La preocupació per la salut mental de l’alumnat dels Països Catalans s’estén arreu de la comunitat educativa, sobretot arran dels últims casos de suïcidi que s’hi han donat. Per exemple, els dos germans de 12 anys que es van precipitar des d’un tercer pis en la localitat de Sallent (el Bages) i la mort d’un d’ells; o els 15 casos de conductes autolesives que es van registrar a l’institut de Mislata (l’Horta Oest), amb la consegüent dimissió de l’equip directiu del centre, davant la manca de recursos humans i econòmics per atendre-hi la salut mental. Aquests són dos casos que han succeït en els darrers mesos, però no han estat els únics.
El suïcidi és la principal causa de mort en joves d’entre 15 i 29 anys, per davant de les defuncions per accidents de tràfic o malalties greus, segons dades de l’Observatori Nacional del Suïcidi. En l’any 2021, a l’Estat espanyol, 316 persones d’aquesta franja d’edat es van suïcidar i 22 —el doble que l’any anterior— tenien menys de 15 anys. Pel que fa als Països Catalans, en 2021, de les 1.068 persones que es van suïcidar, quatre eren menors de 15 anys i 83 en tenien entre 15 i 29. En el primer semestre de 2022, segons l’INE, hi van defallir 576 persones per suïcidi —303 a Catalunya, la major dada registrada fins al moment. D’aquestes 303, cinc eren menors de 15 anys i 45 joves que no superaven la trentena. A l’Estat espanyol, en el primer semestre de 2022, el suïcidi es va mantenir com a la primera causa de mort, amb un total de 2.015 defuncions, un 5,1% més que en el mateix període de l’any anterior. És per això que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que ja s’hauria de tractar com a un problema de salut pública de primer ordre que requereix un abordatge específic i una dotació de recursos.
Als Països Catalans, entre gener i juny de 2022, de les 1.068 persones que es van suïcidar, quatre eren menors de 15 anys i 83 en tenien entre 15 i 29
Si es posa el focus en els centres educatius, al País Valencià —on en 2021 es van suïcidar 30 persones d’entre 15 i 29 anys i tres amb menys de 15— es va publicar fa dos anys una instrucció per part del departament d’Inclusió Educativa de la Conselleria d’Educació. L’objectiu era crear un protocol d’intervenció en cas d’autolesions i conductes suïcides, així com exposar diverses ferramentes de prevenció. Segons la Conselleria d’Educació, l’escola, com a agent socialitzador, té una funció vital a l’hora d’intervenir en un intent de suïcidi. “Pot ser la peça clau de detecció que possibilite que una persona continue vivint”, s’exposa en l’informe “Orientacions per a la intervenció davant una situació de suïcidi o conductes autolítiques en l’àmbit escolar”, publicat per la Generalitat Valenciana. Per a Dolors López, assessora en la Conselleria d’Educació i coordinadora del pla de formació per al professorat en prevenció del suïcidi; “la salut mental en infants i adolescents ha sigut un tema tabú durant molts anys”, per la qual cosa defensa que els protocols i plans formatius són essencials per poder trencar amb els estigmes.
Tot i l’existència de protocols, fonts de la comunitat educativa denuncien que no es poden aplicar en funció de les necessitats de cada centre escolar si existeix una mancança considerable de recursos humans, econòmics, pedagògics i formatius en matèria de salut mental i benestar emocional. En l’actualitat, segons les dades facilitades per la Conselleria d’Educació en maig de 2023, tots els instituts de secundària compten amb un o una orientadora, i aquells que tenen més de 1.000 alumnes en tenen dos.
Tot i l’existència de protocols, la comunitat educativa denuncia que no es poden aplicar en funció de les necessitats de cada centre escolar si existeix una mancança considerable de recursos humans, econòmics, pedagògics i formatius en matèria de salut mental
Per a moltes professionals del sector educatiu, és una inversió insuficient que suposa una “clara” sobrecàrrega per a les orientadores i la resta dels equips, i dificulta la detecció prematura de les necessitats especials i les conductes de risc. “Bomba de rellotgeria, apagafocs i esgotament”. Són només alguns dels qualificatius que han utilitzat diferents membres de la comunitat escolar entrevistades per a referir-se a la tasca que fan dia rere dia amb relació a la salut mental dels i les adolescents.
Per a Maria Ferrer Bataller, tècnica de joventut durant més de deu anys en el servei de joventut de la Mancomunitat de Municipis de la Safor, la mancança de recursos humans i de formació per a la cura de la salut mental en l’àmbit escolar està relacionada amb un problema social més gran. “Les joves —manifesta— no són més que un reflex de la societat adulta en la qual habiten, i la societat adulta està neuròtica perduda”. S’interrelacionen diversos problemes estructurals, com ara la crisi social, econòmica i climàtica, l’abús de les xarxes i la pressió social, el model pedagògic i educatiu i la carència de benestar emocional en les famílies i les persones adultes. Tot això influeix de manera negativa en el jovent, que ja que no “té on aferrar-se, veu molta desídia i cinisme”.
