classe política vol que la policia sigui la resposta per a tot, això anirà en detriment de la fiscalització”
La institució policial es transforma amb la liberalització de l’economia global a partir de l’any 1970. Les polítiques d’austeritat aprofundeixen la desigualtat: una minoria milionària per una banda i, a l’altra banda, problemes creixents de sensellarisme, persones refugiades, salut mental, abús de substàncies… Amb el mercat submergit (narcotràfic, treball sexual, robatoris…) com a única font de supervivència davant la rebaixa salarial o la manca d’accés a l’economia formal. La classe política ha transformat problemes d’arrel econòmica en una qüestió de criminalitat, que volen suprimir i gestionar amb control policial intensiu i invasiu. Les anomenades “poblacions vulnerables” han esdevingut el seu objectiu, tant als Estats Units com a Europa. L’activitat policial està molt segmentada. Les poblacions riques ho viuen com un servei, però les comunitats empobrides, racialitzades… la pateixen cada dia. Part del que vam viure l’estiu del 2020 als Estats Units va ser que alguns individus o organitzacions experimentaren l’abús policial per primer cop. Ara bé, molts dels que sortien als carrers ho feien precisament perquè ja veien i vivien en primera persona la violència policial. Va ser el desplegament d’un nivell de repressió altíssim. Malgrat tot el debat sobre reformar la policia, es va veure una violència indiscriminada, clarament fora dels marcs legals i de drets humans. Aquests marcs que, d’altra banda, sempre afirmen que garanteixen.
Hi ha particularitats segons el context, però la policia actua de manera similar arreu del món. Penso en la repressió a les protestes socials de Xile, Colòmbia, Hong Kong, Nigèria…
És fonamental a la seva natura. La policia no neix per fer complir la legalitat. Això és una ficció. Es crea per produir un ordre social basat en sistemes de desigualtat profunds. Sempre ha atacat els moviments socials si amenacen el poder. Arreu, la funció de la policia és essencialment la mateixa. I, cada cop més, la tecnologia s’universalitza. El control policial esdevé repressiu perquè és imprescindible per al funcionament dels sistemes d’explotació econòmica.
Hi ha veus que aposten per implementar policies de proximitat.
És una idea molt superficial. Sempre s’anuncien iniciatives així després d’una protesta ciutadana o d’una crítica social. Relegitimar el control policial és profundament problemàtic. Es perpetua la lògica que afirma que per resoldre les necessitats de les comunitats cal la intervenció policial –caracteritzada per la capacitat i el dret a usar la violència. L’alternativa són solucions que no es basin en una ètica punitivista. En comptes de fingir que la policia fa un treball social, contractem professionals fiscalitzats per les comunitats, no pels estats.
Tanmateix, sovint els circuits de treball social col·laboren amb la policia i la reforcen.
Sí, cal tenir cura de no crear noves formes de control policial tan sols una mica menys violentes. Hem d’assegurar-nos de no reemplaçar-la per algú amb el mateix rol. Ara bé, les treballadores socials rarament assassinen ningú.
Cert…
La policia, sí. Als Estats Units, maten tres persones cada dia.
Hi ha qui assenyala com a principal problema la impunitat policial.
Quan estudiem la policia, veiem abús i impunitat. No hi ha cap responsabilitat per la mala praxi. Rarament disciplinen un oficial, ni tan sols el jutgen. No és casualitat. Però, com que la manca de rendició de comptes és tan òbvia i clarament injusta, hi ha la tendència errònia a creure que la solució és més fiscalització, que implementant correctament infraestructures legals, formals o burocràtiques, es mantindrà a la policia a ratlla. És fals.
Per què?
Tots els intents han fallat. Si la classe política vol que la policia sigui la resposta per a tot, això anirà en detriment de la fiscalització. La majoria dels danys policials són legals. Un procediment protocol·lari d’arrest per tinença de drogues és completament injust i abusiu. Perpetua la desigualtat social i de classe, malgrat que no vulneri cap llei o procediment. Hem de desfer-nos de la policia, en comptes d’imaginar com fer-la més responsable.
