Els partits independentistes van treure 2,1 milions de vots el 2017, però només n’han tingut 1,2 a les darreres eleccions nacionals el 2024. O sigui, han perdut 900.000 vots en aquest període. On han anat a parar? A grans xifres, el 2017 varen votar 4,4 milions de persones en els comicis al Parlament de Catalunya, mentre que el 2021 només ho varen fer 2,9 milions, és a dir, 1,5 milions menys, i el 2024 els vots van augmentar molt lleugerament respecte al 2021, fins als 3,1 milions. L’abstenció el 2021 es va enfilar fins al 48,7% del cens electoral, un 27,8% més que el 2017. Amb tot, els partits independentistes van augmentar el nombre d’escons perquè l’abstenció va afectar més els partits unionistes. El 2024, l’abstenció continua essent molt elevada, 42% del cens. Els partits independentistes treuen poc més d’1,2 milions de vots, uns dos-cents mil menys que el 2021. En Roger Tugas ha fet un exercici esplèndid per saber quin ha estat el transvasament de vots detallat entre partits de les eleccions de 2021 a les de 2024. Val molt la pena llegir-lo.
Aquestes dades semblen molt clares: hi ha una part molt important de l’independentisme que el 2021 ja es va abstenir i que el 2024 ho ha continuat fent. La pregunta òbvia és: què és el que no entenen les cúpules “dirigents” dels partits independentistes que continuen tirant-se els plats pel cap en lloc d’entendre’s? O potser la pregunta més exacta seria: què és el que no volen o no els hi interessa entendre? Perquè repeteixo, les dades són claríssimes.
Després de la patacada de les darreres eleccions al Parlament, continua sent fonamental la recuperació de la iniciativa de la gent, tornar a mobilitzar-se i organitzar-se de forma unitària
L’1 i el 3 d’octubre de 2017 el moviment nacional-popular independentista català va fer el desafiament més important que hi ha hagut a l’Estat espanyol per la ruptura amb el règim de 1978, monàrquic, postfranquista i no democràtic, plantejant obertament la independència de Catalunya i la proclamació de la República catalana. Era el resultat de l’empenta transversal de la gent del país, dels independentistes de tota la vida i dels que n’havien pres consciència després de tot el que havia passat a partir de la proposta de la reforma de l’Estatut, aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. No em detindré en el que va passar des d’aquesta data fins avui perquè ja és prou conegut.
Sí que voldria destacar que, primer, la iniciativa de tot el moviment nacional-popular ha estat de la gent mobilitzada i organitzada a cada poble, a cada barri del país i dels moviments socials; organitzada, sobretot, però no únicament, en l’ANC des de la seva aparició (recordem que quan es produeix el trencament clar amb el règim del 78 per anar cap a la independència és l’11 de setembre de 2012, quan l’ANC tot just començava a actuar). Segon, els partits i les entitats independentistes (de sempre o de nou) es veuen obligats a seguir (amb més o menys entusiasme) el ritme que marcava la gent mobilitzada i organitzada. Aquest “el poble mana, el govern obeeix” beu de la tradició dels moviments populars catalans d’arrel sovint anarquista i autogestionària. Tercer, almenys fins al 2017, un element fonamental de l’èxit del moviment fou la unitat estratègica, i quan convenia tàctica, de la gent i els moviments socials, i també, almenys en el moment culminant i amb més o menys entusiasme, dels partits i les entitats.
Si els partits polítics volen recuperar la majoria independentista, i sobretot el nombre d’independentistes que s’abstenen, només tenen un camí: la unitat estratègica, tàctica i, fins i tot, electoral
Crec que després de la patacada de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tot i que estem en un moment molt diferent i, per tant, cal adaptar-los a la nova situació, aquests elements continuen sent fonamentals. És essencial la recuperació de la iniciativa de la gent, tornar a mobilitzar-se i a organitzar-se de forma unitària i integrar i donar suport a la multitud d’iniciatives populars ja existents, des de la revolta pagesa al control d’un turisme desbocat, per posar dos exemples de molts. En aquest sentit, crec que la “nova” ANC, presidida per Lluís Llach, ha de tenir un paper molt important.
Pel que fa als partits polítics, si volen recuperar la majoria independentista, i sobretot el nombre important d’independentistes que darrerament s’abstenen a les eleccions, crec que només tenen un camí: la unitat estratègica, tàctica i, fins i tot, electoral, deixant enrere les rancúnies, malentesos, etcètera, que sovint, als que estem fora dels partits, ens semblen baralles de patí de col·legi. I seré molt més concret. Crec que a partir d’una mínima unitat estratègica i tàctica, que estic segur que és possible, els partits independentistes (ERC, Junts i la part de la CUP que hi estigui disposada –que hi és), mantenint òbviament la seva pròpia organització, s’haurien de presentar en una candidatura única a totes les eleccions (espanyoles a Madrid, al Parlament de Catalunya, a les principals ciutats del país) fins que s’aconsegueixi la independència i la República catalana.
Algú pot defensar que en els àmbits econòmic, social o territorial el govern d’ERC ha fet una política d’esquerres? Algú pot assegurar, amb dades, que Junts té menys votants de classes treballadores i populars?
Sí, ja ho sé, hi haurà alguns amics i coneguts (o no) que em diran, però que dius?, pactar amb un partit de dretes com Junts?, t’has tornat boig o de dretes? Només algunes constatacions: ERC s’ha passat tota una legislatura pactant primer amb Junts i després els pressupostos amb el PSC, que en aquests moments és, a més d’espanyolista furibund, sens dubte, el partit que té una millor relació amb el govern de l’estat que ens continua espoliant, amb les patronals i els lobbies catalans i amb els dos sindicats del “consens” i del règim del 78 (CCOO i UGT). Algú pot defensar que en els àmbits econòmic, social o territorial el govern d’ERC ha fet una política d’esquerres? Segona cosa, algú pot assegurar, amb dades, que Junts té menys votants, en termes percentuals, de classes treballadores i populars que els altres partits independentistes? O es pot defensar seriosament que Junts (i més encara Puigdemont) avui representen la gran burgesia o a l’oligarquia catalanes, és a dir, l’1% o el 5% dels que acumulen més riquesa a Catalunya, i que dirigeix les patronals, Barcelona Global o el Cercle d’Economia, entre altres entitats empresarials?
I no, no estic dient, en cap cas, com altres, “primer hem de fer la independència, després ja cadascú defensarà el seu model de societat”. Estic dient una cosa molt diferent i molt més profunda: hem de lluitar tots els independentistes units –la gent, les entitats, els moviments socials i els partits– per la democràcia. Per aconseguir tenir un país, Catalunya, realment democràtic, una república democràtica, i això només es pot aconseguir amb la confrontació, amb la lluita i amb la ruptura (que no es va fer el 1978) amb un Estat espanyol, i els seus aparells d’estat, que continuen essent postfranquistes i no democràtics. Si no veiem això, em sembla que el país està perdut.
