Diuen que un flamenc sempre ha estat acompanyat. Que, malgrat ser pobre, que segur que ho ha sigut, ha compartit el poc que tenia amb els seus iguals, els seus amics, la família, el clan. Un flamenc sempre reconeix a un altre flamenc i, encara que no s’hagin vist mai, no dubten ni temen relacionar-se per tocar junts. És instantani, necessari. Hom imagina que s’ha criat envoltat de gent, com vivien abans: mare, pare, germans i germanes –en plural, evitant la barbàrie de ser fills únics–, tiets, cosins, l’àvia… Tots en una mateixa casa, petita, compartint llit si fes falta, on ressona “éramos pocos y parió la burra”. Mengen junts i en els seus diumenges existeix la sobretaula i els artells, ben aspres, marca de treballador que coneix la vida, repiquen sobre la fusta mentre algú s’anima a cantar.
I dins d’aquesta realitat on creus que viuen, aquella que quasi expliquen les llegendes, reconeixes el teu propi buit: menjar a soles, treballar a soles, projectar a soles perquè l’autosuficiència ens ha fet fortes, resolutives i lliures. La intimidació de saludar al flamenc de la festa que, amb tan sols la seva presència, ja ocupa tota la sala, perquè el seu món és de tothom i no es reparteix en petits cubicles individuals d’oficina. Entra i ho posseeix tot, amb la seva gràcia, su ahe, la seva picardia poca vergonya i sempre simpàtica.
Aquesta descripció del flamenc pot ser més o menys encertada, però vet aquí el toc de gràcia, el dubte màgic, que ens regala la idealització de les coses. El que és distant, que ens queda lluny en espai i temps, sempre arriba modelat com la paraula viatjant en el joc del telèfon. Apropant-nos-hi, Gerardo Núñez, figura referent de la guitarra flamenca actual, descriu el compàs com allò que “ens permet navegar junts, que fa que el flamenc deixi de ser un art individualista per convertir-se en una explosió de sensacions vitals d’un grup”.
Com amb el Romanticisme, el que és autòcton es presenta avui com l’àncora necessària per sentir seguretat enmig de la marea
L’atracció que provoca el flamenc l’entenem a l’instant quan ens posem a analitzar el nostre present. En paraules de la filòsofa Marina Garcés al llibre Filosofia inacabada (Galaxia Gutenberg, 2016), ens regeix un nou alfabetisme social a conseqüència “d’una civilització amenaçada per la saturació de la informació i la segmentació del coneixement”. Potser així, vivint un moment social on l’individu sembla perdut en aquest excés d’informació, regal de la postmodernitat, la tradició, la comunitat i les músiques d’arrel s’han obert pas entre la gentada, arribant a l’esclat final de la tortuosa catifa vermella.
Com en el Romanticisme, corrent d’excessos estètics i passionals, amb la recuperació del folklore, el que és autòcton es presenta avui com l’àncora necessària per sentir seguretat enmig de la marea. Però la tradició no pot ser clàssica, ha de portar amb ella el concepte d’originalitat romàntica que sempre ve donat amb quelcom innovador. Quasi de forma evident, la tradició dialoga amb la tecnologia, en una època on els progressos tecnològics van més de pressa que la capacitat humana d’assimilar-los. Així, l’electrònica i el flamenc es donen la mà i no només s’entenen sinó que es complementen.
“Malamente” o l’esteticisme de la nostàlgia
Aplicant-ho a un exemple, desglossem un dels molts motius que ha provocat el fenomen de “Malamente”: Rosalía, recollint imatges de l’estètica quinqui, herència de cineastes com Eloy de la Iglesia. Res no que no s’hagi escrit ja sobre la ressorgida romantització del quinqui que van començar artistes com Jarfaiter o Cecilio G. i que ha portat a un altre nivell el monarca C. Tangana. Mentrestant, tota una generació d’adolescents, amb la distància de no haver viscut el Besòs dels setanta i vuitanta, veuen a El Madrileño atractiu, autèntic, real.
Al videoclip de “Malamente” de Rosalia trobem cadires de platja, toreros, creus, processons i flors de plàstic dels anys seixanta i setanta; texanes i xandalls d’acetat dels vuitanta i noranta; noms en cursiva, cotxes tunejats i carreres de motos dels 2000. Una bossa plena d’elements que defineixen l’extraradi espanyol de les últimes dècades. Presa la distància, resulta nostàlgic i desproveït del sentiment agre que provoca la falta de mitjans, la misèria i una societat sumida en la ideologia franquista, violenta i masclista, amb rostolls d’una eterna dictadura. Amb la distància, tot pot tornar-se estètic, referent, inherent a la nostra identitat i el nostre passat. Com l’efecte del sublim en Kant, veient una estrepitosa tempesta a través del vidre, embolicades en la nostra pelfada manta, segures en la distància.
L’atracció vers “Malamente” pren la catarsi definitiva en l’artifici que sempre implica l’art, construït gràcies als ulls d’un director de fotografia excel·lent, amb els mitjans tecnològics
i el bagatge cinematogràfic amb els quals compta. Per mitjà d’un vestuari estudiat al mil·límetre, determinat per tops i xandalls de cintura alta i gràcies a una coreografia que pot combinar el krump –el nou ball de carrer estatunidenc–, el dancehall de Jamaica i el flamenc. I enmig d’aquesta anacronia, apareix un skater al parc, vestit de natzarè i amb la penitència punxant inserida a la taula. I la creu, més estètica que espiritual en una societat on es creu en tot i en res, altiva amb el cel de fons, però tunejada amb grafitis i adhesius d’alguns col·lectius de l’urbs.
