Des del nervi, màquina que ens provoca el moviment bategant cada múscul, amb tot el vigor que la joventut suposa. Amb eixe ritme i tota l’activitat que això comporta. Amb tot el coratge, des de la màxima decisió de viure, per tot l’afany que l’esperit demana, l’anhel i l’esperança, la ferma intenció de viure des de l’audàcia. Joventut i vigor, intrepidesa i valor, commocions, pertorbacions, créixer. Joventut i evolució. Joventut i inquietud, valentes i desficioses ganes de viure.
La joventut és creació. Crear i fer, acció. Creacció. Per això, cal reivindicar el valor que suposa el caràcter d’algú més jove, d’algú que mira cap endavant, al futur, amb totes les ganes de viure i amb més que menys ganes d’acceptar els reptes que li conformen. L’esperit jove canta al futur, a aquell qui vol ser, a tots els seus anhels i els seus desitjos. Escriu als vents l’ànsia i el desfici, les ganes de saber-se i de créixer. En canvi, d’altra banda, l’esperit més madur, reflexiona, no sobre el futur i tots els seus miratges, sinó en una nostàlgia passada on recorda i lloa, amb melangia, a aquell jove qui va ser, qui va viure plenament.
Per a tota aquella qui escriu o qui té avinença per la lectura, per la creació literària, Cartes a un jove poeta (Rainer Maria Rilke, 1929), suposa una lectura obligatòria, una porta i una finestra d’entrada i, des de la primera lectura, arriba per a quedar-se a un apreciat racó de la llibreria. És un llibre menut, curt, un assaig que recull una correspondència inacabada de Rilke amb el jove Franz Xaver Kappus. Un recull de deu cartes que va escriure entre el 1902 i el 1908. Rilke, des d’una posició de maduresa, li dona consells al seu pupil, sobre l’escriptura i la vida. Si més no, allò que Rilke li suggereix o recomana en aquell epistolari esdevé el contrari al que ara parlem: l’escriptor madur li indica que quan hom és jove, allò que ha de fer, és viure. Viure plenament i no preocupar-se dels quefers i de les creacions literàries o de l’escriptura. Li expressa que tot això arriba quan s’és més adult, més madur i que és llavors quan algú pot asseure’s pacientment a reflexionar-hi i a escriure sobre allò viscut.
Cal recordar que ‘Cartes a un jove poeta’, és un epistolari inacabat, una correspondència de la qual sols en sabem una part de la moneda, ja que no tenim les respostes, allò que pensava, opinava i escrivia el seu receptor
No obstant això, cal recordar que Cartes a un jove poeta, és un epistolari inacabat, una correspondència de la qual sols en sabem una part de la moneda, ja que no tenim les respostes, allò que pensava, opinava i escrivia el seu receptor. Sols tenim una part de llum, però també tenim una part de fosca. Per sort, Joan Fuster, als seus diaris personals, escrits entre el 1952 i el 1960, és a dir, en la seua plena joventut, va reflexionar sobre el que Rilke deia i va deixar-nos, en els seus assaigs, les seues respostes envers aquest. Un dilluns 28 de gener, a València, escrivia: “Crec, que cal fer versos ben d’hora, quan encara s’és jove, i si és possible, molt jove. Només aqueixos versos seran nets i elàstics, vius, plens de matèria directa. La maduresa, si no es limita a repetir-los o a ratificar-los, solament ens deixarà fer-ne sobre l’absència que ella és. La nostra poesia, aleshores, s’alimentarà de totes les pèrdues que l’edat comporta. El jove poeta es canta a sí mateix; el poeta vell canta el jove que fou. El vell, sí, té a favor seu l’experiència: però l’experiència no passa de ser un record, gairebé sempre un record rancuniós –una realitat de segona mà”.
Igual és d’important la guspira que la foguera, on tot el principi comença, on desperta el nervi, el vigor, l’incendi, on es pren, prematura o en quimera, la metxa més precisa i la nit s’il·lumina amb la flama i el desfici fa blanca la cambra, i es recrea la llum en la penombra.
És al principi, just on tot parteix, just on el camí s’enceta, on esdevé la primera sorpresa, el descobriment més impactant, el nucli i l’epicentre, el ritme i la vida més inquiets. I és en aquella primera fase, en aquells primers moments, on és important crear, sense deixar de viure. Crear per recrear-se en els desitjos, crear i traslladar tots els anhels. Crear, tot reflexionant i en el present que, malgrat els teus desitjos impacients per conquerir els futurs, saps que més o menys sortadament, habites.
