He dit vaig a veure si està molt freda i un cop he comprovat que sí, que ho estava, he continuat mar endins sense pensar-hi gaire, sense ser-ne molt conscient. A cada passa no sabia si n’hi hauria moltes més o si tornaria a la sorra per reportar que sí, que estava prou freda, però bona, no sé si tant per ficar-hi el cap, ja t’ho dic, que fa ventet. Però no tornava i quan me n’he adonat, la resta de banyistes ja quedaven lluny. O els banyistes a seques, que jo encara no ho era, de banyista. Només era algú que havia anat a provar un momentet com estava l’aigua, sense ni tan sols un “vigila la bossa” o un “crec que potser sí que em banyaré” o un “ara torno”. I mar endins, de cop, m’he convertit en banyista. Després, en submarinista. Jo, que només havia dit: vaig a veure si està molt freda.
I amb la capbussada, la consciència. De l’aigua gelada acollint-me, del vent a la cara mullada quan trec el cap, de les cames que de sobte són onada. La consciència també d’adonar-me que és el primer bany de l’any. Queda inaugurat l’estiu i, amb ell, les ganes de consignar la vida. Cada gota que cau dels meus cabells quan torno a la sorra, aquesta respiració que neix de tan endins en estirar-me al pareo, aquest agrair l’escalf del sol, aquesta celebració amb l’Amaya, oleee què valentaaaa, em diu. Acabarà ficant-se ella també, molt més valenta, que mira que n’és de fredolica, i així seguirem admirant els miralls que mai no saps on comencen ni on acaben quan es contraposen l’un a l’altre. I continuarem celebrant la inauguració de l’estiu, que és dir parem atenció a la vida, als sentits. No som a cap platja paradisíaca, ni tan sols a un raconet bucòlic dels molts que hi ha ben a prop, però som a la Malvarrosa, petada, oberta, ampla, accessible, i allà sona música enllaunada i aquí les pales i la pilota que ens acaba tocant, i què. Som la gent que es mor de ganes d’inaugurar un estiu que empeny.
Empeny l’estiu i ens revela, un cop més -que ja no sé per quantes bandes ens ho ha de recordar la vida-, que el benestar té a veure amb el gaudi i el plaer molt més del que ens han fet creure
Empeny l’estiu i ens revela, un cop més -que ja no sé per quantes bandes ens ho ha de recordar la vida-, que el benestar té a veure amb el gaudi i el plaer molt més del que ens han fet creure, molt més enllà d’uns subsidis cada cop més retallats i d’uns serveis cada cop més amenaçats. Que volem el pa sencer i és molt més que la suma de les molles. Que mitjançant l’estat del benestar, es va intentar tapar el conflicte entre capital i vida, les paraules de Pérez Orozco recollides al preciós fanzine Política, amor i cures que m’ha regalat la bona gent de La Repartidora. Miro per la finestra del tren i em pregunto per què si el que volem és gaudir de la vida, reflexionem tan poc, sobre el gaudi.
Empeny l’estiu i ens revela un cop més que el benestar té a veure amb vides que materialment ens permetin disposar del temps i els dies, de la mirada clara, les esquenes descansades, la por controlada, la confiança com a motor de vida, requisits per poder adonar-nos de la gota que cau sobre la nostra pell, d’aquest sol que es pondrà, amb totes les alegries i les misèries d’avui. Té a veure amb enregistrar el moment -matèria primera de la vida- no a la pantalla, sinó a les pupil·les, si ens ho permeten les parpelles salades. I si no ens ho permeten, assaborir la sal, consignar-ne també el seu gust, la seva textura. Que l’estiu és un resistir-se a posar el pilot automàtic, a la inèrcia del perquè sí. És connectar amb el desig, buscar el perquè vull, tant si els plans acaben sortint com si no. És un preguntar què faràs aquest estiu sense esperar atapeïts programes ni necessàriament grans viatges, però amb ganes que s’estengui a un “què faràs aquesta tardor, aquest hivern, aquesta primavera”, i que la pregunta no tingui res a veure amb com resoldràs precarietats ni amb qui dia passa any empeny. Que no volem empènyer els anys, volem fer lloc als dies i, en ells, al plaer de la vida.
