A Catalunya, un 33 % dels infants viuen en risc de pobresa. Caldrà un canvi radical en les polítiques socials i econòmiques per abolir aquesta xacra.
Aquests 400.000 infants són alumnes que van a l’escola. Us diran que l’escola sola no pot superar la pobresa, però sabem que alguns sistemes educatius eixamplen les desigualtats mentre d’altres ofereixen oportunitats per reduir-les. Aquí parlarem de les dues mesures que calen per començar, amb urgència i realisme.
No totes les escoles conviuen igual amb la pobresa. Al nostre país tenim més de 700 instituts i escoles considerades “d’alta complexitat”. De quina complexitat parlem? Pot semblar un tecnicisme per parlar dels centres que concentren un alt percentatge d’alumnes en situacions de desavantatge social: pobresa, immigració precaritzada, discriminació… La diversitat pot ser una riquesa, però quan les condicions d’educabilitat són tan difícils, la recerca demostra que el fracàs i l’abandonament es disparen i les mateixes expectatives de millora dels alumnes decauen. Els equips de mestres d’aquests centres fan una proesa diària per mantenir un clima d’esforç i aprenentatge.
Els alumnes d’aquests centres tenen tant de potencial d’aprenentatge com qualsevol altre, però arrosseguen pesades motxilles de precarietat i desavantatge en els estímuls culturals i de suport escolar que els poden oferir les famílies. Mereixen una escola que contempli les seves necessitats d’aprenentatge.
La primera mesura és combatre la intolerable segregació escolar per reduir el nombre de centres que concentren alumnes desafavorits. Podríem pensar que la segregació és culpa de l’urbanisme si aquests centres estiguessin majoritàriament situats en els barris més empobrits del nostre país, però no és així. La majoria es troben en barris socialment equilibrats, a uns pocs centenars de metres d’altres escoles on trobem pocs alumnes amb aquestes necessitats.
Si reduïm la segregació escolar i senzillament fem que els centres de cada barri i municipi reflecteixin de forma equilibrada la diversitat de les famílies del veïnat, només quedarien centres d’alta complexitat en aquells barris empobrits que pateixen segregació urbanística
Dècades de negligència de l’administració han tolerat aquest apartheid escolar. La segregació no ha millorat més d’un 4 % els darrers deu anys, exceptuant alguns municipis que destaquen pel seu compromís. Amb voluntat política i bona planificació es pot reduir la segregació: el Pacte Contra la Segregació Escolar i els decrets que se’n deriven donen totes les eines perquè la Generalitat i els municipis afrontin aquest canvi. És un canvi just i necessari, però serà un camí ple de resistències i excuses, ja que implica qüestionar el dret d’elecció de centre, la planificació de places i el model de concerts.
Si reduïm la segregació escolar i senzillament fem que els centres de cada barri i municipi reflecteixin de forma equilibrada la diversitat de les famílies del veïnat, només quedarien centres d’alta complexitat en aquells barris empobrits que pateixen segregació urbanística.
En segon lloc, cal sobreinvertir un 30 % més de recursos en aquestes escoles que concentren dificultats per la composició social del mateix barri. Els centres d’alta complexitat mereixen uns recursos proporcionals a les necessitats educatives dels seus alumnes. Mereixen ser els centres capdavanters en oferir una educació que garanteix qualitat i equitat. En aquests barris
i centres cal concentrar-hi els programes que la recerca mostra que són efectius perquè aquests alumnes obtinguin bons resultats i trajectòries educatives: més beques, escola bressol gratuïta, baixar les ràtios, més equips docents i educadors socials de suport, programes de lectura, activitats extraescolars de qualitat, orientadores, plans de suport a la implicació de les famílies, privilegiar aquests centres amb projectes innovadors, actius i educativament estimulants que elevin les expectatives…
Aquest esforç d’inversió és un repte fàcilment assolible malgrat que el pressupost educatiu del nostre país sigui baix, ja que es tracta d’un nombre limitat de centres.
Són reptes que no s’han de considerar mesures extraordinàries, senzillament es tracta de fer efectiu el dret a l’educació per tot l’alumnat.
