Més enllà del consens general que l’alimentació és molt important per a la salut de les persones, les diferents institucions i societats han definit aspiracions variablement ambicioses a l’hora de garantir l’accés ciutadà al menjar. No és el mateix centrar-se a garantir la salubritat dels aliments (el reglament europeu 178/2002 indica que un aliment és segur quan no és nociu per a la salut i és apte per al consum humà) que articular el dret a l’alimentació definit per les Nacions Unides: proporcionar accés a “aliments suficients, adequats i nutritius”, que siguin conformes “a la cultura, creences, tradicions, hàbits alimentaris i preferències” i que es produeixin i consumeixin “de manera sostenible per tal de preservar l’accés de les generacions futures a l’alimentació”.
Altres interpretacions del dret a l’alimentació apunten cap a la sobirania alimentària. És un concepte d’origen camperol, segons el qual, els pobles no solament tenen dret a ingerir aliments adequats obtinguts a través de mètodes ecològics, sinó també a “definir els seus propis sistemes alimentaris i agrícoles”.
Les estadístiques evidencien que els models vigents són insuficients fins i tot a l’hora d’assolir uns objectius mínims. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), al voltant del 40 % de la població mundial no es va poder permetre una dieta considerada “saludable” durant l’any 2020.
Entre crisis constants
Un model basat en l’abastiment gràcies als mercats suposadament lliures, dins del qual les institucions intervenen escassament en la manera com es produeixen els aliments, és un model sotmès a la conjunturalitat, als efectes de les crisis que impacten periòdicament en el teixit econòmic i les conseqüències de l’emergència climàtica. Michael Fakhri, relator especial de les Nacions Unides sobre el dret a l’alimentació, va indicar el juliol de 2022 que “el consens internacional és que la pandèmia ha exposat i exacerbat les fragilitats existents als sistemes alimentaris”, per la qual cosa, va reclamar una resposta multilateral permanent a la crisi alimentària mundial i el destí de fons a la transició a l’agroecologia.
Segons dades de la FAO, el 2021 la xifra de persones subalimentades va ser de 828 milions el 2022, la qual cosa suposa aproximadament el 10 % de la població mundial
Segons dades de la FAO, el 2021 la xifra de persones subalimentades va ser de 828 milions, la qual cosa suposa aproximadament el 10 % de la població mundial. En el mateix any, la prevalença mundial de la inseguretat alimentària moderada o greu va ser del 28 %. Aquesta inseguretat va tenir un repartiment desigual en forma de bretxa de gènere: la van patir el 31,9 % de les dones i el 27,6 % dels homes.
Salvant les distàncies en relació amb altres realitats del context internacional, a l’Estat espanyol existeix una xifra creixent de persones que tenen dificultats per accedir a una alimentació saludable i sostenible. L’actual model d’ajudes no està responent a les necessitats de totes les persones que estan en situació de vulnerabilitat i està perpetuant una dinàmica de respostes d’emergència envers una desigualtat social que creix.
Un informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa a Espanya (EAPN-ES) va estimar que uns 4,8 milions de persones vivien en una situació de pobresa greu al país l’any 2022. Això equivaldria a un increment de 317.000 persones i suposaria el primer augment d’aquesta xifra des que les ramificacions de la crisi financera van arribar al seu pic d’afectació social. Un 13,3 % de les llars espanyoles han experimentat inseguretat alimentària entre el juliol de 2020 i el mateix mes de 2021. L’emergència social i econòmica derivada de la pandèmia de la covid-19 es va mitigar parcialment amb mesures institucionals (com la facilitació dels ERTO o la posada en marxa d’un ingrés mínim vital que només va beneficiar una fracció dels seus usuaris previstos), d’iniciatives comunitàries i del treball d’entitats sense ànim de lucre. Les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia s’han encavalcat amb els augments dels costos dels aliments, dels fertilitzants, de l’energia i del transport de gra, més o menys relacionats amb la guerra que té lloc a Ucraïna.
Models sota qüestió
Des dels activismes del dret a l’alimentació sol apuntar-se que la burocràcia dels serveis socials és difícil de transitar, que hi ha una insuficiència en els nivells d’assistència social a les persones vulnerables, de l’ajuda financera que reben i del temps que triguen a rebre-la. També es generen situacions d’estigmatització social que deixen poc espai perquè la gent afectada pugui prendre decisions. Emiliano de Tapia, de l’Associació de Desenvolupament Comunitari de Buenos Aires, considera que “els serveis socials són instruments de despersonalització, perpetuadors
de situacions de dependència”.
Les xarxes de solidaritat i suport mutu han demostrat ser molt importants per garantir el dret a l’alimentació, sobretot en les situacions d’emergència com la pandèmia de la covid-19, quan la reciprocitat veïnal va contribuir a fer que milers de persones poguessin mantenir una qualitat de vida digna. No obstant això, aquestes xarxes reben poca o cap ajuda en moltes ocasions per part de les administracions públiques.
Els models de repartiment de beneficència, com els bancs d’aliments, es basen en l’oferta: es reparteixen els productes dels quals es disposa en abundància, en lloc d’atendre les necessitats de les persones per motius d’edat, de malalties, o per preferències i hàbits culturals. A parer de l’acadèmic Jorque Coque, els bancs d’aliments serien mecanismes que hauríem d’eliminar com a recurs permanent perquè, encara que cobreixen algunes necessitats, no ataquen sistèmicament un problema complex, segmenten i estigmatitzen col·lectius, faciliten i disculpen la inhibició del sector públic i reforcen un sistema global injust. Amb tot, aquestes solucions d’emergència són emprades per un nombre creixent de persones (un 217 % més entre 2008 i 2018 a l’Estat espanyol, segons les dades del ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació).
La mecànica de funcionament de molts bancs d’aliments, afavoreix econòmicament la gran distribució alimentària, que oprimeix el sector productor i desplaça el comerç de proximitat
La mecànica de funcionament de molts bancs d’aliments, a més, afavoreix econòmicament la gran distribució alimentària, que oprimeix el sector productor i desplaça el comerç minorista de proximitat. A parer de Fernando Saz, president d’Ecologistes en Acció Catalunya, “els bancs d’aliments són assistencialistes, neoliberals, el gran negoci de la pobresa”. Marisa Prudencio Morales, de l’associació Mujeres Sembrando, afirma que “no volen diners ni aliments de l’amo, perquè procedeixen del sistema capitalista, masclista i patriarcal”.
Destinar la despesa pública a ajudes alimentàries en els sistemes alimentaris locals permetria l’impuls i l’articulació del sector productiu agroecològic, però l’anàlisi dels contractes de compres del Fons d’Ajuda Europea per a les més Necessitades (FEAD, per les seves sigles angleses), segons les dades de 2018, evidencia que no se solen adquirir aliments frescos en el marc d’aquest programa. Tot sol prendre la forma de contractes anuals milionaris per a la distribució d’aliments processats provinents de la indústria alimentària de gran format. Així que aquestes compres no solen assumir els objectius expressats pel Parlament Europeu en el reglament UE núm. 223/2014: escollir els aliments a partir de criteris objectius relacionats amb les necessitats de les persones i tenir en compte també els aspectes climàtic i mediambiental. Transformar el sistema d’ajudes suposaria una oportunitat de contribuir a assolir el dret a una alimentació saludable de totes les persones, on els productes frescos i sans fossin més accessibles, i de facilitar la construcció d’un sistema alimentari local i resilient davant les més que probables pertorbacions futures (guerres, pandèmies, canvi climàtic).
