Joan Fuster és segurament l’intel·lectual de parla catalana més decisiu del nostre temps i un dels escriptors més fascinants del segle XX. La seva tasca ingent, traçada a còpia de llegir i intercanviar sabers amb altres pensadors, comprèn esferes tan diverses com la lingüística, la història i la filosofia, alhora que transita per la poesia, l’assaig i altres gèneres literaris. Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968) és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona (UB) i un dels principals coneixedors del llegat humanista de l’escriptor valencià. Ha repassat la trajectòria de Fuster, de qui ha publicat Joan Fuster: la paraula assaig (Afers, 2019), i dins de la col·lecció Figura, que edita la UB, Joan Fuster. Figura de temps (2012) i Joan Fuster. Figura d’un segle (2022).
Com t’aproximes a la vida i obra de Joan Fuster?
Estava a València estudiant Filologia hispànica quan llegeixo J.V. Foix, del qual em cau a les mans “L’estació”, un dels seus poemes. No entenc gaire el seu vocabulari, farcit de paraules en desús, però quedo tan colpit que tinc la necessitat d’entendre’l, d’aquí que la tesi doctoral la dediqui a la seva obra. Em passo un any llegint Foix i, a mesura que entro a l’univers de la literatura catalana, arribo a Fuster, gràcies al qual descobreixo a Josep Pla.
Fuster et porta a conèixer altres mestres literaris?
A través d’ell llegeixo a Pla i els principals referents de l’escriptura i el pensament europeu, com Montaigne, Voltaire, Erasme, Camus o Sartre. Ell m’hi condueix amb un estil que convida a llegir. El seu registre és tan atractiu que si Nosaltres, els valencians l’hagués escrit algú altre, estic convençut que no hauria mobilitzat tanta gent.
És un bon assagista perquè abans s’havia endinsat en la poesia?
Ho demostra amb Les originalitats, en què utilitza el pròleg per justificar la manera amb què escriu. Però també és fonamental haver-se amarat de l’humanisme, la filosofia, el memorialisme i, igual que Josep Pla, estar vinculat al periodisme. De fet, gràcies a col·laborar-hi, Fuster es guanya la vida i es publiquen fragments dels seus diaris íntims a la premsa per, tot seguit, desenvolupar-los en forma de llibres nous.
Reelabora els seus escrits?
“Demostra que qualsevol escriptura és una reescriptura. El mateix Pla ho admet en una autoentrevista de 1927, quan reivindica, tot referint-se a Paul Valéry, fundador del gènere assagístic i un dels mestres de Fuster, que ‘plagiar és l’art de triar'”
Demostra que, al capdavall, qualsevol escriptura és una reescriptura. El mateix Pla ho admet en una autoentrevista publicada el 1927, quan reivindica, tot referint-se a Paul Valéry, fundador del gènere assagístic i un dels mestres de Fuster, que “plagiar és l’art de triar”. Ara bé, en aquesta entrevista, Pla afegeix: “Com que no hi ha cap fragment digne de ser plagiat en la literatura catalana actual, no tinc més remei que ser original”. I aquesta idea la pren Fuster per construir una escriptura original que, en forma de prosa poètica, té una influència i una qualitat extraordinàries.
Com construeix la seva obra si no té connexió aparent amb la realitat literària europea?
Amb molt talent i lectures que el fan viatjar pels clàssics alemanys fins a amarar-se dels teòrics francesos Montaigne i Voltarie, encara que també coneix Orwell, Huxley i altres filòsofs anglosaxons. Si s’acaba afrancesant no és per haver-ho meditat prèviament; hi arriba a través d’Eugeni d’Ors, que, a més de reescriure Glosari per fer Diccionari filosòfic portàtil, l’apropa a Proust, Balzac i als mateixos Montaigne i Voltaire. Joan Fuster es nodreix, doncs, de Pla i Ors i, entre els tres, conformen el triangle de les bermudes de l’assaig contemporani en català. En són els pares.
Fuster sobresurt respecte als altres per alguna raó en particular?
Per la seva varietat de facetes. És assagista i alhora poeta, crític literari, analista i narrador. Però també –i aquesta és l’altra virtut– un gran incitador, en el sentit que representa la fúria de l’intel·lectual europeu. N’és una prova quan el 1958 publica Indagacions possibles, de la qual la censura l’obliga a treure una entrada que més tard recuperarà a Diccionari per a ociosos i que comença amb la pregunta “Què en perdura avui d’Erasme?”, on a tomb de dos llibres prohibits de Sartre i Camus, s’interroga sobre el paper de l’intel·lectual en temps de conflicte. Doncs bé: en aquesta entrada, que restitueix el 1969, Fuster incorpora quatre vegades per pàgina la paraula llibertat, posant de manifest que, efectivament, és un incitador. I la conseqüència més evident és Nosaltres, els valencians, un llibre que sacseja tota la societat.
