Generació ‘streamer’

“No sé de què treballa la meva filla” o “El meu fill fa coses a l’ordinador i es grava amb el mòbil”, són frases ja habituals entre alguns pares i mares, tot i que hi ha qui diu que aquesta mena d’afirmacions apareixen a cada generació amb el progrés i la tecnologia com a grans culpables.

Intentar explicar a algú aliè a la matèria què és i com es comporta el món de les creadores de contingut d’avui, requereix l’assimilació de gran quantitat de conceptes. Per exemple: el canvi de paradigma clàssic de la publicitat mitjançant influencers (influenciadores), el canvi del consum de televisió convencional pel consum del contingut a les xarxes, plataformes, models de gestió d’aquestes plataformes, apostes per la creació local o fins i tot drets d’imatge, juntament amb mètodes obsolets de mesuratge d’audiències, són conceptes que, units, conformen aquest univers del nou contingut digital. Un univers en expansió que corre a gran velocitat i que sovint passa per damunt de conceptes ben arrelats a la societat. I també de més d’un dret fonamental. És un gran repte estar sempre al dia amb el món digital, però les noves formes de comunicar i les transformacions que comporten també tenen força reptes al davant.

Ruptura generacional

Algunes persones adultes es perden amb els hàbits d’oci digital dels seus fills i filles. I si hi sumem la possibilitat –cada cop més present– que aquesta canalla arribi a treballar d’alguna d’aquestes noves professions, les converses durant els sopars poden ser del tot surrealistes. Parlem de professions on moltes vegades es pot arribar sense una gran inversió en esforços acadèmics, només amb passió i dedicació. És un fenomen ja conegut: qui treballava en informàtica als anys setanta també devia tenir problemes per fer entendre al seu entorn a què es dedicava.

El consum de mitjans de comunicació tradicionals (sobretot la televisió) entre el públic infantil, adolescent i juvenil està baixant continuadament en els darrers anys, una tendència que no es preveu que es reverteixi. A més, aquests grups d’edat no només busquen entreteniment en l’entorn digital, sinó que també s’informen per aquests canals. YouTube, Instagram, TikTok o Twitch són algunes de les plataformes més utilitzades per crear contingut avui dia. La darrera és (juntament amb TikTok) la que últimament està agafant més volada entre les persones que es dediquen a crear continguts; moltes estan abandonant YouTube per fer retransmissions en directe a Twitch, propietat d’Amazon. Un dels streamers (nom amb què es coneixen les creadores de contingut en directe) més populars d’avui en dia és Ibai Llanos. Ibai fa partides de jocs en directe amb personalitats i altres streamers de renom. Són famoses les seves partides a l’Among Us (una mena de joc de l’assassí en línia) amb els futbolistes Kun Agüero, Thibaut Courtois o Neymar. La personalitat natural i propera d’Ibai ha acabat aconseguint una aproximació amb personatges públics que periodistes amb molts anys de carrera no havien assolit. Sense anar més lluny, fa poc, va xerrar durant més de dues hores al seu canal de Twitch amb Gerard Piqué –jugador del Barça que no concedeix entrevistes– i va assolir pics d’audiència de més de 250.000 persones i amb una mitjana de més de 178.000 durant les dues hores d’emissió. Una audiència que no es pot arribar a comparar amb la televisiva encara, però són xifres molt més altes que les de molts informatius matinals.

Als mitjans de comunicació tradicionals els està costant adaptar-se a aquesta nova realitat i proposar formats que connectin amb els públics objectius infantils i juvenils. Uns grups, dit sigui de pas, molt atractius per a les marques anunciants i que aquests mitjans no es poden permetre perdre. La reacció dels grans grups de comunicació a aquesta realitat és desigual. La televisió pública britànica (BBC), preocupada per aquesta tendència, ha anunciat una inversió d’uns 37 milions d’euros per a la creació de continguts destinats al públic jove. En canvi, algunes professionals de la comunicació acusen les noves creadores de fer simples bajanades, mers mems insubstancials i, en definitiva, un contingut poc seriós. Fa pocs dies, Silvio González Moreno, conseller delegat del grup Atresmedia, considerava que Twitch i els podcasts són “fenòmens marginals i la televisió els hi dona setze voltes”, declaracions bastant clarificadores per entendre el concepte de ruptura dins del món audiovisual.

Nous líders d’opinió

Més enllà d’estar-hi en contra o a favor, aquestes persones creadores generen molt contingut, un contingut que connecta amb el públic objectiu més jove, que el consumeix cada dia. I un contingut també no sempre aliè a la polèmica. S’han donat casos de comentaris homòfobs o sexistes i alguns dels streamers més famosos han vist com els tancaven els seus canals temporalment com a càstig. Malauradament, són més les que, sense tanta fama, però amb un gran nombre seguidores, emeten missatges reprovables sense que l’opinió pública les assenyali amb el dit. Fins ara, s’actuava amb poca contundència, una tendència que va canviant a poc a poc. Twitch té la peculiaritat que és una emissió en directe; és com tenir un canal de televisió a casa. El que dius es llença a la xarxa a l’instant i, si vols, pots esborrar qualsevol vídeo que hagis emès. L’última directriu de la plataforma és força restrictiva: paraulotes, insults i certes actituds poden ser motiu de tancament del compte, directrius que se sumen a mesures ja existents abans, com la incitació al suïcidi, l’odi envers un grup, etcètera. El paquet de mesures també fa referència a drets d’autor amb músiques i imatges. En aquest sentit, són poques les creadores que fan soroll i moltes les que presenten uns continguts de qualitat. Grups de música que toquen les cançons que la gent els demana en directe, partides de rol en viu, videojocs (el plat fort de la plataforma), ciència o simplement xerrar són algunes de les propostes que podem trobar dins del món de l’emissió de contingut en directe.

