El febrer de 2023 es publicava L’Assumpció, el debut discogràfic de La Maria, nom artístic de Maria Bertomeu. Aquest primer disc, produït per Tono Hurtado i publicat sota el segell Propaganda pel Fet!, es presentava davant d’un públic que en certa manera ja l’esperava, des que a finals de 2021 es viralitzara una versió de la cançó tradicional “Arranquen vinyes” que la cantant va pujar a les seues xarxes, equipada només de guitarra i micròfon. Poc més d’un any després, L’Assumpció consolidava la promesa que l’audiència havia intuït: un disc que barreja ritmes, imaginaris i sons, moderns i antics, que pren la tradició com a base per a saltar-hi més amunt, tot travessat per la veu cristal·lina i carismàtica de la jove natural d’Oliva (la Safor). La capacitat de transgressió de La Maria destacava en una obra profundament arrelada a la terra i a la intimitat de les vivències pròpies, i els reconeixements no es van fer esperar. L’octubre de l’any passat, als Premis Ovidi, va rebre els guardons de millor artista revelació, millor producció i arranjaments, i millor cançó per “Mon vetlatori”. La Maria, encara a l’equador dels seus estudis de cant valencià al Conservatori Professional de Música de Catarroja, actuarà aquest 4 de maig a l’Ateneu Popular 9 Barris de Barcelona en la festa del divuitè aniversari de la Directa. Aprofitem l’avinentesa per a xarrar amb ella d’aquest any vertiginós i la seua aproximació particular a la música folk valenciana.
Com has viscut aquest període des de la publicació de L’Assumpció?
Ha sigut un viatge, la veritat. Aquest disc el vam sembrar sense cap tipus de pretensió, només per gaudir, però hem recollit moltes coses pel camí i continua donant-nos moltíssimes alegries.
Per exemple, actuar al Teatre Principal de València el passat desembre de 2023? Què va significar per a tu aquesta fita?
Va ser un somni. Crec que qualsevol artista del País Valencià desitja actuar en aquest escenari, de segur que la majoria el tenim en el top cinc de llocs on ens agradaria actuar, i no esperava poder fer-ho tan prompte. Va ser una sorpresa molt grata i molt bonica.
D’on naix la línia narrativa que vertebra L’Assumpció?
L’Assumpció naix des d’un canvi vital dins la meua vida molt brusc, que comporta sentiments forts, molts de positius però també n’hi ha de negatius. En definitiva, un procés de redescobriment personal i, finalment, l’assumpció de la il·lusió. La il·lusió de veure que van complint-se els somnis, encara que sempre amb un poc de por i de cautela.
Les experiències que t’ha dut la publicació del disc donarien per a fer-ne una cara B?
“És en l’escenari on decidisc què m’agrada, a quin públic vull dirigir-me, cap a on m’agradaria anar… M’ajuda molt a desenvolupar idees”
Jo crec que sí. Totes les gires, tots els escenaris, tota la gent que em vaig trobant al llarg del camí… Sempre són inspiradores. Cada escenari que xafe es queda un poquet amb mi, me n’enduc un trosset, també del públic que m’ha donat energia durant eixe moment. És en l’escenari on decidisc què m’agrada, a quin públic vull dirigir-me, cap a on m’agradaria anar… M’ajuda molt a desenvolupar idees.
Com comença el teu interés per la música tradicional? Com t’hi vas anar endinsant?
Al meu poble, Oliva, a la Safor, la música tradicional no està molt vigent, ni tampoc em ve la vena cantaora per part de la família, que és el més habitual. Però comence a interessar-me per les albaes i vull aprendre’n, i em llance a cantar-ne, de forma informal, a ma casa. I més endavant m’assabente que al Conservatori de Catarroja hi ha l’especialitat de cant valencià i decidisc fer la prova d’accés.
Què esperaves d’estudiar el cant valencià de forma més acadèmica?
