La dreta sempre té prioritat, em diu el profe de l’autoescola i frena en sec. Aix, cert. La dreta té prioritat… i així ens va, penso. I em quedo penjada d’aquesta idea i ara no m’adono dels senyals que diuen que per aquí no em podia ficar i el profe em renya de nou. I ara m’he atabalat amb les marxes i se’m cala i el profe em renya de nou. No a males, però em renya. De nou.
I el got està a punt de vessar i tinc ganes de dir-li “no em renyi, que ja tinc una edat”, i encara que no la tingués, no és per gust que em costa aprendre a conduir. I que no em sobra el temps, ni la pasta, ni tanta autoestima. Que porto a sobre mil classes, una ruïna i dos exàmens suspesos, i a finals de setmana ja seran tres, quan l’examinador decidirà que una tarda de pluja intensa és bona per demanar-me que aparqui en baixada i jo nerviosa i generant cua darrere meu posaré la marxa enrere però no hi haurà manera, que el cotxe tira cap avall amb la inèrcia de la baixada, de les meves esperances d’aprovar, del meu estat anímic. El cotxe no recula, se me’n va, decideix que tira p’alante, nunca p’atrás, com canten en un sentit ben diferent les Maruja Limón, l’endemà al concert de l’aniversari de la Directa.
Poder fer un salt que no derivi en un suspens ni un aprovat, només un salt. Potser caldria procurar-nos això, desterrar les dicotomies suspens-aprovat, em dic tornant a casa mentre la petita profe de l’autoescola de la vida que habita dins meu em va fustigant amb un nou suspens
P’alante nunca p’atràs, cantem amb elles des del públic, cadascú espantant els seus suspensos d’ahir, les esbroncades del seu profe d’autoescola, aquell que portem tots a dins i que et va dient tot el que fas malament en el teu dia a dia, i que et va recordant que compte amb la vida, que pots suspendre. I llavors una espontània puja aparatosament a l’escenari i trenca a ballar com si no hi hagués demà. Tacons, salero, escot abismal i els seus seixanta anys. El públic esclata en ovació, amb aquestes ganes de celebrar la derrota de la vergonya, la valentia d’algú que intuïm ha emmordassat el profe d’autoescola i l’ha tancat al lavabo de l’Ateneu de Nou Barris per poder saltar a l’escenari, tant si se li puja la faldilla com si cau. A la barra del bar em parlarà més tard de derrotes, suspensos i dies d’examen.
Poder fer un salt que no derivi en un suspens ni un aprovat, només un salt. Potser caldria procurar-nos això, desterrar les dicotomies suspens-aprovat, em dic tornant a casa mentre la petita profe de l’autoescola de la vida que habita dins meu em va fustigant amb un nou suspens, ara per ser tan i tan despistada, que acabo d’adonar-me que he perdut o he deixat que em robin l’enèsim mòbil, que novament ho he deixat tot alegrement escampat i me n’he despreocupat. Suspens en gestió de les teves coses. Suma y sigue, un altre suspens, el diumenge serà dur i a més toca escriure columna.
I diumenge escric aquesta columna com puc. Voldria parlar del fracàs i la pèrdua, de la necessitat de mirar-los sense l’amenaça del suspens vermell. Se m’acut que ens fan tanta por aquests suspensos, i més en aquests temps histèrics de xarxes facials, que per evitar-ho, neguem la pèrdua, la decepció, els errors, la frustració. I és que, com diu la Gemma, el fracàs no es posteja a Instagram. Amb la seva ocurrència, miro de desenvolupar una mica el tema. I amb el seu “jo et porto en cotxe on necessitis, tota la vida” miro l’estima, la confiança i les autèntiques xarxes socials com a lloc on fer el salt. I per això interrompo aquesta columna quan pensava que l’estava suspenent, que no s’entenia res del que escrivia, perquè amb l’Anna i amb la Mar hem decidit picar-nos a les portes veïnes i improvisar una escapada a la platja, a brindar des d’un xiringuito per la humil decisió que acabem de prendre: fer lloc a la pèrdua i el fracàs quan calgui, però no sotmetre’ns a cap més examen.
PD: Actualització 24 hores després. Esmena parcial a la columna: que sí que sóc molt despistada, però el mòbil no ha desaparegut. Ratificació de la tesi central: la xarxa social de debò (no la digital, sinó la física, la que balla i sua, la que obre la porta i abraça) ho sosté tot, també el mòbil que cau a terra en un moment de jolgorio. Gràcies a qui el va recollir i a la bona gent de l’Ateneu Popular 9 Barris i a la Directa. Som xarxa. I de la bona. Per molts anys
