Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Freqüències que no sintonitzen

Mallorca ha estat notícia aquesta setmana. Un pla pilot per dur turistes alemanys com a “mostra” de què som un territori segur que anhela mostrar la seva amabilitat i acollir els turistes, va deixar imatges a les televisions d’arreu del món. Hem vist els aplaudiments dels treballadors als turistes arribant a l’hotel, quan veritablement hauria estat molt més digne que els turistes aplaudissin els treballadors, al cap i a la fi, ells s’exposen perquè volen, en canvi, els treballadors ho fan perquè no els queda més remei per intentar comptar amb alguns ingressos davant una temporada i futur laboral incert. Les màximes autoritats de l’illa han fet discursos conjuntament amb els empresaris turístics. La cadena RIU –la gran elegida per una propaganda que no pagarà mai– i els comentaristes a ràdios i televisions, d’aquí, estatals i d’Alemanya especialment, han transmès el relat que han construït de seguretat, professionalitat i valentia. Un relat que pretén amagar la realitat, que no és altre que el servilisme inherent i la dependència letal que tenim d’aquest sector que, fallant de cop, ens ha deixat sense opcions immediates per sobreviure. Talment com si ens hagueren llevat l’aire que respiram. L’oxigen fa temps que no és a les nostres mans.

Fa anys que ens hem despreocupat de proveir-nos dels nostres propis recursos i hem intensificat la dependència del flux de turistes, creient que això només podia anar sempre bé

Fa anys que ens hem despreocupat de proveir-nos dels nostres propis recursos. Ans al contrari, hem intensificat la nostra dependència del flux de turistes i ens hem cregut que això només podia anar sempre bé, sempre millor, almenys pel que fa a nombres, malgrat que les evidències de la sobreexplotació dels recursos, la massificació i la precarització de les vides dels residents eren cada cop més fefaents. Així i tot, des de les institucions s’han seguit mantenint ferms en allò que el sector turístic era el sector estratègic per excel·lència –perquè el que es mirava és el volum de negoci que comportava, encara que només fos per alguns i encara que això impliqués la pèrdua i degradació de les condicions de vida– i a més, era prioritari. Quan es parlava de la resta d’indústria, manufacturera, agrària, etc., al polític de torn sempre li sortia un somriure de condescendència i, en tot cas, si es feia qualque cosa era enfocar la producció –perles, sabates, formatges, vi, oli– a la venda directa al turista que ens visités, sempre denominació d’origen i artesà a preus exorbitants. Res enfocat a cobrir la demanda interna.

Semblava que la situació canviaria ara. Molts hem estat prou il·lusos per creure-ho ni que fos unes setmanes, uns dies, unes hores… Un breu lapse de temps en què hem cregut “ara sí, això és el que necessitàvem per obrir els ulls”. Però res. Que no. Que no van per aquí els tirs dels actuals responsables polítics –tot i ser d’esquerres i tanta sort. Parlam des de mons diferents, des de paradigmes diferents i no ens entenem. Ells ens diuen, “depenem del turisme i de la construcció vos agradi o no –com si nosaltres no en fóssim perfectament conscients–, per tant, ara cal reactivar-ho immediatament o això serà un desastre”, i per això fa un decret-llei de mesures urgents de reactivació econòmica que implica activar la construcció confiant en els doblers de la indústria turística i donant-los uns privilegis urbanístics que revalorin els seus actius patrimonials. I nosaltres no entenem res. Diuen que ho fan pensant en la gent, però els únics que se’n beneficien són els de sempre. La gent, com a molt, tendrà un lloc de feina més precaritzat i esclavitzat, però saben que el necessiten i que per això callaran.

Ens acusen de tenir “posicionaments ideològics” quan plantejam un major control social i públic de les empreses turístiques

Nosaltres deim que cal un pla de xoc social amb una renda bàsica universal i garantida per a tothom i aprofitar l’oportunitat per sortir del binomi turisme-construcció i enfocar cap a l’economia de cures, revisar el sistema de producció i enfocar-lo a allò que necessitam per satisfer la demanda interna dels béns essencials i reforçar els serveis públics. I per això deim que cal fer una reforma fiscal en profunditat que permeti a les institucions tenir ingressos per reforçar les estructures de serveis essencials de l’estat. Ells ens diuen que no tocam de peus a terra, que no sabem de què xerram, que hi ha persones en situació de risc i que som uns irresponsables parlant ara de transició, que ara no toca. Però som precisament nosaltres, des del carrer, des del veïnatge, que ens apropam a aquestes persones i que les intentam sostenir a través de les xarxes de suport mutu sorgides des de l’autogestió col·lectiva. Ens acusen de tenir “posicionaments ideològics” quan plantejam un major control social i públic de les empreses turístiques –com a sector estratègic–, així com demanam el control i retorn a la gestió pública d’altres sectors que consideram essencials, com ara la salut, l’educació, les cures, l’energia i l’aigua, majoritàriament en mans privades. Ignoren que el seu culte al capital i la seva mentalitat respon al paradigma polític, econòmic i cultural capitalista i que, en tant que model hegemònic, també és d’ideològic.

Ells diuen que actuen per responsabilitat i nosaltres ens posam les mans al cap enfront allò que consideram una irresponsabilitat màxima: dedicar doblers a promoure la compravenda de cotxes nous (per molt que elèctrics), destinar doblers a un pla de recuperació turística o continuar amb la construcció/destrucció del territori amb grans infraestructures viàries, quan tot això hauria d’estar en recés només per emergència climàtica. Cada vegada cridam més fort i ells cada vegada són més sords. I el que és pitjor, ens responen amb el nostre mateix llenguatge per fer coses totalment oposades a la que creiem que hauria de ser la direcció. Aquesta transició eco social que tantes i tantes veus reclamen des de diferents racons de l’estat i del món i que, malgrat ser molts, continuem sense dilucidar la més mínima intenció de ser escoltats. És com els malsons que tenia de petita, en què intentava cridar i la veu no sortia. A la realitat, la veu surt, però ja no sabem com fer perquè l’escoltin. Deu estar en una altra freqüència que no sintonitza amb les d’aquells qui ara comanden les nostres vides i els nostres futurs des de les institucions. Convé envestir fort per organitzar-nos i governar-nos al marge. Serà l’únic marge d’incidència per fer realitat un canvi urgent i necessari que, en el fet institucional, no s’ensuma ni d’enfora.