Esperava tindre l’oportunitat d’aprendre’l com no l’havia aprés abans, realment. A més, el conservatori era una assignatura pendent per a mi. No hi havia cap altre centre a prop meu que oferira estudiar música tradicional en valencià i jo tenia moltes ganes de fer-ho, així que vaig intentar entrar-hi i ha sigut genial.
Supose que aquesta via t’obre les portes a molt material del País Valencià i d’altres indrets… Com ha sigut aquest procés?
Molt bonic. És tot un món per descobrir i al final es tracta de preguntar, d’escoltar, d’anar descobrint partitures, gravacions… Aprendre de tot i continuar cantant. Però el descobriment més gran va ser assabentar-me que ma uela cantava també música tradicional, ella i el seu pare.
En quin moment t’adones que vols anar més enllà i portar la música tradicional al teu context, a les coses que saps fer?
“El descobriment més gran al conservatori va ser assabentar-me que ma uela cantava música tradicional”
Sempre ho explique així: com que soc una “estrangera” en el camp de la música tradicional, això m’ha permés veure les coses des de fora, de forma més objectiva. En arribar al conservatori, ja comence a fer preguntes, simplement per saber, a les meues companyes i al meu professor, Xavier de Bétera: “Puc fer això aixina?”. I aleshores em deien “però ja no serà tradicional”. I jo ho qüestionava i em preguntava: “Per què clavar electrònica en una cançó tradicional suposa perdre l’essència?”. La filosofia de la música tradicional és que siga vigent, que utilitzem les coses quotidianes que tenim en la nostra casa, al nostre abast. Per tant, és lícit que hui jo vulga introduir-hi sonoritats electròniques, perquè si no, ens haguérem quedat en la veu a cappella. No haguérem introduït absolutament res, ni guitarres. I debatent de tot això amb les companyes i el professorat, també van entendre per la seua banda aquesta perspectiva i vam arribar a un punt molt interessant.
De fet, en “Clavells i flors”, una de les peces més trencadores del disc, dius: “No és més cantaora, que la que vol cantar”. És una reivindicació davant les crítiques que endevinaves que potser rebries per aquesta transgressió?
Totalment. De crítiques, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Per sort, he pogut gestionar-les i ja no en faig massa cas: em refugie en la música. Però sí que hi ha gent que pensa que la música tradicional no hauria d’estar en el conservatori, perquè així perd l’essència. Però si no la dignifiquem, si no la posem al costat d’altres especialitats que es prenen molt més seriosament, com ara el violí, la trompeta o el piano, tampoc no ens prendran seriosament mai als músics del folklore. A més, el conservatori m’ha permés a mi, que no he nascut en una família de cantaors i cantaores, aprendre aquesta música tradicional. Si no hi haguera aquesta via, tot seria molt dogmàtic i jeràrquic, i la música tradicional no estaria oberta a la vida.
Parlant d’obrir la música tradicional, a “Sepeli”, de fet, prens la lletra del Misteri d’Elx, obra considerada patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco, i en fas la teua pròpia versió. Reapropiar-se de la litúrgia catòlica és la transgressió total?
Totalment. Jo no soc creient, però el Misteri d’Elx és patrimoni musical del País Valencià, però a penes s’ha explotat, perquè s’ha quedat sempre dins l’Església. Però no té per què ser així, al final conta una història. A banda, està el fet que les dones no tinguen cap paper durant la representació; per exemple, es recorre a xiquets perquè puguen arribar a les notes agudes. Els homes són capaços de voler interpretar la Verge Maria per tal que no ho fem les dones! Així que en aquesta peça es mescla tot, la riquesa musical però també la reivindicació.
Les teues iaies protagonitzen la intro i l’outro del disc, i les dues expliquen anècdotes que fan evident la quotidianitat de la música tradicional de què parlaves, i com es cantava col·lectivament, en l’àmbit de la faena en particular. Penses que aquesta pèrdua dels espais de cant col·lectiu ha contribuït a elititzar també el concepte de música tradicional?
