El recinte firal de Montjuïc ocupa 27 hectàrees de sòl municipal. Una superfície equivalent a 21 illes de l’Eixample, amb una centralitat envejable, unes instal·lacions obsoletes i un ús si més no discutible. Barcelona fa servir aquests terrenys públics de la forma més coherent amb les necessitats actuals? Hi hauria temps per debatre-ho de manera pausada, rigorosa i democràtica fins al desembre del 2025. En aquesta data expirava la pròrroga d’onze anys que l’alcalde Trias va concedir a Fira de Barcelona, un llogater afortunat que només paga 25 cèntims d’euro, anualment, per cadascun dels 140.000 m² edificats del recinte. Però no sembla que aquest debat hagi de tenir lloc. El darrer 19 de febrer, l’alcaldessa de Barcelona i el president de la Generalitat van anunciar la signatura d’un acord que, sota el lema “Una Fira, dos recintes”, preveu la inversió de 380 milions d’euros en la renovació del recinte firal de Montjuïc i l’ampliació del de l’Hospitalet. Davant d’un anunci d’aquesta magnitud, sorprèn que cap periodista ni cap activista demanessin el text de l’acord o els plànols del projecte de renovació, que s’anomena Fira Univers i que s’ha d’inaugurar amb motiu del centenari de l’Exposició Universal celebrada el 1929. Sense obrir cap debat de ciutat, l’Ajuntament dóna per fet que a Montjuïc ha de seguir havent-hi un recinte.
El consistori ja va finançar la construcció del segon recinte firal a l’Hospitalet i, ara fa un any, va cedir fins al 2050 a Fira de Barcelona el Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), un equipament municipal de 75.000 m² situat al Fòrum
“Recinte” (espai tancat) és una paraula rellevant. Implica mantenir tancat aquest territori per acollir usos excloents i no sempre afins a l’interès general. Malgrat enfrontar-se a amenaces tan greus com la contaminació de l’aire, el canvi climàtic, la gentrificació dels barris o la disrupció de les multinacionals digitals, la ciutat acull en instal·lacions municipals grans esdeveniments dedicats a engreixar de forma acrítica el sector de la moto, del cotxe, de la immobiliària, del turisme o de la telefonia mòbil. Una bona mostra d’aquesta incoherència ha estat la darrera edició del Mobile World Congress. A una setmana de l’esclat feminista del 8 de març, se sabia que el congrés paga les hostesses en funció de la seva estatura, alhora que, en ple episodi de contaminació, omplia els carrers de vehicles amb xofer per dur amunt i avall més de cent mil congressistes. Cent mil turistes que, en nom de la innovació o l’emprenedoria, passen aquí quatre dies perquè el precariat barceloní els serveixi tapes i copes o els faci el llit i els renti les tovalloles. Cent mil turistes que arriben en avió, motiu pel qual el president de la Fira, Pau Relat, reclama que s’ampliï l’aeroport amb una quarta pista que està cridada a fer de Barcelona una ciutat de “primera magnitud”. Relat no sembla tenir-ne prou amb els esforços de l’Ajuntament per dotar la ciutat d’infraestructures congressuals. L’any 2007, el consistori ja va finançar la construcció del segon recinte firal a l’Hospitalet de Llobregat —que, amb més de 240.000 m², es compta entre els deu més grans d’Europa— i, ara fa un any, va cedir fins al 2050 a Fira de Barcelona el Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), un equipament municipal de 75.000 m² situat al Fòrum.
No es pot dir doncs que Barcelona tingui un dèficit d’infraestructures preparades per acollir grans esdeveniments. Tot i que alguns encara somien en uns nous Jocs Olímpics o una altra Exposició Universal, el cert és que a la ciutat no li falten atractius turístics, immobiliaris i econòmics per “competir” en l’àmbit europeu. El que sí que pateix Barcelona, comparada amb les principals ciutats d’Europa, és una manca flagrant d’habitatge assequible. Cada cop més barcelonins tenen problemes per pagar el lloguer. De sobte, entre les forces polítiques que concorren a les eleccions municipals, hi ha un consens sobre la necessitat d’ampliar el parc d’habitatge públic, que és deu vegades inferior a la mitjana europea. Aquest consens ha reobert un doble debat sobre la manca de sòls disponibles en una ciutat molt compacta i constreta per la geografia. D’una banda, hi ha una subhasta de propostes imaginatives per fer lloc a l’habitatge necessari, com ara afegir als terrats sobreàtics per a joves, augmentar l’alçada edificable a tota la ciutat, o, fins i tot, construir una illa artificial davant la costa. De l’altra, és recurrent la idea que la solució al problema de l’habitatge ha de tenir una dimensió metropolitana. Aquest eufemisme suggereix que l’habitatge públic s’ha de construir als afores, mentre que els barris centrals s’han de deixar en mans de la indústria turística i el mercat immobiliari.