D’altra banda, tot i el discurs de perseguir el crim, hi ha moltes violències impunes. Els anomenats “crims de guant blanc”.
Bé, ni tan sols és un delicte. La majoria del que fan és legal. Aquesta és la qüestió. Si de veritat ens preocupen el benestar i la seguretat públics, hauríem d’estar fent quelcom sobre la contaminació industrial i el canvi climàtic.
S’argumenta que, sense policia, la societat s’ensorraria.
Qui dona suport al control policial té majoritàriament una perspectiva del món profundament conservadora i autoritària. Pensen que l’única cosa que manté la societat en peus és l’amenaça constant de violència i càstig: si afluixes, desfermaràs el caos. Hem de transformar els sistemes que generen conductes predadores, en comptes de castigar-les quan ja han passat. Això implica no només rendició de comptes per qui et vol robar la cartera, sinó també responsabilitat efectiva pels líders de corporacions que enverinen poblacions senceres, pels banquers que desnonen milions de persones. I sí, també per qui et robi la cartera. Però en tots els casos, aquesta responsabilització ha de regir-se per garantir que les necessitats bàsiques de tothom estiguin cobertes. Hem de deixar d’invertir en una cultura política i econòmica que valora l’avarícia material per sobre de tot.
En aquest sentit, el sud global ha estat un gran laboratori per la repressió policial?
“L’origen de la policia moderna, fa 200 anys, és la gestió del colonialisme i l’esclavatge al sud global”
I tant. L’origen de la policia moderna fa 200 anys és la gestió del colonialisme i l’esclavatge al sud global, i de la producció industrial al nord. Per prevenir la resistència a la privatització i l’extractivisme. Alhora, la repressió colonial retroalimenta el control policial a les metròpolis. El primer cos policial als Estats Units (la policia estatal de Pennsilvània, el 1905) va inspirar-se en l’ocupació estatunidenca de les Filipines per reprimir els sindicats obrers locals. La policia existeix per permetre aquesta explotació. Avui, també.
Creus que per mantenir la credibilitat es requereixen bocs expiatoris i teories com la de les “pomes podrides”?
La institució policial és profundament injusta. Necessita accions constants de construcció de legitimitat. Als Estats Units parlem de la “copaganda” [propaganda a favor de la policia]. Fotografies de policies atenent ancianes, donant ampolles d’aigua, rescatant gats d’arbres… Tot plegat són relacions públiques, per intentar convèncer que estan per ajudar. És cert que, de tant en tant, ajuden. Però per què necessitem gent armada per rescatar gats?
Un altre argument que sol repetir-se és que sols la policia pot actuar contra les violències masclistes.
Bé, històricament, la policia no ha fet res per protegir la majoria de les dones. Els moviments feministes s’organitzaren per respondre a aquesta urgència. Per pressió pública, la policia s’hi va haver d’implicar. Ara bé, amb un enfocament punitivista. Les dones han deixat de denunciar, ja que sovint això empitjora la situació. Algunes demanen ajuda per a les seves famílies, però el sistema penal i legal no ajuda les famílies: les destrossa. A vegades, elles o els seus infants han de fugir. De nou, el sistema penal tampoc té traça a això: de tant en tant, ofereix recursos d’emergència i curta durada. Si ens preocupen de veritat les dones que pateixen violències, els hem de garantir seguretat econòmica i llars estables. Alhora, alguns serveis útils, com els centres d’atenció a crisis per violències masclistes, no reben finançament. Les prioritats estan completament a l’inrevés.
La prioritat ha de ser transformar la societat?
Sí. Hem d’ampliar l’agenda. Fer anàlisis més profundes. Això és el que caracteritza l’abolicionisme policial o el moviment “Defund The Police” [Deixem de finançar la policia].
Si deixem de finançar la policia, on redirigim els recursos?
