L’avinguda del riu Llobregat, al barri de Sant Cosme i Sant Damià, s’estén orgullosa per al vianant. Pessics de cel blau omplen de llum els racons dels blocs de pisos, endreçats en dotze illes fetes i refetes. Fa cinquanta anys, això eren camps, amb casetes de dos pisos i sostre d’uralita. Ara hi ha arribat un metro flamant i hi ha un parc ben verd.
Un vell elegant es toca el barret i fa repicar el bastó. No sé si té una festa. M’ho resol: “Els gitanos vestim així”. “Aquí només hi ha gent vulgar. Gitanos. Marroquins”, diu el client d’un bar que fa el cafè. És de Granada, veí de sempre, i hi ha coses que no veu clares. A Sant Cosme hi pesa un estigma punyent. Sembla que s’oblidi que, als anys setanta, va ser un barri amb força. Milers de persones es van aplegar en una associació de veïns per exigir aigua i llum. I transports. I tirar-ho tot avall. Perquè els primers habitatges, construïts el 1964, no canalitzaven bé l’aigua, es podria tot i els sostres queien.
Milers de persones es van aplegar en una associació de veïns per exigir aigua i llum. I transports. I tirar-ho tot avall. Perquè els primers habitatges, construïts el 1964, no canalitzaven bé l’aigua, es podria tot i els sostres queien
Els pisos es van d’un llampec per a les persones que venien de Múrcia, Granada o Extremadura. Va coincidir amb l’eliminació de les barraques de Montjuïc, Sants, la Perona o el Somorrostro. Un 30% de la gent que viu a Sant Cosme és d’ètnia gitana, i hi ha persones de l’Amèrica Llatina o el Marroc. “És un dels primers nuclis de població marroquina a l’Estat”, afirma Abdelaziz Hanudi, president de la Comunitat Islàmica del Prat.
Sant Cosme té memòria; la de 1978. Després de deu anys de tallar la carretera fins a l’aeroport i manifestacions, es va aprovar la reconstrucció del barri. “Els veïns van aixecar un pis pilot per mostrar com havien de ser les cases”, explica amb orgull el coordinador al Prat de la Fundació Secretariat Gitano, Miguel Ángel Román. Un procés de set fases, fins al 1993, va enllestir el barri.
Conviure a Sant Cosme
“Per res del món vagis als pisos blancs. És un altre Sant Cosme”, m’avisa el granadí del bar. En arribar-hi, uns joves s’exclamen: “Nosaltres no molestem, els problemàtics són els de les cases del fons!”. Un home treu el cap per una finestra. Diu que parli amb el patriarca: “És qui més coneix el barri”.
L’envejada gestió comunitària de Sant Cosme té clarobscurs, m’ho deia Román: “Els veïns van decidir amb qui volien compartir l’escala i això ha mantingut desigualtats de poder i separacions interètniques”. Cadascú es va aplegar amb qui volia. Així que es van crear comunitats dins la comunitat.
María H. seu en un banc dels pisos blancs. Hi viu des de fa més de 35 anys. Va passar per la Perona i la Via Trajana fins a arribar a Sant Cosme. “No és bo fer nuclis de població gitana. No estem units com es pensa, només perquè vivim uns damunt dels altres. Som diferents. Algunes visions de la llei gitana poden ser dures i creen conflictes de convivència”, comenta.
Rosalía García participa en l’associació Romi Satipen (Dones Gitanes) i avui ha dut els fills al parc. Fa tallers de ball i gimnàstica i aposta per barrejar el veïnat. Les associacions creen vincles, i així ha conegut el festival Esperanzah. El president de Grups Associats de Treball Social (GATS) i coodirector del festival defensa que “la cultura potencia l’autoestima i el sentiment de pertinença de la comunitat”.
Pertànyer a Sant Cosme
La identitat obrera i orgullosa de la gent del barri ha perdut alè. L’informe d’avaluació final del pla integral de Sant Cosme, de la Fundació CIREM (2011), mostra que el veïnat confia en el futur de la comunitat, però cal treballar per enfortir i consolidar una estructura ciutadana. Les associacions hi tenen un gran paper.
La baixa activitat del barri omple els carrers de silenci i s’hi veuen persianes abaixades. Fa la impressió de ser un “no-lloc”. L’avinguda Onze de Setembre és una frontera; aïlla i separa una comunitat sencera. El més dur és que es genera una imatge esbiaixada del veïnat de Sant Cosme i crea espais d’exclusió que no ajuden. “Aquí hi ha molts Sant Cosme”, conclou María H., que em pregunta: “Fins on dius que arriba el barri? No, no. El Sant Cosme de veritat són els pisos blancs”. Li dic que la seva àrea no va arribar fins a la darrera fase de remodelació, la setena. Em mira interrogant: “Set fases, dius? I ara. Una de sola, la que va aixecar el meu pis. T’han pres el pèl!”. Encara cal tirar més murs avall per dir, amb orgull, “soc de Sant Cosme”.