Les persones creadores digitals s’han convertit per mèrits propis en líders d’opinió. Com succeeix amb altres líders de l’entorn analògic, és tan important el que diuen com el que fan. Fa poc, algunes de les youtubers o streamers més famoses de l’Estat espanyol han traslladat la seva residència a efectes fiscals a Andorra. Quan se’ls pregunta per què ho fan, responen clarament que ho fan per deixar de pagar impostos. Sense entrar a explicar com funciona el sistema de recaptació i quins són els seus ingressos reals fins al punt d’arribar a generar el 50% de càrrega impositiva –percentatge del qual es queixen–, el tema a debatre seria l’exemplaritat (o la manca d’ella) vers la seva audiència. En un exercici d’empatia –no pas de defensa dels seus arguments– podem enfocar la mirada a les edats que tenen (sobre la vintena) i és inevitable reflexionar sobre els exemples que han rebut: futbolistes i esportistes en general, actors i actrius, empresaris i gent de la faràndula televisiva que fa anys que han realitzat el mateix moviment amb idèntiques raons, declarades públicament o no.

Però totes les streamers estan tallades amb el mateix patró. Tornant a l’exemple d’Ibai Llanos, el creador basc resident a Barcelona comenta, amb relació a la polèmica dels trasllats a Andorra, que ell continuaria pagant els impostos pertinents a l’Estat espanyol, tot i els seus ingressos abundants. En un vídeo penjat a les seves xarxes, dies posteriors a tot l’enrenou de la marxa a Andorra de Rubius (un dels youtubers amb més seguidors al món), el podíem sentir amb afirmacions com aquestes: “Visc de puta mare, tant se me’n dona que me’n treguin la meitat, perquè segueixo vivint de sobres”. Ibai, sense cap mena de dubte, té qualitats per atraure públic. En el món de la creació de contingut digital s’hi sent a gust i es nota. Ha arribat a persones que ni tan sols saben com accedir a Twitch. És remarcable la normalització amb què tracta alguns temes que en altres moments poden haver estat tabú, com el fet d’estar aclaparat pels estudis o el futur, anar a teràpia o expulsar participants de les seves transmissions per fer acudits homòfobs o sexistes, malauradament massa normalitzats entre certs streamers famosos.

Drets laborals

Si parlem sempre de les mateixes persones creadores famoses, sembla que estiguem reforçant la idea que, amb un bon micròfon i una bona webcam, qualsevol pot guanyar tants diners com el Rubius o l’Ibai. Tanmateix, quantes streamers guanyen el sou d’un esportista d’elit? No més de vint. I quantes d’aquestes guanyen el sou d’un futbolista de primer nivell? No més de deu. I quantes streamers o creadores de contingut hi ha? Es calcula que, el 2020, al món hi havia vora cinquanta milions de creadores de contingut en diferents xarxes socials, dels quals només dos milions en viuen exclusivament i són professionals del món del contingut digital. El més segur és que aquestes xifres creixin de manera exponencial.

 

Aquestes noves maneres de comunicar han generat noves grans fortunes. Pot semblar que la fama els ha caigut del cel o que simplement han tingut un cop de sort. En alguns casos potser sí, però la realitat és una altra. La quantitat d’hores que suposa fer directes de qualitat per arribar a tenir un sou per viure’n pot ser enorme. També requereix un talent o una gràcia especial. Fora dels rànquings de les streamers més seguides a les xarxes hi ha una gran massa de creadores que disposen d’unes àmplies comunitats de seguidores que han aconseguit fidelitzar, i reben uns ingressos després d’anys generant bons continguts. Un bon exemple podria ser el youtuber i streamer Pazos64, que produeix contingut des del 2015 i que comentava això en una entrevista a 3Djuegos: “Per salut mental no porto el compte de views (visites) i subs (subscripcions al canal), com a mínim, no de forma diària. M’encanta que la gent gaudeixi del contingut fins al punt de subscriure-s’hi, però la necessitat d’analitzar-ho cada dia va arribar a ser un problema per a mi”. El món de la creació de contingut està lligat al de les mètriques i depèn directament d’aquestes bones xifres per rebre més o menys diners, cosa que pot provocar pressió psicològica i estrès fins a nivells extrems.

Quan apareix alguna professió nova, fins que no es regula, sorgeixen situacions on, a vegades, no es respecten alguns drets laborals. Malgrat que la majoria de persones que es dediquen a generar continguts va per lliure, també n’hi ha que, sense repercussió pública i des de l’anonimat, ho fan al servei de clubs, marques o empreses. Aquestes són les que s’emporten la pitjor part. No és generalitzat, però s’han donat casos amb jornades maratonianes i sense cap mena de control. Aprofitant-se del fet que són professions on el component passional i vocacional és important, es generen situacions que vulneren diversos articles dels estatuts de les treballadores.

És un fenomen nou? En absolut. Fa trenta anys les “noves professions” –un malnom posat perquè es començaven a regular les ensenyances– eren les especialment tècniques relacionades amb el camp audiovisual. Les pràctiques no remunerades o l’absència total de contractes, tot i treballar hores i hores en concerts, espectacles o rodatges i aprofitar-se de la creença que treballant així podries arribar a on volguessis, han format part del paisatge d’aquest àmbit professional. Per sort, el sector ha anat millorant i s’ha regulat. S’han creat comissions i fins i tot un Col·legi de Professionals de l’Audiovisual. Amb el fenomen streamer, fins que no es reguli o s’organitzi el sector el problema persistirà.

---

‘Streamers’ de l’Estat espanyol amb més seguiment a Twitch (febrer de 2021)