Diria que el concepte me l’acabo d’inventar, no s’empra habitualment, oi? Però és que dins meu la idea va fent bola des de fa temps, aquests darrers mesos de manera accelerada i en les últimes hores, en sentir les noves mesures del govern, ha empès per sortir, ser vomitada, en forma d’imprecació en diàleg absurd amb la ràdio, que no em contesta, en forma d’astorament al Telegram amb les amigues, que sí que ens contestem i ens diem que ja n’hi ha prou, en forma de paraules que brollen de la punta dels dits fins a aquest text, precipitadament i quan no tocava, perquè a principis de desembre vaig quedar-me en blanc en aquesta cita amb vosaltres. Ante un folio en blanco jurando bandera, yo solo me debo a mis quimeras, cantava la Gata Cattana, i jo sentia que de vegades una no sap ben bé quines quimeres té sentit elaborar i compartir, davant panorames desèrtics com aquestes acaballes de 2020.
Però aquest matí, m’ha semblat sentir que ens deien, com a petits hobbits de la comarca, que només podem sortir de les seves fronteres per visitar algú si és un familiar, he tingut clar de quina quimera parlar-vos i que enguany no era repetitiu posar-la sobre la taula, sobre aquest full en blanc, perquè massa poc se’n parla. Massa poc parlem del familicentrisme (potser perquè el concepte me l’acabo d’inventar, però ja m’enteneu), del menyspreu d’aquesta societat cap a les relacions d’amistat, de veïnatge, de companyonia, en favor de la fammmmmilia (llegeixi’s amb accent italià, si s’està per a bromes a aquestes alçades del temporal). I això de “m’ha semblat sentir” ho he afegit a aquesta columna l’endemà, com explico a l’esmena al peu, perquè si bé així és com ho han explicat molts mitjans, en realitat, hi havia lletra petita: familiars i “persones properes” (*).
El govern ha decidit (redoblament de tambors, màxima expectació) que ara podem sortir del municipi els caps de setmana. Viscaaaaaaa. Però només fins als límits de la comarca. Ooooooh. I de fet, entre setmana, no podem sortir dels límits de la comarca. Quèèèè? S’acabava així el neguit dels plans pendents del que decidissin, per saber si podríem respirar dimecres vinent aquell aire de muntanya i mar, abraçar (amb la mirada, però sense pantalles) gent estimada i altres airejades que mitiguessin mínimament aquest tedi. No diuen que aire és el que ens cal? A la comarca amb més densitat poblacional de Catalunya, el Barcelonès, sembla que no.
Plou massa sobre mullat i això és ja un gran bassal. Família, propietat, empresa. I amb això, podríem anar tancant el tema, podríem anar tancant l’any, la crisi i el sistema, todo atado y bien atado
Oh, wait! Hi ha excepcions. Calleu, calleu, que ara diuen les excepcions! Les excepcions són: família, propietat, empresa. Pots anar a veure un familiar, han dit alguns mitjans. I com que plou sobre mullat, he pensat que no a una amiga i que deu haver-hi una estranya regla per la qual els amics contaminen més que els familiars, també pots anar (sol o en família) a la segona residència si en tens i, per últim, pots anar a un establiment hoteler o casa rural (si pagues, és bona). Repetien altres mitjans, repetíem dins els nostres caps les nostres pors: família, propietat, empresa. Efectivament, repetim, perquè la cosa ve d’antic, tot ve d’antic en aquest moment d’aplicació (conscient o per perillosa inèrcia) de doctrina del xoc. Plou massa sobre mullat i això és ja un gran bassal. Família, propietat, empresa. I amb això, podríem anar tancant el tema, podríem anar tancant l’any, la crisi i el sistema, todo atado y bien atado.
Empresa, propietat, família. De la prioritat de continuar generant riquesa (més que no pas de distribuir-la) en la gestió de la pandèmia se n’ha parlat força. I de les diferències de classe a l’hora d’afrontar-la. Però com us deia, trobo que se n’ha parlat poc del familicentrisme, el parellacentrisme i les persones que vivim soles. Justament ahir la companya Irene Jaume posava sobre la taula la problemàtica relació de la societat amb la solteria (que no té per què ser el mateix que les persones que viuen soles, però alguns trets van en la mateixa direcció). I si la seva alerta, tan necessària, tindria sentit qualsevol any, aquest 2020 especialment.
Reconèixer l’amistat, el veïnatge, la companyonia o la fraternitat com a valors essencials en una societat amenaçada de mort per l’individualisme i la competitivitat podria ser una de les seves taules de salvació
Perquè amb el primer confinament, a la primavera, les persones que vivim soles vam haver de suportar que anar tres carrers més enllà a veure la veïna que també viu sola fos delictiu (bé, com a mínim era saltar-se la llei… i el pitjor no és la multa, és el relat que es va creant de criminalització vers qui vol seguir amb la seva família escollida). Vam haver de suportar també que veure’s amb la parella, si no teníeu una relació formalitzada, fos també il·legal. Em peta el cap, encara. A la tardor, un salt més: hem hagut de suportar un toc de queda que afecta especialment els qui teixim les nostres relacions en bona part als vespres, amb amics, veïnes i desconeguts, al casal, al teatre o al bar, que no és pecat, hòstia. I en aquest hivern que just comença, moltes d’aquestes persones (i també parelles i famílies que volen anar a veure a amics, que no només de solteria viu l’amistat, només faltaria) d’estar patint per demostrar davant les forces de seguretat que estimem molt aquella persona que anem a veure, que és propera de veritat, senyor agent.
Amb tot això, no estic carregant contra les restriccions per se, només voldria alertar com s’està sobreentenent que allò essencial és la família tradicional i formalitzada en detriment d’altres relacions. Tampoc no estic alertant de la gent que queda fora d’aquesta visió (o no només). No és un tema d’invisibilització de col·lectius, sinó de quins valors estem apuntalant com a societat. Reconèixer l’amistat, el veïnatge, la companyonia o la fraternitat com a valors essencials en una societat amenaçada de mort per l’individualisme i la competitivitat podria ser una de les seves taules de salvació.
I d’altra banda, també podria ser que qui només vol fer vida amb la seva família formalitzada, i ben legítim que és, sentís que també s’enriqueix la seva vida mateixa contemplant altres possibilitats de relació. Potser farien seva la lletra que continua cantant la Gata: Deja que venga, déjate llevar, a ese universo al que tan solo yo sé llegar. Y agárrate bien que vienen curvas, agárrate bien que vienen curvas.
(*) Actualització de l’endemà, 19 de desembre: Aquesta columna, elaborada de manera ràpida, intempestiva, des de l’estómac i el racó de la ràbia al fetge, va córrer moltíssim un cop publicada. Moltes persones ho havíeu interpretat igual i em comentàveu a xarxes o en privat que estàveu fartes del familicentrisme i que la qüestió de qui determina els afectes i si han de venir tipificats per les autoritats era tot un tema. Sigui per això, o perquè alerta en general de l’individualisme que estructura el sistema i del menyspreu cap a vincles socials no mercantilitzats ni consanguinis, ha estat molt compartida i ha suscitat força reflexió i comentaris de m’he sentit molt identificada. Algunes persones, però, i per sort, m’heu alertat de la meva precipitació i d’una incorrecció important al text: el govern no havia dit que les úniques persones que es pugui visitar fora de la comarca hagin de ser familiars, sinó que havia afegit “i persones properes”. Així ho va dir la consellera de Presidència i així ho recull el DOCG. Calia, doncs, aquesta esmena.
