Ara que es parla tant i tan malament de l’okupació, t’oferim un FAQ (preguntes freqüents) perquè pugues eixir de vacances, parlar amb el teu cunyat o acostar-te al teu CSO més pròxim sense por d’eixir en la tele. L’okupació no és homogènia, és una eina, una necessitat i un esforç col·lectiu. Ací es reflecteixen xifres, opinions i prejudicis, però hi ha moltes perspectives i el moviment okupa no és ningú i som totis. Okupa i descansa.
La llei i la policia protegeixen a lis okupis?
Les forces de seguretat generalment s’extralimiten en les seues funcions a l’hora de tractar amb lis okupis. Si algú entra en l’habitatge d’una persona en la seua absència (siga primera o segona residència), serà desallotjada i detinguda immediatament, perquè s’incorre en una violació de domicili. Si l’immoble es troba abandonat i sense estatge, el delicte és d’usurpació. Lis okupes poden constituir-se com a habitants habituals, perquè cuiden, restauren i habiten aquest habitatge; és necessari un procés judicial amb garanties i una actuació policial conscient de les seues pròpies lleis i codis de conducta. I no, les lleis estan fetes per a interés dels rics, premiant i facilitant l’especulació immobiliària.
Són violentis lis okupis?
Lis okupis volem viure en tranquil·litat, en harmonia amb el barri i afrontant els conflictes de manera directa i sostinguda. La violència és monopoli dels cossos de seguretat, de l’entramat racista i capacitista dels jutjats i les entitats econòmiques que desnonen i financen guerres. El discurs de la “por a lis okupis” ha sigut instaurat pels mitjans sensacionalistes i les empreses d’alarmes –que han duplicat el nombre d’instal·lacions en els últims set anys. Aquesta estratègia de la por s’ha intensificat després de la pandèmia de la covid. L’Estat espanyol és el quart país del món amb més alarmes. Si el problema de falta d’habitatge se soluciona amb els recursos del dret penal, es criminalitza la pobresa. Violència és que et tiren de la teua casa.
“M’han okupat, cride a Desokupa?”
La contractació de serveis privats de desallotjament exprés pot ser constitutiva de delicte. No és il·legal que una empresa intente negociar amb lis okupants d’un immoble perquè marxen, però sí que ho facen amb amenaces, coaccions, agressions físiques, intimidació ambiental o mitjançant el canvi de panys (pràctiques més que habituals). Els desnonaments, únic procediment vàlid, només poden executar-los les autoritats judicials i policials, vetlant pels drets de totes les persones implicades.
“Però les cases buides sempre són propietat d’algú”
A València, més del 86 % de les okupacions es produeixen en propietats de grans tenedors i només una de cada cent es produeix en propietats de particulars. Estadísticament, a l’Estat espanyol, és deu vegades més probable que un banc o un fons d’inversió tire una persona de la casa seua que no que li okupen una propietat. La condició necessària perquè a algú li puguen okupar la casa és que tinga un habitatge en propietat en situació d’abandó o desús, però la majoria de la població no s’ho pot permetre (només el 2,9 % de les llars es troben en esta situació, segons el CIS). A més, no s’ha pogut establir una relació directa entre l’okupació i el fre dels lloguers.
“Vaig baixar a comprar el pa i quan vaig tornar m’havien okupat la casa”
Estadísticament, és més probable que et maten pel carrer que no pas que okupen l’habitatge on vius. L’objectiu de l’okupació són sempre cases buides, deshabitades, infrautilitzades. La idea de les okupacions immediates és una estratègia mediàtica conservadora que no guarda relació amb la situació real. En comptes d’enfrontar a lis inquilinis contra la propietat o els bancs, busquen que lis primeris s’enfronten entre ellis.
L’okupació genera alarma social?
Les okupacions afecten el 0,01 % del parc immobiliari de l’Estat espanyol, xifrat en 25 milions d’habitatges. L’estratègia del pànic alarmista, que s’intensifica en períodes electorals, cerca enfortir la idea d’una societat propietària que no reflexiona sobre les possibles causes de la crisi de l’habitatge, allunya el focus de l’augment constant dels preus, l’acumulació dels fons voltor i el mal irreparable dels desnonaments amb alternativa residencial o sense. Es pretén revertir el suport popular que han tingut les okupacions socials d’habitatge en contra dels bancs i els fons d’inversió, que sí que es veuen afectats per l’okupació, i és ací on l’aparell mediàtic i les empreses de seguretat els blinden.
I si tot ésser fora okupa?
Formaríem part d’una societat que treballa per materialitzar el dret constitucional a l’habitatge; que s’oposa a l’especulació eterna de cases heretades o robades a qui les necessita i les treballa; que entén que existeix una òptica comunitària a l’hora de fer barri, de desmuntar l’individualisme, de passar a l’acció directa, sense delegar ni exigir gestió externa; una societat que persegueix el benefici i la dignitat col·lectiva, que no pensa en el càstig com a únic recurs fàcil. Una societat que no busca miracles o solucions globals, que no pretén centralitzar els marges ni creu en el fals mite de la integració i la diversitat. Una societat que s’ocupa de si mateixa, que lluita contra la gentrificació i al costat del seu veïnat.
