Mentre escric això em salten les llàgrimes d’impotència i ràbia, igual que l’any passat he de parar la postproducció de les imatges i cuidar-me. Dilluns va ser el primer aniversari de l’1 d’octubre, aquell 1 d’octubre que va marcar un abans i un després en molts àmbits i en molta gent. Però ara les llàgrimes no són degudes a uns fets que podrien colpir a tothom com ho van ser l’any passat, ara és per una situació molt més complexa, continuada i profundament dolorosa.
No puc evitar sentir cert rebuig cap a les fotos que vaig fer dilluns després de viure com vaig viure’n els esdeveniments durant la manifestació en memòria de l’1-O. M’explico: sempre intento capturar el que està passant amb perspectiva de gènere, no és una tasca senzilla, però dilluns em va ser impossible.
Sóc minoria dins la professió, on imperen tot un seguit d’actituds i dinàmiques pròpies dels homes cis, blancs i de mitjana edat que en conformen la majoria
Sóc minoria dins la professió, on imperen tot un seguit d’actituds i dinàmiques pròpies dels homes cis, blancs i de mitjana edat que en conformen la majoria. Quantes fotos tinc de la càmera d’aquell que ha cregut que podia posar-se davant meu per evitar posar-se davant d’algú altre? Sóc minoria, també, a ulls dels cossos policials. Sóc minoria, també, entre els manifestants. Comentaris, mirades, gestos, expressions i actituds condescendents i paternalistes. Molts cops he hagut d’aguantar-me i d’aguantar-ho tot per part de tothom.
Sí, sóc fotògrafa dona, cis, blanca, jove i de classe treballadora. Sóc conscient dels meus privilegis i estic treballant per deconstruir-los. Però també sóc conscient de les meves opressions i estic treballant per empoderar-me. Però, sabeu què? És un treball molt difícil, per no dir quasi impossible, quan és només unilateral. I és que això també ho aguanto.
En la commemoració del primer aniversari de l’1 d’octubre i que va acabar sent una jornada convulsa, vaig anar enllaçant escenes degradants i va anar creixent en mi aquesta sensació de ser l’única que ho estava veient, notant i que li estava afectant, i no poder-ho comentar amb ningú, com sempre.
Normalment, quan passa això, el consol és arribar a casa i començar amb la postproducció de les imatges tot endinsant-me en els parèntesis que he anat veient al llarg dels esdeveniments. Parèntesis amb els quals intento visibilitzar aquells a qui generalment els treuen el seu espai. Intento capturar les vivències, sentiments i expressions d’aquelles persones que també hi són però que generalment queden relegades a un segon pla tot i estar, també, a primera línia.
A la manifestació de dilluns la tarda, la capçalera era mixta, però qui s’emportava el protagonisme eren els homes que, tot irradiant testosterona, rebien tota l’atenció de la premsa
Com deia al principi, ara no m’està sent possible. A la manifestació de dilluns la tarda, la capçalera era mixta, però qui s’emportava el protagonisme eren els homes que, tot irradiant testosterona, rebien tota l’atenció de la premsa. Durant l’acte davant del Parlament, qui destacava més eren els homes, amb prou feines tinc fotos de persones amb altres perfils tot i la perspectiva amb la qual faig la meva feina. I durant els avalots? Tant a Via Laietana com a davant del Parlament com a la resta d’espais els ànims eren completament masculinitzats, altre cop hi havia dones i persones no binàries (clar que n’hi havia, sempre hi són), però elles no tenien mai tenen aquestes actituds.
D’altra banda, com a fotògrafa jove i, com m’agrada definir-me, en contínua construcció, busco referents entre els professionals veterans. Uns veterans que, com deia, majoritàriament no es troben ni s’han trobat mai amb les dificultats amb les quals ens enfrontem les dones fotògrafes al dia a dia. En situacions de risc intento trobar maneres de treballar a les quals aferrar-me, i faig uns esforços descomunals per superar-me a mi mateixa i a l’educació que, en tant que dona, he rebut. Però no encaixo en aquestes maneres de treballar que persegueixo i em sento violentada perquè, altre cop majoritàriament, les veig en homes i, en canvi, en les altres persones veteranes hi percebo una manera de fer diferent que les deixa, malauradament, en segon pla.
Sobretot, i vull que quedi ben clar, no escric això per atacar a ningú, ni molt menys per victimitzar a algú. Crec imprescindible una reflexió en perspectiva de gènere dins el gremi i crec fonamental un canvi en tothom. Les dones fotògrafes hem de deixar de ser minoria, perquè som indispensables i necessàries per a la professió i per com aquesta incideix en la societat.
Responent, per acabar, al famós hashtag “On són les dones?”: Sempre hem estat darrere la càmera i hi som, però no tenim prou espai per cabre-hi senceres. Fem-nos-en a la idea, hi serem cada cop més.