És recurrent la idea que la solució al problema de l’habitatge ha de tenir una dimensió metropolitana, eufemisme usat per suggerir que l’habitatge públic s’ha de construir als afores i els barris centrals s’han de deixar per la indústria turística i el mercat immobiliari
En realitat, el que necessita la Barcelona metropolitana per ser més justa i sostenible és defensar la mixtura social i funcional dels seus teixits urbans. La reticència a acceptar aquesta idea s’ha fet palesa a través de dues polèmiques que han esclatat en el present mandat. La primera va tenir lloc al número 10 de la Via Laietana, en un immoble de 18.000 m² i de titularitat municipal on el regidor socialista Jaume Collboni pretenia instal·lar-hi un centre per a emprenedors digitals. Sàviament, els moviments veïnals van oposar-se a aquest projecte. Argumentaven que el que realment necessiten barris tan gentrificats com el Gòtic o el Born no són més equipaments d’abast metropolità sinó els 160 habitatges públics que cabrien a l’edifici i que l’Ajuntament, finalment, es va comprometre a fer per resoldre el conflicte. Els emprenedors digitals faran un millor servei a la ciutat si se’n van a activar un territori hiperpassiu. La segona polèmica, encara oberta, és el conflicte entre el MACBA i el CAP del Raval-Nord. Els dos equipaments es disputen l’abandonada capella de la Misericòrdia, l’un per ampliar la seva seu i l’altre per traslladar-s’hi i posar remei a la precarietat de les seves instal·lacions. Altre cop, els moviments veïnals argumenten que el seu barri ja té un excés d’equipaments metropolitans, mentre que pateix un dèficit d’equipaments de proximitat. L’ampliació del MACBA farà un millor servei a la ciutat si marxa del Raval per activar un territori menys central i pressionat, tal com va fer el MoMA de Nova York quan va obrir la seva nova seu a Queens en lloc de fer-ho al mateix Manhattan.
A la ciutat-dormitori perifèrica, on només hi ha habitatge, potser hi caben nous atractius econòmics. Als barris centrals, delmats per la gentrificació i la hiperactivitat terciària, hi fa falta habitatge públic o equipaments de proximitat per arrelar el teixit veïnal. Els grans esdeveniments no han d’anar al centre de la metròpoli. L’Exposició Universal del 1929 es va celebrar en un lloc situat llavors als afores de la ciutat —l’actual Fira de Montjuïc— i no al mateix emplaçament de l’Exposició del 1888, que ja s’havia integrat a la ciutat consolidada tot acollint el Parc de la Ciutadella. De la mateixa manera, el recinte mercantil del Port Vell es va obrir a la ciutat quan l’activitat portuària s’havia desplaçat cap al Llobregat. Pel mateix motiu, ara que la Fira de Barcelona ha crescut a l’Hospitalet, el recinte firal de Montjuïc ha d’obrir-se a la ciutat. La Fira de Montjuïc podria acollir un barri mediterrani de la mida de la Barceloneta. Un barri compacte, fet de finques estretes i entre mitgeres, amb placetes d’escala humana i carrers transversals que relligarien el Poble-sec amb la Font de la Guatlla. Un barri abocat a un parc lineal —i no pas a l’autopista urbana en què s’ha convertit l’avinguda de Maria Cristina tot i estar qualificada de zona verda. Un barri d’usos mixtos, on comerços de proximitat i llocs productius per a l’economia arrelada al territori conviurien amb la Font Màgica i el Palau Nacional, com a teló de fons patrimonial. Però, sobretot, un barri assequible on cabrien milers d’habitatges públics —5.000 amb la densitat de la Vila Olímpica i 10.000 amb la de Sagrada Família— que contribuirien a combatre la gentrificació al Poble-sec, Sant Antoni o Hostafrancs. Un barri obert i divers, en lloc d’un recinte monofuncional i tancat.
