Es veuen moltes més banderes palestines en ciutats catalanes que en països de l’Europa central i oriental. Abans d’entendre per què, però, cal fer un breu intent de definir aquest concepte geogràfic. Per exemple, comencem per la República Txeca. Praga és probablement la ciutat més popular dels països eslaus. Cada mes hi arriben milers de visitants, als quals a Catalunya anomenaríem guiris i que en aquesta regió no tenen un malnom perquè sovint preval el mite que el turisme és positiu. A la capital txeca, els preus de l’habitatge també pugen, però per a la majoria de la població és més important parlar de la història i dels traumes nacionals que de classe i de gènere. Passa quelcom semblant en molts països de l’antic bloc de l’Est, des de Bulgària i l’antiga Iugoslàvia fins a Ucraïna, Bielorússia i les repúbliques bàltiques.
A la mateixa Praga hi ha moltes banderes als carrers. En les darreres dècades, han proliferat les de l’OTAN, les de la Unió Europea i les de la mateixa República Txeca. Per què hi ha un sentiment d’afinitat tan fort cap a l’aliança militar atlàntica i, de retruc, cap als Estats Units? Segurament té a veure amb el fet que, no fa gaire, Petr Pavel –excap del Comitè Militar de l’OTAN (2015-2018)– va ser elegit president del país. Pot ser que les banderes de l’organització multilateral hagin desaparegut en altres països, però aquí el sentiment roman de la mateixa manera que ho fa a Alemanya –també a Berlín– o a Polònia. En aquests països les commemoracions de la victòria de “l’Oest” sobre “l’Est” en la guerra freda es fan sovint paleses als centres de les principals ciutats. A Varsòvia, irònicament, hi ha un monument que commemora el moviment obrer del sindicat Solidaritat on es reprodueixen cites sobre la “llibertat” extretes de discursos de Joan Pau II i Ronald Reagan.
Vist des d’una perspectiva purament política, la simpatia per l’OTAN i pel simbolisme dels EUA aquí té una certa lògica. Com va dir un militant d’esquerres una vegada, “prefereixo tenir els americans al cap que els tancs russos sota casa”. Per exemple, a Ucraïna, el suport popular a l’OTAN només va augmentar després de la invasió de Rússia ordenada per Vladímir Putin a principis de 2022, però, abans d’això, la majoria de la població ucraïnesa era més aviat partidària de la neutralitat.
No obstant això, enfront de la presència d’estàtues de presidents estatunidencs a les principals ciutats de l’antic bloc de l’Est o davant de les referències a les aliances occidentals, també preval força l’apatia. Entre els ambients del periodisme crític i d’esquerres, sol ser habitual sentir que, com en molts altres països europeus, són les úniques veus que no repeteixen acríticament la propaganda del govern israelià. Però tota l’Europa oriental (o, com en diuen els neoliberals polonesos o txecs, l’Europa central) i, de fet, tota la zona postsoviètica són grans desconegudes per al conjunt d’Europa. A la regió hi plana una pregunta recurrent formulada per algú que no la coneix, sobre la qual han fet broma generacions i generacions. Ens diuen si tothom parla rus o si s’escriu en alfabet ciríl·lic.
Però potser sí que és una bona idea no preguntar als eslaus de quina nacionalitat són. Després de la Segona Guerra Mundial, es van produir reassentaments, la creació d’estats nacionals per la força i l’assassinat de milions d’habitants, sobretot d’origen jueu i romaní. Com a resultat de les obsessions nacionalistes de Stalin, els països es van dividir. Així, per exemple, la família de qui escriu procedeix dels territoris que avui formen part de Lituània, Bielorússia, Rússia i Polònia; parla una mescla de les llengües d’aquests indrets i alguns dels seus membres afirmen que van anar a parar al seu lloc de residència “per accident”.
I el que Stalin no va poder culminar, es va fer als anys noranta –com es va viure tràgicament a Iugoslàvia– amb una sagnant i genocida guerra civil. Per això, alguns activistes i intel·lectuals de la regió, com Srecko Horvat, parlen de tornar al concepte d’una Iugoslàvia unida. És una idea que ja no sols ressona des de sectors estalinistes, sinó pràcticament des de tot l’espectre polític de la regió.
Certament, nació és una paraula clau en aquesta part d’Europa. Les nacions “sempre han existit”. I “han de” ser, per principi, tradicionals i conservadores. A Catalunya és habitual que, des d’entorns polítics independentistes d’esquerres, es parli de cultura nacional. Per a algú vingut de l’est d’Europa pot sorprendre que la idea de cultura nacional no tingui vincles amb la xenofòbia, el racisme agressiu o l’etnicisme.
