Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Júlia Sánchez Cid, membre de Som Provisionals

"Fer negoci amb qualsevol necessitat bàsica és anar en contra de la vida, sigui l'aigua, l'habitatge o la mort"

Som Provisionals és una iniciativa amb la qual persones que estan de dol aposten per parlar-ne en comunitat i contribuir a situar la mort en un espai de més centralitat social, com a eina útil per repensar com vivim i convivim / Montse Giralt

Trencar el tabú de la mort i prendre consciència de la pròpia finitud per transformar com estem al món. Júlia Sánchez Cid esbossa així la raó de ser del col·lectiu Som Provisionals, una iniciativa amb la qual persones que estan de dol aposten per parlar-ne en comunitat i contribuir a situar la mort en un espai de més centralitat social, com a eina útil per repensar com vivim i convivim. Som Provisionals és una de les experiències recollides en una investigació sobre l’economia feminista a la ciutat de Barcelona publicada recentment per l’associació Cooperacció. Es tracta d’una anàlisi que posa el focus en la diversitat d’experiències que ens ofereixen pistes de com avançar cap a l’horitzó de l’economia feminista, així com els límits d’aquestes pràctiques que “subverteixen l’ordre econòmic” i actuen per blindar drets i garantir necessitats bàsiques allà on, sovint ara, hi trobem negocis multimilionaris. És el cas del sector funerari, que ha acumulat denúncies d’abusos durant la crisi sanitària. “L’objectiu principal que tenim és potenciar que la gent autogestioni en la mesura que vulgui tot el que tingui a veure amb morir i que s’empoderi amb aquesta etapa vital”, explica Sánchez Cid, qui reivindica que la prioritat que defensa la mirada feminista sobre l’economia, cuidar la vida, no pot obviar la cura de la mort.

 

En el teu taller d’avui hi havia només dones. És casualitat o sol ser així en les activitats que promoveu des de Som Provisonals? 

No és casualitat, no. A la pregunta de com cuidem morir, hem d’afegir-hi qui cuida el fet de morir. I en quines condicions ho fa. Generalment són dones les que cuiden persones al final de vida i les que acompanyen en processos de dol. Al cap i la fi, som les dones les que sostenim la vida en tots els seus àmbits. Així que la mort també. Les persones que cuiden gratuïtament les que estan morint sovint són dones i les persones que ho fan remuneradament de manera precària també són dones, majoritàriament migrants, en condicions laborals terribles. I amb poc reconeixement per part de la societat de la feina que fan, que és cuidar les persones que estan en situació més vulnerable. Però com que això de cuidar els cossos més fràgils no és una necessitat del capitalisme, doncs no es cuiden les condicions de les persones que cuiden.

 

Com es cuida la mort? A què et refereixes amb això? 

Cuidar la mort implica parlar de què faig jo amb la meva pròpia mort i amb la mort de les persones estimades del meu entorn. És una pregunta que es pot estendre a tota la societat i que  implica tenir una consciència sobre la finitud, la vulnerabilitat, la fragilitat i la interdependència, que xoca amb el sistema capitalista, individualista.

 

Trobes que s’ha de desindividualitzar què en fem de la mort? 

“Se’ns ensenya tota l’estona que el dol ha de ser en privat. Però viure els dols en comunitat fa comunitat. Crea comunitat”

Som interdependents i cuidar la mort implica comprendre que som comunitat. No volem jutjar com la gent viu els seus dols, els seus comiats. Hi ha gent que decideix viure’ls des de la solitud, apartada, però el que veiem és que això és una imposició social, també. És a dir, no hi ha manera de viure els dols de manera col·lectiva i realment de manera sobirana. Si jo vull acomiadar a ma mare al barri on vaig créixer i ella va passar part de la seva vida, no puc. Hi ha moltes dificultats, tràmits burocràtics, i la manera com puc acomiadar la meva mare al carrer resulta ser limitadíssima. Hi ha una barrera molt gran en viure en comunitat els dols perquè estem tan individualitzades… I perquè no ens han ensenyat que això és possible! Se’ns ensenya tota l’estona que el dol ha de ser en privat. Viure els dols en comunitat fa comunitat. Crea comunitat. Perquè quan tu sents, quan comparteixes emocions amb la gent, t’uneix. Si no hi ha emoció, el vincle no perdura tant. Però si tu vius coses súper fortes, dolors molt grans, pèrdues, la consciència de la teva pròpia finitud amb altra gent, això vincula la comunitat de manera molt potent.

 

La mort és un gran negoci per l’oligopoli del sector funerari. Creus que és un sector lucratiu comparable a algun altre o té particularitats que el fan únic? 

Crec que fer negoci i treure profit econòmic de qualsevol cosa que sigui una necessitat bàsica de la vida és anar en contra de la vida, sigui especular amb l’alimentació i l’habitatge, la privatització de l’aigua o privatitzar serveis bàsics com l’educació i la sanitat. Amb el morir no crec que sigui ni més ni menys. Crec que és més invisible pel tabú. No en parlem. I si no en parlem, no compartim les nostres experiències i no veiem en quins moments se’ns estan vulnerant els drets. I no generem alternatives. Sobre sobirania alimentària i vivenda, en els darrers anys van creixent alternatives a les del sistema capitalista. Però en relació amb la mort hi ha molt poques iniciatives, tot i ser un negoci milionari, cosa que s’ha potenciat i facilitat des de les administracions. A més de parlar-ne, generar alternatives per gestionar la mort demana canvis en el pla legal, perquè és súper restrictiu. L’interès de negoci de les empreses privades és tan gran, té tanta força i se’ls ha obert tant les portes, que és difícil i l’impuls ha de venir de la gent.