També se’l considera un gran tertulià. Això farà que modeli un discurs proper i aferrat en l’actualitat?
Sí, perquè de matinada es trobava amb amics, coneguts i saludats, i en paral·lel, amb un grup estable on hi havia Jaume Pérez Montaner, Vicent Ventura, Josep Iborra i Josep Maria Muñoz, el seu metge particular. També cada dilluns anava a cafeteries de València per debatre i discernir entorn de la realitat social, la qual cosa li serveix per esdevenir un lliurepensador a qui s’escolta. No avorreix, al contrari: distreu, atrau i mobilitza.
De tota manera, inicialment no tenia aquesta vocació política. És així?
S’hi veu arrossegat fins a adonar-se que les seves obres polítiques eclipsen les literàries. Fet i fet, no li posen bombes per Les originalitats o Terra en la boca. Ho fan per Nosaltres, els valencians, que com passa amb les obres d’Émile Zola a França, políticament resulta eficaç i interpel·la a tothom perquè està molt ben escrita.
En canvi, en l’àmbit acadèmic se’l menysté. Per quin motiu?
“Les seves obres polítiques eclipsen les literàries. Fet i fet, no li posen bombes per Les originalitats o Terra en la boca. Ho fan per Nosaltres, els valencians, que com passa amb les obres d’Émile Zola, políticament resulta eficaç i interpel·la a tothom perquè està molt ben escrita”
Perquè la seva qualitat literària deixa en evidència els historiadors de l’època. Quan el 1972 publica Literatura catalana contemporània, un assaig literari amb unes reflexions teòriques molt interessants, desencaixa l’acadèmia, la qual li dedica un seguit de crítiques que només poden explicar-se per simple enveja. Probablement, per això a la Facultat de Filologia de la UB no s’estudia Fuster. No paeixen que, després dels volums de la història de la literatura catalana –primer el de l’època Medieval, coordinat per Martí de Riquer, i més tard el de l’etapa Moderna, escrit per Antoni Comas– un senyor de Sueca envoltat de tarongers es marqui un volum de mil pàgines sobre l’època contemporània. Els irrita que s’hagi anticipat a Joaquim Molas i, a més, que ho hagi fet amb un llenguatge amè i alhora erudit.
És un avançat en el seu temps?
És un gran lector i, a diferència d’altres escriptors, practica una cosa poc habitual en el camp de la història: llegir-la a contrapel. És a dir: davant del discurs oficial, ensenya als lectors que hi ha un altre relat possible que tant serveix per al País Valencià com per Alsàcia-Lorena. La seva proposta, doncs, és obertament europea.
Quins autors l’influencien més?
Bàsicament, Montaigne, del qual extreu l’hàbit de no mesurar els esdeveniments, sinó fer-ne una lectura pròpia. Ho explica en la introducció de l’obra completa de Pla, quan afirma que un escriptor no és algú que passeja un mirall on es reflecteix un camí. Per Fuster és un subjecte que, en lloc de reflectir, el que fa és refractar, distorsionar i oferir la seva perspectiva de les coses. Posa en pràctica la intransibilitat del verb escriure, i això vol dir escriure per escriure’t, ser conscient d’estar al món i construir-lo amb absoluta llibertat. Dit amb altres paraules: no repeteix de forma mecànica una forma d’escriure, sinó que en desenvolupa una de singular a partir del que ha après de Montaigne.
I això el converteix en innovador?
Sí, perquè porta la literatura anterior al present, agafant reflexions d’autors del segle XVII per interpretar el segle XX. I aquesta circumstància l’acaba de connectar amb Pla, que tot i estar als antípodes ideològicament –Fuster es definia com un liberal addicte al Manifest Comunista–, són ànimes bessones, perquè comparteix una genealogia que remet a Montaigne i que es basa –com he dit abans– en escriure bé.
Per tant, malgrat la llunyania política, són còmplices literaris?
“Fuster posa en pràctica la intransibilitat del verb escriure, i això vol dir escriure per escriure’t, ser conscient d’estar al món i construir-lo amb absoluta llibertat”
Absolutament. Fuster s’hi refereix en un aforisme on assevera: “Còmplice és aquell que ajuda a ser com sou”. Doncs bé: ell i Pla s’instrueixen mútuament per renovar la prosa catalana i, amb Ors, Segarra i Gaziel, es podria afirmar que han escrit la meitat de pàgines en català del segle XX dignes de ser llegides. En resum: fan que el periodisme i la literatura vagin de bracet i, a través de l’assaig, el dietarisme, la prosa memorialística i el periodisme literari, modernitzen la cultura catalana i l’actualitzen.