En el cas de l’Europa oriental, el nacionalisme condueix a l’apatia i a l’egoisme. Quan Putin va conquerir Crimea, Luhansk i Donetsk, les manifestacions als altres països de la regió van ser modestes en un primer moment. Les grans mobilitzacions del 2022 només van tenir lloc quan l’amenaça d’una invasió sobrevolava els membres veïns de l’OTAN. Aleshores va aparèixer la guerra als mitjans de comunicació i es van produir enormes demostracions de poder de convocatòria als carrers. De sobte, es va oblidar el menyspreu que els habitants de les principals ciutats de l’anomenat grup de Visegrad (club format per la República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria) sentien pels “treballadors pobres” d’Ucraïna “que no van arribar a Occident”. Es va donar suport a la guerra defensiva no perquè hi morís gent –inclosos civils– i se segrestessin critatures. Es va donar suport a la guerra no tant per empatia amb les víctimes civils o infantils, sinó aplicant el principi segons el qual “Ucraïna ens defensarà de la invasió russa”.
Aquella resposta de fa dos anys és molt lluny de la indiferència davant del genocidi de Gaza. Sí que hi ha manifestacions, però no de la dimensió de les proucraïneses. Les banderes palestines només són visibles ocasionalment a la via pública, i en algunes ciutats, com Praga, amb prou feines se’n veuen. En una regió que fa anys basava la seva identitat en l’internacionalisme –la sobirania dels països de l’Europa oriental va ser guanyada en gairebé tots els casos per partits pertanyents o associats a la Primera o la Segona Internacional–, la cultura nacional, i fins i tot la local, s’ha convertit en sinònim d’egoisme.
Una pel·lícula polonesa de l’any 1976, titulada Jaroslaw Dabrowski i absolutament oblidada a Polònia, explica la història del socialista polonès que li dona títol, un antic oficial de l’exèrcit tsarista que escapa a França i es converteix en un dels comandants de la Comuna de París. Anys més tard, aquest soldat donarà nom al batalló Dombrowski, que formava part de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola.
En el film, resulta simbòlica l’escena de l’atac final de les tropes comandades per Dabrowski contra les posicions de les forces governamentals franceses. Els seus soldats canten primer “La Marsellesa” i després l’actual himne polonès. No obstant això, els dos himnes no encarnen aquí la mateixa manifestació d’egoisme. Els guionistes feien referència amb aquesta escena a l’eslògan de 1831, molt popular a l’Europa de l’Est de l’època, que va guiar bona part del moviment socialista: “Per la nostra llibertat i per la vostra”.
Avui, la dreta, tant l’extrema com la neoliberal, s’entronitza en la història regional i fetitxitza la cultura de “la Nació” que existeix com una entitat separada i aïllada
La idea era ajudar només els països pròxims entre si (segons aquest principi, durant l’anomenada Primavera de les Nacions de 1848, hi va haver un gran intercanvi d’activistes d’esquerres entre els països de l’Europa oriental i occidental). No obstant això, un element important va ser la participació d’activistes de l’aleshores Imperi Rus en regions de fora d’Europa. Des de la mateixa Polònia va marxar gent a participar en lluites anticolonials en països àrabs o en el que avui és l’Iran. També va ser interessant la figura de Karol Roloff-Mialowski, independentista polonès que més tard va treballar estretament amb José Martí i va construir els fonaments de la nova estatalitat cubana.
Aquests vincles van tenir continuïtat durant la Segona Guerra Mundial, i els migrants de la regió van trobar refugi a l’Índia, entre altres llocs. Per això, quan les autoritats poloneses van decidir enviar un contingent de soldats a l’Afganistan, en les manifestacions per acomiadar-los va reaparèixer l’eslògan que acabem d’esmentar.
Avui, la dreta –tant l’extrema com la conservadora i neoliberal– s’entronitza encara més en la història regional i fetitxitza la cultura de “la Nació” que existeix com una entitat separada i aïllada (igual que la dreta catalana amb les onades migratòries des del sud peninsular o els països del Magreb). L’internacionalisme que se suposava que comportaria la creació de la Unió Europea va resultar ser encara més fictici que el que oferia la difunta URSS. Per descomptat, els estats nació descansen en els seus fonaments, però paga la pena revisar aquestes tradicions. És l’única manera de colpejar el sentit comú hegemònic. La lluita de classes, la lluita interseccional i la lluita per l’internacionalisme també són una lluita per la història.
Per descomptat, la indiferència davant del genocidi de Gaza no només té a veure amb el fet que no hi hagi banderes ni multituds a les manifestacions. És, sobretot, una qüestió de cobertura mediàtica. La propaganda israeliana és difosa pels mitjans de comunicació d’empreses periodístiques amb capital alemany o estatunidenc, entre d’altres. Hi ha excepcions mediàtiques, certament, com l’Spilne ucraïnès (Commons, la versió en anglès), el dVersiamag búlgar, el Novi Plamen balcànic iugoslau, el Kapitál noviny eslovac i el Deník Alarm txec. També n’hi ha altres exemples, com la carta oberta de l’esquerra ucraïnesa fent costat a Palestina signada per prop de 500 activistes, acadèmics i escriptors.
No obstant això, la idea de les lluites “per la nostra llibertat i la vostra” són més aviat una anècdota a la qual només es refereix una petita part de l’esquerra dels països eslaus. Amb tot, continua sent un possible punt de partida ideològic quan es tracta de plantejar un diàleg entre les perifèries de l’Europa de l’Est i les altres regions, com el sud d’Europa, el món àrab o l’Amèrica Llatina.
