El 2024 s’han fet eleccions a més de 80 països, amb més de la meitat de la població mundial. Les més importants, per la seva repercussió global, al cor de l’imperialisme, els Estats Units d’Amèrica (EUA). S’han fet en situacions molt variades: des de semidictadures (Índia, Turquia, etc.) a molts països de les anomenades “democràcies consolidades”, de les que parlarem ara. Unes “democràcies liberals” en retrocés a escala mundial, amb menys països i persones, i on les elits governants tenen més dificultats per reproduir la seva legitimitat i mantenir l’hegemonia. Els resultats electorals són cada vegada més fragmentats (sobretot a on hi ha representació proporcional) i, per tant, els països són més difícils de governar, hi ha un ascens de l’extrema dreta (a l’Europa occidental ha passat de representar un 5% als anys 1980 a quasi el 15% dels votants) i, en la majoria dels casos, hi ha un gran augment de l’abstenció.
Trump va aconseguir el 51% dels vots, però realment només el varen votar el 28% dels ciutadans que podien fer-ho. El veritable guanyador de les eleccions va ser el “partit abstencionista”
Fixem-nos en els EUA. Cal desfer el mite de “la participació massiva de votants”: l’any 2020 foren 158 milions de ciutadans, ara només 143 milions. Al voltant del 40% dels ciutadans registrats per votar, no ho varen fer i els ciutadans que no es varen registrar per votar van arribar als 19 milions (12 milions el 2020). En resum, Trump va aconseguir el 51% dels vots, però realment només el varen votar el 28% dels ciutadans que podien fer-ho. Dit d’una altra manera, el veritable guanyador de les eleccions als EUA va ser (una vegada més) el “partit abstencionista” (vegeu Roberts).
Hi ha diferents teories del perquè ha guanyat Trump o del perquè l’extrema dreta augmenta els seus vots en altres països. A mi, em sembla particularment interessant la que dona Grace Blakeley: en moments de crisis econòmica i política una part, més i més gran, de la gent se sent insegura, té por, viu en precarietat, pobresa o en la marginació. I aquesta gent tendeix a refugiar-se en l’abstenció (perquè ja no creu que es pugui canviar res) o passa a votar als que li “prometen” ordre, seguretat, prosperitat i una gestió eficaç que impulsi l'”economia”: o sigui, l’extrema dreta.
Les elevades taxes de pobresa, desigualtat, dificultats per aconseguir un habitatge provoquen ansietat a les llars de la classe treballadora, que veuen com baixa el seu nivell de vida
Els salaris reals (sense la inflació) de la classe treballadora quasi no han augmentat des dels anys 1980, però sí que ho han fet els salaris dels que cobren més; les taxes de pobresa, que afecten sobretot les minories, s’han mantingut molt altes. Tot va empitjorar amb la crisi de 2008 i amb la de la pandèmia. Les elevades taxes de pobresa, desigualtat, dificultats per aconseguir un habitatge provoquen ansietat a les llars de la classe treballadora, que veuen com baixa el seu nivell de vida. Blakeley ho resumeix molt bé: “els efectes d’aquestes crisis no van afectar de manera uniforme, i les llars de la classe treballadora van patir aquest declivi econòmic de forma molt més aguda que les classes més altes … Existeix una sensació profunda i generalitzada entre la classe treballadora … de tot el món ric, que les coses estan empitjorant”.
Davant d’això, una part de la classe treballadora, que viu amb ansietat (econòmica i identitària) aquesta situació, aposta per donar suport als que els hi “prometen” millorar la seva situació econòmica i també (sobretot en el cas dels homes) mantenir (o millorar) el seu lloc a la jerarquia social, no ser un “perdedor”. I voten a Trump o a l’extrema dreta que els diuen que això es culpa dels immigrants i dels que s'”aprofiten” de l’assistència social, mentre els hi amaguen als responsables reals: les elits d’un capitalisme voraç i depredador. Potser les polítiques de Trump i de l’extrema dreta poden estimular el creixement a curt termini i les borses, però no millorarà el nivell de vida de la majoria. L’actual Partit Demòcrata als EUA o l'”esquerra” europea es mostren, ja fa temps, incapaços d’abordar realment les causes d’aquest declivi, i encara pitjor, a vegades arriben a donar-ne la culpa a la gent per votar “malament”.
Estem incòmodes amb les qüestions que marquen una època, no tenim ni les eines d’anàlisis ni la valentia per a pronunciar-nos. Els nostres arguments són inconnexos, sempre a la defensiva
Aquestes “esquerres liberals” (com assenyala lozzoli) es poden convertir en un element marginal o almenys minoritari en unes societats cada vegada menys “liberals”: un lloc d’aterratge natural per a les classes urbanes protegides, les elits acomodades o cultes. Perdre el contacte amb les classes treballadores, amb les perifèries, amb el sofriment social, orienta cap al «centre» les millors intencions polítiques. El debat dins de l’esquerra social i de classe sobre aquestes qüestions ni tan sols s’ha establert encara. No hi ha una visió estratègica de conjunt, i sembla que tampoc la voluntat de fer-ho. Ens limitem a repetir el deure d’acollir mentre que la dimensió política pertorbadora de la immigració –segurament la qüestió del segle, que està afectant l’equilibri polític més que cap altra– roman fora de la nostra capacitat d’atenció.
Estem incòmodes amb les qüestions que marquen una època, no tenim ni les eines d’anàlisis ni la valentia per a pronunciar-nos. Els nostres arguments són inconnexos, sempre a la defensiva, sense idees de com enfrontar-se a la complexitat i la crisi de les societats tardoliberals. L'”esquerra liberal” sembla satisfeta amb ocupar racons tranquil·litzadors i menysprea qualsevol contacte amb els menestrals xenòfobs, i pitjor encara amb els treballadors preocupats pel preu al qual ha de vendre la seva força de treball, dins del salvatge mercat laboral global.
Cal parlar a la gent senzilla, als explotats, als socialment febles; és una capacitat de diàleg que l'”esquerra-esquerra” ja no posseeix, a causa del seu avorriment, la seva mandra
I quines coses es podrien fer? De forma molt (massa) sintètica (vegeu lozzoli): 1) connectar amb trossos de societat i de territori que se senten privats de representació política; 2) el públic objectiu ha de ser les capes socials dels perdedors de la modernitat, àmplies masses treballadores, a cavall entre la classe obrera i la classe mitjana, que se senten víctimes d’un retrocés substancial i irreversible de la seva condició; 3) és un públic que vol protecció social en tots els sentits: des de la inseguretat quotidiana fins al terror de trobar-se en el malson d’una possible guerra; persones que miren les noves tecnologies amb desconfiança, que se senten enganyades, desorientades, desequilibrades, dependents de centres de comandament remots i invisibles; 4) parlem de les classes productives, trossos de la classe obrera activa o desvinculada, segments ancians o joves amb baixa escolaritat, marginats per escassa qualificació professional o per viure en un territori que penalitza. Es tracta de molta gent -que tendeix a ser majoritària- en caiguda lliure; 5) els que voten per expressar, de forma clara, la seva llunyania de la classe política «europeista» i de les seves opcions; un vot de protesta, un vot de còlera, un vot de cansament, un vot de desconfiança: tot barrejat; 6) cal parlar a la gent senzilla, als explotats, als socialment febles; és una capacitat de diàleg que l'”esquerra-esquerra” ja no posseeix, a causa del seu avorriment, la seva mandra i al fet que es refugia en causes ultraminoritàries, abandonant els vincles de masses i les cultures populars.