“Abans es cantava de forma molt més natural, quasi sempre mentre es treballava. Ara, en concert de música tradicional, l’ambient és molt més artificial, més impostat”
És clar. Abans es cantava de forma molt més natural, es feia quasi sempre mentre es treballava. Ara, quan veiem un sarau o un concert de música tradicional, l’ambient és molt més artificial, més impostat. Passa el mateix amb la roba: ens vestim de valencianes, però no és la nostra roba real, era la d’elles. És tot més artificial i pot tenir l’aspecte positiu de mostrar com es feien les coses abans, però pense que cal continuar evolucionant i anar cap a endavant emprant elements actuals.
Creus que hi ha alguna manera de recuperar aquests espais de cant col·lectiu?
Jo crec que sí i la clau sempre és la mateixa, l’educació. Crec que falta molta educació de música tradicional a tot el País Valencià. És trist anar a les escoles a fer xarrades i que la xicalla no sàpiga que és una jota, que no tinga cap tipus de referència. Jo començaria per ací, crec que és una assignatura que tenim.
Malgrat aquests aspectes que comentem, trobes que la música tradicional valenciana ha reviscolat en els últims anys?
Sí, jo crec que estem en un bon moment. Hi ha moltes propostes diferents dins del gènere i això atrau públics variats. Hi ha gent que li agrada la música tradicional en totes les seues vessants; hi ha qui li agrada aquella més adaptativa, que pot incorporar les sonoritats electròniques de què parlàvem abans o altres elements, i hi ha gent que li agrada aquella que, conceptualment, és més “antiga”. Però tot és música tradicional, una no ho és més que l’altra. Així que està molt bé que hi haja diferents gèneres i distints públics, tot suma.
Després d’aquest any de gira, diries que pots definir quin és el teu públic?
“Pensava que comptava amb un públic que li agradava molt la vessant ‘antiga’ de la música tradicional i que potser es despenjarien en sentir el disc, però va passar al contrari”
Quan estàvem gravant, pensava que comptava amb un públic que li agradava molt la vessant antiga de la música tradicional i que potser es despenjarien en sentir el disc, però va passar al contrari. Òbviament, sempre hi ha algú que se’n va, però en general, a la gent li va agradar el que havia fet amb L’Assumpció i em van continuar seguint. Trobe que, quan canviem un poc, hi ha molta gent que es queda, una poca gent que decideix marxar, i sempre arriba gent nova. El cicle és així i està molt bé.
Quins són els teus referents musicals, els que més t’inspiren?
De fet, quan busque la inspiració, sempre intente no escoltar música per a no contaminar-me, per intentar traure com menys referències millor, encara que això no es pot evitar, és clar. Però sempre he escoltat molt Silvia Pérez Cruz. El seu últim disc em pareix increïble. I últimament escolte molt Snarky Puppy, que són un grup meravellós, i fa poc que he descobert Joji, que no és música tradicional per a res, però m’agrada escoltar moltes coses diferents, de tots els gèneres.
I on vas a buscar la inspiració fora de la música?
El menjar, per exemple, és una cosa que m’inspira moltíssim, les olors em recorden moltes coses, així com les sensacions, els llibres, la gent… Però sobretot escric de les experiències que visc.
Has col·laborat amb grups com Auxili, Oller i Guerra, Petricor, en l’obra coral Balansiya i, més recentment, amb Pep de la Tona o Ebri Knight. Com has viscut aquesta part de la teua trajectòria?
Ha sigut una experiència molt bonica. Sempre és gratificant que compten amb tu, però que a més hi confien i pugues tindre aquesta responsabilitat… Estic molt contenta i agraïda.
Què s’albira en el teu futur, a més de la festa d’aniversari de la Directa d’aquest dissabte?
De la festa de la Directa en tinc moltes ganes! Serà una nit increïble, sempre em trobe molt bé a Barcelona. I pel que fa al futur més llunyà, no parem! [Rient] Per a 2025, nou disc, és clar que sí.