Molta burocràcia i poca formació
Anna de Ancos, excoordinadora d’un equip d’intervenció dirigit a l’atenció de l’alumnat depenent de l’Ajuntament de Gandia; i Patricia Alejandra Villena, assessora de la coordinadora d’AMPAS de centres educatius públics de Gandia; coincideixen a criticar que lleis i protocols no estan elaborats tenint en compte la veu de les persones especialitzades o les afectades, com ara les famílies i el mateix alumnat. Ambdues adverteixen que, malgrat els avenços tècnics, els protocols es queden en un pla teòric a causa de l’“excessiva burocratització dels processos d’intervenció” que “deshumanitzen les adolescents i les actuacions” i “només funcionen amb rapidesa en casos extrems”. A açò se suma “la falta de formació especialitzada” de les Unitats Específiques d’Orientació, una assistència obligatòria als cursos i una coordinació “real” entre equips educatius i sanitaris.
La no obligatorietat formativa, per a Anna de Ancos, suposa un desconeixement important per al professorat que no està sensibilitzat, la qual cosa pot repercutir de forma negativa en la relació amb els i les adolescents, i fomentar sensacions “d’abandonament, de falta de referents i d’espais segurs per a l’escolta activa”. A més, assenyala unes altres mancances en l’elaboració dels programes, com la falta d’orientació dirigida a les famílies o la despersonalització de les adolescents, en ser considerades “números” i no persones protagonistes dels processos d’intervenció.
La no obligatorietat formativa, per a Anna de Ancos, suposa un desconeixement important per al professorat que no està sensibilitzat, la qual cosa pot repercutir de forma negativa en la relació amb els i les adolescents
L’adolescència és una etapa evolutiva marcada per la necessitat de validació de la societat adulta, on hi ha un augment de la demanda de comprensió i de la necessitat d’aprendre a relacionar-se, exposa Sara Magdalena Mora, orientadora d’un institut públic de la Vila Joiosa. Per a ella, la tasca dels i les membres dels centres escolars no es pot reduir a una formació basada en continguts únicament curriculars, sinó que “s’haurien de crear espais d’alliberació segurs per a l’expressió emocional”. “D’aquesta manera es facilitaria la tasca de prevenció de riscs i necessitats dins de les aules, a la qual les orientadores no sempre arriben per falta de temps i recursos”, lamenta.
Amb la pandèmia, els riscos psicosocials es van agreujar, però no va ser el desencadenant directe de l’augment dels suïcidis i les conductes autolítiques en l’àmbit educatiu. Segons Isabel Candela, professora de Filosofia i excap d’estudis de l’IES La Moreria, l’institut públic de Mislata; la pandèmia ha sigut un factor que ha desencadenat una gran desestabilització psicològica, però aclareix que el sistema del qual formen part és “absolutament desigual”. “La situació sociosanitària —afegeix— ha pogut provocar una disrupció, però sense oblidar que ja existia una base social desigual podrida”.
Necessitat de canvi de model educatiu
Segons les expertes entrevistades, el model educatiu i pedagògic actual pot suposar un factor de risc per a la salut mental dels i les adolescents. Per una banda, “per la mancança de recursos humans i econòmics” i “d’una formació que pose les necessitats dels i les joves en el centre”; i per l’altra, perquè el model educatiu arrossega la rigidesa de l’educació tradicional, que no s’adapta a les necessitats tant físiques com psicològiques de les etapes evolutives, com ara el model d’ensenyament magistral i la forma d’avaluar, on la participació de les adolescents es queda en un segon pla; l’organització dels horaris o, fins i tot, la influència que pot tindre l’estructura arquitectònica de les escoles. Amb tot açò, Maria Ferrer Bataller destaca que els centres educatius estan organitzats en funció del model econòmic i productiu, la qual cosa pot provocar que es convertisquen en “llocs on aparcar als i a les menors mentre les persones adultes són productives per al sistema”. Alhora, denuncien que el sistema educatiu reforça la competitivitat i la meritocràcia.
Segons les expertes entrevistades, el model educatiu i pedagògic actual pot suposar un factor de risc per a la salut mental dels i les adolescents. Per una banda, “per la mancança de recursos i formació”, i per l’altra, perquè arrossega la rigidesa de l’educació tradicional
Lluís Muedra, exdirector de l’institut de Mislata i professor de Filosofia, va més enllà del canvi del model pedagògic i planteja que a banda de la necessitat d’invertir en els equips d’orientació dels instituts públics, cal tindre una visió més global i deixar de buscar una solució immediata. Aquesta visió, segons Muedra, passa per “buscar complicitats entre professorat, famílies i alumnat”, les quals l’Administració Pública “haurà de complementar amb recursos econòmics”. “Fa falta comunitat, fa falta construir un projecte comunitari escolar que pose en pràctica el que es defensa en els protocols tècnics, ja que ells i elles [les adolescents], necessiten sentir-se part d’una comunitat que es preocupa per elles”, rebla.
La problemàtica de la salut mental en els i les adolescents s’ha d’abordar tenint en compte totes les parts i totes les diversitats, subratlla Sara Reche Ruiz, estudiant de segon de l’ESO en l’institut Pare Arques de Cocentaina (el Comtat). “Només així —continua— es podran atendre les necessitats i les demandes de l’alumnat, que són més que les formatives”. Així doncs, la creixent reivindicació de recursos per a la salut mental en l’àmbit escolar posa damunt la taula la necessitat d’un canvi real, que repense el model educatiu i pedagògic, l’estructura i l’organització dels centres educatius i les polítiques de les administracions públiques. “No es pot ignorar el nostre futur, que són els i les adolescents; ni tampoc la realitat dels nostres barris i comunitats”, postil·la Anna de Ancos.