Fuster converteix el seu capital literari en munició ideològica?
Utilitza l’aprenentatge per parlar de l’actualitat amb una gran potència. Una mica com Jean-Paul Sartre, de qui recull el concepte d’engagement (“compromís”, en francès), encara que no traduirà cap llibre d’ell. Sí, en canvi, de Camus.
Per quin motiu?
Opina que Sartre sacrifica la literatura per l’eficàcia política, quan al seu entendre la literatura és molt transformadora. No pas el pamflet.
De tota manera, de pamflets, n’escriurà molts a partir dels anys seixanta?
Ho farà perquè sent una gran responsabilitat cap al país. Però insisteixo: sigui quin sigui l’estil que utilitza, Fuster sempre aconsegueix captivar gràcies a una escriptura molt ben trenada. De fet, en un dels seus aforismes confessa que “és en els papers íntims, aquells que ningú no llegirà, on has d’intentar no cometre faltes d’ortografia”. Per tant, busca l’excel·lència en tot moment.
La seva virtut és assolir l’excel·lència i, alhora, ser amè?
És la manera amb què arriba al públic. I ho assenyala en un altre aforisme, en el qual sentencia: “La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir”, d’aquí que qualifiqui els seus escrits de “TBO per a intel·lectuals”. El seu registre és al mateix temps erudit i digerible, la qual cosa fa pensar i activar àmplies capes de la població.
Amb aquesta finalitat també recorre als aforismes, recollits a Consells, proverbis i insolències (1968)?
Els aforismes són la destil·lació del seu pensament i, en la seva majoria, beuen de Paul Valéry, Montaigne i Proust. Però també de Goethe, amb la diferència que, en lloc d’extreure frases breus de la seva obra per fer-ne reflexions, ell les crea com a síntesi del seu ideari.
Són píndoles amb què interpretar-lo degudament?
Esdevenen una autèntica declaració de principis –per exemple, quan diu: “Corregir i argumentar: això és la cultura”– i, en coherència amb la seva idea, segons la qual “un bon llibre sempre és una provocació”, funcionen com a veritables provocacions. Només cal recordar, entre d’altres, “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”; “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!” o “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
Aquesta combinació de registres explica que hagi transcendit molt més que Manuel Sanchis i Guarner, Vicent Andrés i Estellés, Ovidi Montllor, Juan Gil-Albert i altres creadors valencians?
Tots ells són bons escriptors, però no tenen la dimensió polièdrica de Fuster ni tampoc han d’entomar una gran responsabilitat política sobre les seves esquenes. I això, malgrat que en fan mèrits suficients; recordem si no els poemes-manifestos d’Estellés, autor de frases tan cèlebres com “Assumiràs la veu d’un poble”. Però Fuster és un cas inaudit. Tant és així que les seves obres han suposat un abans i un després per imaginar i projectar un univers comú: els Països Catalans.
A què atribueixes que la seva proposta sigui silenciada per les elits?
“Hi ha una resistència a admetre que la peça clau de la Transició no és Catalunya o les Illes, sinó el País Valencià”
Se’l bandeja perquè, aleshores, el País Valencià era d’esquerres, republicà i iconoclasta. I, de fet, en el cop d’estat del 23F, els tancs no surten ni a Barcelona ni a Madrid ni a Bilbao. Surten a València perquè allà hi havia el veritable independentisme radical, mentre que a Catalunya predominava el peix al cove. No és casualitat que sigui un personatge incòmode, perquè posa al descobert la renúncia del catalanisme polític a construir el projecte que defensava i que la idea de Països Catalans sorgeix, en origen, com una voluntat de renovar el catalanisme des de València.
Potser per això la seva figura ha quedat reclosa en la intel·lectualitat i no ha tingut el recorregut social ni polític que mereixia?
Hi ha una resistència a admetre que la peça clau de la Transició no és pas Catalunya o les Illes Balears, sinó el País Valencià, ja que representa una amenaça real de fractura; d’aquí que als valencians siguem considerats pel règim “zona culpable” i ens castiguin a base de bombes, de les quals dues pretenien matar a Fuster. El resultat d’això és que avui els Països Catalans tenen ritmes diferents i, si algun dia assoleixen la independència, ho faran per fases.
En aquest sentit, Fuster no té parangó possible?
És irrepetible, tant per la multiplicitat de facetes que desenvolupa com perquè la seva obra, d’una vigència temporal indiscutible, esdevé una aportació valuosíssima per a la literatura universal.