“Generalment són dones les que cuiden a persones al final de vida i les que acompanyen en processos de dol. Al cap i la fi, som les dones les que sostenim la vida en tots els seus àmbits. Així que la mort també”. |Montse Giralt

 

Plantejar la mort com una necessitat bàsica de la vida és una perspectiva poc estesa…

Morir, com menjar, és una més de les necessitats bàsiques de la vida. És una cosa que totes farem, totes morirem, en un moment o un altre. Cuidar com morim és cuidar necessitats i drets bàsics que tenim com a éssers vius i per això ens ocupa i ens preocupa entendre la mort com una part essencial de la vida. No com allò que la talla, sinó com una part ineludible de la vida, perquè si no existís la mort no existiria la vida.

 

Com consideres que hauríem de viure els dols, respecte a com tendim a viure’ls? 

“Quan estem molt tristes necessitem descansar, aturar-nos, i això no li convé al sistema. No és casualitat que ens venguin una euforia constant amb el consum de coses que ens poden dur a una vida meravellosa”

Crec que en general hi ha una idea del dol molt reduïda, com si s’hagués de viure d’una manera molt concreta i a més tingués una temporalitat: amb un any ho has hagut de superar. Però el dol té molts matisos i colors. És únic com és única la relació que té la persona amb la persona que ha perdut. Tanmateix, la cultura que vivim no permet moltes maneres d’expressió, tant en l’àmbit individual com en l’àmbit col·lectiu o en espais compartits. Per exemple, la tristesa es permet fins a cert punt. Tu no vas a una festa i la gent no està tranquil·la si estàs plorant per la mort d’una persona estimada. És una cosa que incomoda. També hem de tenir en compte que quan estem molt tristes necessitem descansar, aturar-nos, i això no li convé al sistema. No és casualitat que ens venguin una eufòria constant amb el consum de coses que ens poden dur a una vida meravellosa. L’alegria, com la ràbia, són emocions molt energètiques. El sistema no deixa viure la tristesa d’una manera sanadora i connectada amb el cos. Es medicalitza quan surts del que s’entén que és la manera correcta, de manual, de com hauries de viure les pèrdues, i es patologitza moltes vegades.

“Repensar la mort és entendre’ns com a natura i, com la natura, som recursos limitats, tot i que el capitalisme ens vol fer entendre que podem estar explotant-los constantment.” |Montse Giralt

 

Plantegeu repensar la mort i com fem els dols com una eina de transformació del model socioeconòmic. Com hi contribueix? 

Si l’economia és com resolem les necessitats que tenim, en l’actual sistema ens hem de preguntar les necessitats de qui s’estan resolent. Perquè no s’estan resolent necessitats bàsiques per reproduir la vida. Aquí està el problema del sistema capitalista, que destrueix, que no permet la vida. La fa insostenible. Repensar la mort és entendre’ns com a natura i, com la natura, som recursos limitats, tot i que el capitalisme ens vol fer entendre que podem estar explotant-los constantment. Els éssers humans també som limitats, morim, ens emmalaltim, i no és un fracàs, una situació individual, un problema biològic. La fragilitat i la mort són inherents a la nostra naturalesa. Entendre això de nosaltres, contradiu el que volen de nostres, contradiu ser productius com ens demanen ser, contradiu que ens exigim arribar a uns límits amb el nostre cos que no és el que el cos ens demana. Entendre la mort no com un accident, sinó com una cosa present, bàsica de la vida, és entendre que no som màquines productives i que no és un problema que siguem fràgils, és un problema que el sistema econòmic estigui impossibilitant que siguem fràgils, que margini tots els cossos que ho són, a tots els cossos que no es poden adaptar a un model que contradiu la vida. La necropolítica és la política del sistema capitalista d’eliminar, assassinar o deixar morir a totes les persones que no són rendibles pel sistema capitalista. Jo he après el concepte de Clara Valverde, del seu llibre De la necropolítica neoliberal a la empatía radical, i em va fer ampliar la meva mirada cap a la mort i el conflicte capital-vida que planteja l’economia feminista.

 

Quines preguntes creus que cal llençar per començar a remoure el lloc que ocupa la mort per tal de remoure com vivim? 

Crec que la pregunta clau en relació amb el fet de morir és com volem cuidar-nos en el morir, perquè la pregunta és com volem cuidar-nos en el viure. El model que tenim de gestió de la mort respon al sistema capitalista en què estem.  A més, és cert que a tot Occident hi ha un tabú cap a la mort, però a l’Estat espanyol hi ha un tabú molt fort, perquè tenim una guerra civil, de dols no permesos, de persones que no han sigut trobades i que famílies volen trobar per fer el dol i tancar etapes.  Quan em faig la pregunta de què vol dir cuidar el morir, què implica cuidar el morir, i què té de polític, per mi és important fer una mirada col·lectiva i històrica. Qui mor, com morim i quins dols són permesos i quins no… i penso que a l’Estat espanyol hi ha hagut un aprenentatge generacional de què parlar dels dols i morir és perillós. La meva generació tot i que no tinguem la mateixa ferida, l’hem heretat. Per això la potencialitat de fer els dols col·lectius, perquè és parlar de la història familiar i la història de la comunitat. Parlar de les morts i dels dols de manera profunda implica qüestionar en quin sistema estem i com hem arribat aquí.