El subjecte percep aquesta àncora, aquest jo pertanyent a aquesta societat, perquè l’àvia té aquest cobretaula i el Crist crucificat, al més pur estil del barroc velazquià, i el cosí gran feia botellón a la Rabassada, allà on, en una corba, va perdre la vida un amic seu ionqui. Tanmateix, també percep la moda, estètica i tendència de la seva actualitat, que dialoga a la perfecció, que considera herència i suma. Un efecte irresistible, una explosió de correspondències de Baudelaire amb els seus símbols i correlacions que, de sobte, fa de l’imaginari flamenc i el lema Spain is different el guia més desitjat de la festa.
El tros de pa compartit com a imaginari
“L’arrelament és, potser, la necessitat més important i la més ignorada de l’ànima humana. Un ésser humà té una arrel per la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conservi vius certs tresors del passat i certs pressentiments de l’esdevenidor”, va dir la filòsofa francesa Simone Weil a L’arrelament (Edicions de 1894, 2016). Paraules que reforcen l’atracció del flamenc en l’anhel de tornar a la comunitat, el desig d’una generació atomitzada en possibilitats i múltiples punts de vista per a la qual la importància habita en la llibertat i la necessitat d’expressar-se, més que en el contingut expressat. Jovent estressat i perdut en una societat veloç i freda que agafa torticolis de mirar enrere, refregit rere refregit, com s’ha fet sempre: una versió curiosa de l’àngel de la història de Walter Benjamin. “El desig profund de pau explica la força de la casa (la recordada, la somniada i la real)”, diu el pensador Josep Maria Esquirol en La resistència íntima (Acantilado, 2015). La casa, compartir un tros de pa i asseure’s juntes a taula apareix com el desig més anhelat de la humanitat. Aquí s’alça la porta, oberta de bat a bat, de l’imaginari del flamenc que, malgrat la seva actualització electrònica, sempre serà música d’arrel. Un gènere musical nascut enmig de la pobresa, el poble i l’espai festiu d’una comunitat que troba la felicitat en aquest tros de pa compartit, mentre en els ostentosos palaus ploren atrapats en el llençol de l’existencialisme.
Kevin Lisbona, guitarrista de Sant Andreu (Barcelona), directament no creu que el flamenc sigui un gènere musical, sinó un moviment social. Que, per això, “l’acadèmia et donarà eines, però mai t’ensenyarà flamenc. Et poden explicar la història de Berlín a classe, però mai viuràs el que es va sentir en veure caure el mur”. El flamenc esdevé un concepte, un imaginari que va més enllà de la teoria d’un gènere musical i que actua en la relació, en els sentiments i expressions trobats, entre persones amb unes mateixes vivències.
Un llenguatge col·lectiu
Al seu torn, Ramón Piñas, El Tato, descriu el seu aprenentatge del cante d’una forma semblant: “Observant, cantant a totes hores, de festa en festa, guanyant-me la confiança d’aquells que ja cantaven, amb molt respecte… Es veien amb el deure de ser els meus mestres”. Així, en anades i vingudes al barri de Sant Roc, a vegades aplaudit i a vegades amb un “avui no has cantat gaire bé” per resposta, aquest cantaor del barri barceloní del Poblenou va rebre un aprenentatge de caràcter social en l’acceptació dins d’una comunitat i amb l’enteniment d’un art tot vivint la tradició que l’envolta.
Kevin Lisbona, guitarrista de Sant Andreu (Barcelona), directament no creu que el flamenc sigui un gènere musical, sinó un moviment social. Que, per això, “l’acadèmia et donarà eines, però mai t’ensenyarà flamenc
“El flamenc es distingeix d’altres tipus de música, però també s’assembla a altres com el tango. Són arts que interpreten expressions humanes”, segueix Kevin Lisbona al telèfon, que no es considera flamenc, però si tanguero. El tango es canta quasi parlat. Així mateix, com el cante flamenc pot semblar un lament (ay, ay, ay) o un crit de celebració i acceptació (¡arsa!, ¡ole!, ¡vamo allá!). El quejío és quasi una interpretació del dolor punyent que sent un flamenc en viure les diferents problemàtiques de l’existència humana: la pèrdua, el rebuig, la discriminació, la traïció…“Yo cojo la puerta y me puedo ir”, canta El Tato. El flamenc és la seva forma d’expressar-se i té un cante per a cadascun dels moments conflictius de la seva vida. “M’ha ajudat a treure coses que d’una altra manera no podria treure, perquè jo no soc poeta”.
I al final, potser és això. La idea d’un llenguatge col·lectiu a partir del qual ens comuniquem amb el món i que, en la seva absència, ens perdem en la marea d’expressions actual. Llavors, l’atracció de l’imaginari flamenc és donada per una aparent veritat absoluta de trobar la felicitat en la comunitat i la tradició. Potser és per aquesta bella i enyorada senzillesa que arranquem a plorar quan es trenca una veu per buleries.
