Des de fa diverses dècades els mitjans de comunicació són un dels principals agents socialitzadors que existeixen. En alguns casos, m’atreviria a dir que són els més essencials, encara que no es vulga veure. Ja des de la infància estem influenciats pels dibuixos que veiem o el contingut que consumim. Ara caldria sumar-hi les xarxes, però encara que s’intenta minimitzar l’impacte de la televisió o la premsa actualment, continuen tenint un abast enorme, sobretot en determinats grups d’edat. En ser conscients d’eixa capacitat d’influència, molts grans mitjans són només xicotetes potes de multinacionals que mantenen productes, alguns deficitaris, només per la seua capacitat d’influència en les persones per a generar un ideari col·lectiu bàsic sobre aspectes fonamentals d’una democràcia liberal. També són capaços d’enderrocar governs o almenys qüestionar les seues principals propostes. Resumint, tindre un gran mitjà afí és primordial per a un partit polític que aspire a fer grans coses.
La societat creu haver obert els ulls davant aquesta obvietat, però no és tan cert. La majoria continua consumint contingut mediàtic polític diàriament i, malgrat que la credibilitat de la premsa ha perdut la confiança d’antany, la majoria continua acudint a ella per a formar una idea sobre determinats assumptes, encara que acaba llegint, escoltant, veient aquella que és més afí i que li dona un punt de vista que vol escoltar i que reafirme la seua postura, encara que eixa persona la considere plural. No pensen que tota la premsa manipula, només ho pensen de la que és contrària a la seua ideologia o la que assenyala el partit al qual tenen simpatia. També els conspiranoics que veuen fantasmes sempre tenen un pseudomitjà al qual abraçar-se. Veure terrorisme a tot arreu, creure que el genocidi de Palestina és una guerra entre iguals o denominar règim a qualsevol govern que no genere simpatia (o negoci) a determinats mitjans són exemples de com poden influir en el dia a dia en el nostre llenguatge i visió del món.
Molts grans mitjans són xicotetes potes de multinacionals que mantenen productes per la seua capacitat d’influència per generar un ideari col·lectiu bàsic sobre aspectes fonamentals d’una democràcia liberal
Podemos va ser, en aquest sentit, el primer partit que va decidir visibilitzar aquesta influència intrínseca que moltes vegades ens neguem a veure. Primer, en els seus inicis, aprofitant-se’n per a guanyar popularitat. Beneficiant-se del fet que, després del 15M, molts van decidir incloure tertúlies polítiques on abans només hi havia tafaneries i arribar a un gran públic sense la necessitat d’una inversió econòmica en publicitat o una televisió pròpia. Que Podemos arribara quasi a un sorpasso del PSOE no s’entén sense la seua capacitat d’aprofitar la seua presència en els mitjans per a entrar en totes les llars de l’Estat espanyol.
Més tard, una vegada els grans mitjans van rebre ordres des de dalt per a destruir tot l’aconseguit pel partit morat, van patir en les seues carns la capacitat que té la premsa per a donar la volta a tot i que, una persona que despertava gran simpatia entre la majoria de la societat parlant de casta i trencant el tauler polític convencional, acabara amb gent desballestada a la porta de la seua casa dia rere dia. Per no parlar d’altres causes obertes atiades des de portades de periòdics de tirada nacional. Una vegada la seua capacitat de governança va anar a menys i la bel·ligerància mediàtica a més, Podemos va decidir fer bandera contra la guerra bicèfala mediàtica/judicial i intentar explicar (a través dels mitjans) que no existeix pluralitat, que estan en mans de quatre rics i que fan i desfan al seu gust. El resultat va ser més hostilitat i un dany del qual veurem si es recupera.
Una vegada els grans mitjans van rebre ordres des de dalt per a destruir tot l’aconseguit per Podemos, el partit va patir en les seues carns la capacitat que té la premsa per a donar la volta a tot
Una vegada fora de la primera línia política parlamentària, Pablo Iglesias i Podemos van decidir fundar Canal Red amb l’ajuda dels seus mecenes. Entenien que era una manera de contrastar els altres mitjans i de participar en el debat polític des del lloc amb major influència, com déiem, la televisió. Per això van celebrar molt el fet de tindre un suport econòmic allunyat de bancs i grans empreses, i molt més quan van aconseguir entrar en alguna freqüència de TDT. Pablo i el seu equip saben el necessari que és aprofitar aquest espai i van decidir fer política des de la televisió amb la confiança d’atraure espectadors cansats de les tertúlies d’Ana Rosa, Ferreras i altres cares conegudes de la televisió en obert. Després de mesos d’emissió, han aconseguit ser un canal més al qual arribar fent zàping o un púlpit des del qual parlar als seus feligresos?
Encara que des de l’inici ja estiga viciat per ser un mitjà que naix des de Podemos i amb el seu exlíder com a cara visible, tota televisió ha d’almenys fingir un mínim de pluralitat i llibertat informativa per a arribar a indecisos o a persones que no estan absorbides per complet per un partit concret. L’èxit de les televisions convencionals és que han arribat a convéncer que La Sexta i Ferreras o Cuatro i Risto Mejide són d’esquerres i que Ana Rosa o Pablo Motos són periodistes lliures i que no responen davant ningú. Canal Red té dret a fer una línia editorial tan marcada, de parlar només o principalment per als seus i no tindre espais discordants, però si la idea era oferir una alternativa mediàtica a l’esquerra en general i no sols als seus votants, amb un tancament de files, per molt lícit que siga, no aconseguirà ser la primera opció mediàtica de moltes persones que són necessàries per a ampliar el punt de vista en els debats.
Si des de Canal Red es vol plantejar una alternativa, s’haurà de valorar si s’ha d’imitar (en un cert grau) el model tradicional televisiu i intentar deixar de ser un reducte més al qual només acudeixen els convençuts
I és una llàstima, perquè des dels temps de La Tuerka o Fort Apache sempre hi ha hagut temes d’actualitat que en els grans mitjans passen sense alçar polseguera o no es tracten i que Pablo Iglesias va saber introduir amb serietat i qualitat, però si es vol plantejar una alternativa, s’haurà de valorar si s’ha d’imitar (en un cert grau) el model tradicional televisiu i intentar deixar de ser un reducte més al qual només acudeixen els convençuts. La pluralitat o l’objectivitat són contes, no existeixen, per molt que insistisca Ana Pastor, però intentar buscar un equilibri i mostrar diferents postures, encara que siga des d’un mateix racó polític, ajuda a atraure a més espectadors i, en definitiva, a convéncer més persones que l’alternativa és possible.
Escric des de la Directa, que té un model clar de periodisme i un públic objectiu que, lamentablement, és minoritari. Són benvinguts més productes que barallen en aquesta trinxera, però si la idea de Canal Red és assaltar els cels mediàtics per a després aconseguir els polítics, cal repensar el model perquè, en cas contrari, els enemics continuaran trucant a les portes, tirant llenya al foc i celebraran cada espectador que es perda. No vinc a donar lliçons a ningú i menys a gent que porta fent periodisme més anys que jo, però crec que és necessari generar un debat al voltant de la primera alternativa televisiva en anys. Perquè no estem per a regalar victòries a ningú.