D’un dia per l’altre, ningú retallarà els pressupostos al 100 %. És un procés per començar a deslligar-nos de la dependència policial, per empoderar i sanar les comunitats. En primer lloc, has d’avaluar les dinàmiques locals. No a tot arreu afronten els mateixos reptes. Contaminació de l’aigua, accidents de trànsit, sobredosis, tiroteigs o robatoris… Hem d’atendre els conflictes concrets que avui dia es deixen a les mans de la policia, i treballar amb les comunitats per desenvolupar noves formes de resoldre’ls.
Com s’hauria d’intervenir, doncs?
En prevenció de danys. Per exemple, per atendre sobredosis, reemplaçar la “guerra contra les drogues” amb atenció mèdica, llocs segurs d’ús, tests de puresa… Fins i tot regular-ne la distribució. Això reduiria molt els crims contra la propietat, ja que sovint és el que els motiva. Irònicament, per evitar robatoris, cal legalitzar els narcòtics. Les persones amb trastorns de salut mental són la població que més pateix el control policial, tant als Estats Units com a Europa. És una idea terrible. Hem de reinvertir en recursos comunitaris perquè tinguin accés a cures respectuoses, teràpia de grup entre iguals i, si cal, intervenció mèdica. També necessitem centres locals per trencar els cicles de violència interpersonal.
Tot això té relació amb la justícia restaurativa?
La justícia transformativa ens ofereix eines que no usen la coerció ni el càstig. Per reparar els danys que són detonants de futures conductes nocives, cal resoldre els problemes de la gent. Qui comet actes greus de violència n’ha estat víctima abans. Ha patit traumes profunds que no ha abordat mai, que li generen inseguretat, ràbia, humiliació… que massa sovint s’expressen com a més violència. Per això, si realment volem aturar-ho, hem d’esbrinar com reparar el dany.
Una crítica habitual és que les iniciatives com aquesta impliquen molts recursos.
És obvi que necessitem infraestructures dissenyades per respondre als danys i les amenaces. Però no hem de dependre de la violència per fer-ho. En comptes de convertir els policies en treballadors socials, fem altres coses. Fins i tot si és més car. Per què la nostra societat, increïblement rica, és incapaç de garantir una seguretat i una qualitat de vida bàsica per a la gent? Ens cal una anàlisi política i econòmica àmplia i moviments socials que ho reclamin.
Quines iniciatives comunitàries hi ha als Estats Units?
Estan en marxa processos d’identificació de recursos en les nostres vides i comunitats que ajudin a gestionar crisis potencials. Alternatives per quan algú pensi: “He de trucar a la policia”. Un centre comunitari, el veïnat, familiars, amistats… que ajudin a resoldre el problema. Potser algú m’està assetjant, hi ha un conflicte de soroll o tinc una discussió veïnal. Aquestes són la mena de coses per les quals s’avisa a la policia. Les podem gestionar de forma completament diferent.
I pel que fa a les administracions municipals?
Diverses ciutats han creat equips de resposta no policials per lidiar amb crisis de salut mental, abús de substàncies o sensellarisme. De nou, podem reemplaçar gran part de l’activitat policial. Denver o Portland estan apostant per equips sociosanitaris. No s’arresta ningú, no hi ha violència i, per ara, han estat enormement exitosos.
I per trencar el cicle de violència?
Alguns hospitals s’han aliat amb grups locals antiviolència perquè, quan una persona jove ingressa amb una ferida de bala, arma blanca o similar, rebi suport addicional –ja que estarà molt més en risc de cometre un acte violent. També la seva família o amistats. Els professionals sanitaris i comunitaris treballen amb la víctima i el seu cercle, per prevenir la venjança que pot desfermar-se. Així és com s’atura la violència, no tancant a les persones dins de gàbies.
Tot plegat requereix molt de temps i diners. Creus que la gent s’implicarà en construir les relacions comunitàries necessàries per fer-ho possible?
Estic d’acord. És difícil, però també genera més seguretat. Si teixim vincles veïnals, tindrem un recurs pels moments de necessitat. També evitaríem algunes crisis a la nostra vida. A més, quantes vegades trucar a la policia només empitjora les coses? Pregunta-li a qualsevol policia i et respondrà això: hi ha llocs on han de tornar, una vegada i una altra, perquè el problema no s’està resolent només enviant-hi patrulles.
