En Doron és una persona agressiva i inestable; un militar amb tendències psicopàtiques enganxat a l’adrenalina de l’acció; un membre d’una unitat d’elit de l’exèrcit israelià que efectua missions encobertes dins dels territoris palestins.
Així és el principal protagonista de la sèrie Fauda, una producció israeliana que estrena aviat la seva tercera temporada després d’arrasar amb les dues precedents a través de la plataforma Netflix. En paral·lel al seu èxit, la sèrie ha generat nombroses controvèrsies i crítiques i fins i tot la crida al boicot per part del moviment Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel. El motiu –assegura la campanya–, Fauda és “una eina racista i antiàrab de propaganda israeliana que glorifica els crims de guerra de l’exèrcit israelià contra el poble palestí”.
La paraula “fauda” significa “caos” en àrab i és el codi que criden els protagonistes quan es troben o creen una situació de risc. Ho fan sovint. Cowboys de l’Orient Mitjà, mostren un total menyspreu envers la vida de la població civil palestina
No els falta raó, i tanmateix Fauda té elements que la converteixen en quelcom més complex, començant pels seus protagonistes. Els membres de l’esquadró Mista’aravim són assassins, entrenats per a complir les seves missions al cost que sigui. De fet, la paraula “fauda” significa “caos” en àrab i és el codi que criden els protagonistes quan es troben o creen una situació de risc. Ho fan sovint. Cowboys de l’Orient Mitjà, mostren un total menyspreu envers la vida de la població civil palestina, de la mateixa manera que ignoren tractats internacionals, convencions de drets humans o les mateixes lleis israelianes. Són fanàtics investits d’una aura de superioritat per saber-se guardians d’Israel, però que tampoc dubten en avantposar els seus instints més baixos a la seguretat nacional, en accions que sovint acaben en tragèdies (palestines, habitualment).
Una brutalitat que es mostra sense maquillatges i que, malgrat romanticismes, deixa clar que per l’Estat israelià i els seus cossos de seguretat, els danys que poden cometre dins de territori palestí només tenen importància en la mesura que poden repercutir en la mateixa estabilitat d’Israel. De la mateixa manera, les seves criminals anades i vingudes a Cisjordània, envoltades d’una total impunitat, deixen palesa la naturalesa de l’ocupació israeliana, tot i que ni molt menys en la seva magnitud real, com assenyalen els crítics de la sèrie. Ni el mur ni els check-points ni la resta d’arbitrarietats que impossibiliten la quotidianitat de les palestines, hi queden ben retratades.
On la sèrie falla, sens dubte, és a l’hora d’explicar i aprofundir en la realitat diària de les palestines. Fauda pràcticament només desenvolupa els personatges en relació als protagonistes israelians. Són personatges amb els quals es pot empatitzar humanament malgrat que, sovint i sobretot pel que fa als dolents, més enllà d’una espurna d’originalitat inicial, acaben resultant estereotipats i plans.
Avi Issacharoff, periodista i un dels creadors juntament amb l’exmilitar Lior Raz, és meridià: “Al cap i a la fi, en Lior i jo som jueus, israelians i sionistes, no podem ser justos. No és una narrativa conjunta, però sí que és un intent de mostrar l’altra banda”
Tampoc l’Autoritat Nacional Palestina o el lideratge de Hamàs en surten ben parats (probablement amb raó). Caricaturitzats com a corruptes i deshonestos, acaben preferint ser titelles d’Israel a reconèixer les mateixes debilitats davant les seves conciutadanes. Però com reconeixen els creadors de la sèrie, ells mai han buscat oferir la perspectiva palestina. Fauda –expliquen– va començar com una sèrie israeliana per a un públic israelià. Avi Issacharoff, periodista i un dels creadors juntament amb l’exmilitar Lior Raz (qui interpreta en Doron), és meridià: “Al cap i a la fi, en Lior i jo som jueus, israelians i sionistes, no podem ser justos. No és una narrativa conjunta, però sí que és un intent de mostrar l’altra banda”.
És, doncs, una sèrie que seguida amb mirada crítica ofereix elements interessants per a comprendre millor els mecanismes emocionals, psicològics i ideològics que mouen la societat israeliana (no la palestina). I probablement, dins d’Israel faci que algunes persones innocents es mirin amb una mica menys d’antipatia les seves veïnes palestines. Tanmateix, per a espectadores no polititzades, les històries personals i el carisma dels protagonistes poden ennuvolar el context i reforçar la narrativa securitària que ven Israel per a justificar l’ocupació, els abusos quotidians i els crims de guerra. No obstant això, el risc de la crida al boicot feta l’any passat pel BDS és que es converteixi en un bumerang que porti nous espectadors a Fauda.
