A l’agost vaig marxar de Barcelona. Encara estic recuperant-me de l’aquelarre i de l’atrafegament de la mudança. Ha estat esgotador. No és una situació nova per a mi, al contrari, he canviat tantes vegades de casa que a vegades em pregunto si tinc algun record que no sigui el d’haver-me desplaçat, si les meves experiències vitals no són les d’una dona contínuament en diàspora. Aquesta vegada deixo enrere Ciutat Vella, on havia viscut els últims tretze anys.
Quan una arriba a un lloc nou intenta establir aliances, així que, encara embolicats en caixes, vaig aspirar a ser una bona veïna presentant-me amb un pastís a la mà, però les bones intencions es van quedar en una salutació llunyana o en una presentació destralera en creuar-nos pel carrer. Durant una d’aquestes trobades fortuïtes, un veí va assenyalar que moltes persones de Barcelona estaven venint al barri, quelcom que l’alegrava sempre que els acabats d’arribar fossin “gent de qualitat”.
Des d’aleshores no puc deixar de pensar en aquestes paraules i en el que simbolitzen, en la manera de mesurar els individus com un producte o un servei. Aquell senyor ni tan sols es referia a la “bona gent” -un terme característic de la moral judeocristiana-, sinó que l’únic requisit que demanava per al veïnat era que tots fóssim “de qualitat”, una altra exigència de les noves espiritualitats capitalistes, aquella religió que transcendeix qualsevol forma identitària, de raça o de classe. L’expressió diu molt dels temps que vivim, en els quals la socialdemocràcia s’esvaeix i ens arrossega cap a una jungla de desigualtats. És aterridor percebre que, inclús en el llenguatge quotidià, la violència i les segregacions econòmiques són absolutament normalitzades.
Quin és el mínim necessari per a què una persona sigui de qualitat? Qui certifica les qualitats humanes? Qui queda fora segons aquest paràmetre?
Que algú em digui quan hem deixat de ser bons per ser de qualitat. No resultaria estrany que el nou treball de Manel es digués “Per a la gent de qualitat”, en comptes de “Per a la bona gent”? O dit sense ironies: quin és el mínim necessari per a què una persona sigui de qualitat? Qui certifica les qualitats humanes? Qui queda fora segons aquest paràmetre? El mateix que es reclama al comerç, al turisme o a l’educació -totes elles instàncies genèriques-, ara se sol·licita als subjectes.
Que a ningú el sorprengui el buidament de les urbes pensades per a aquells el poder adquisitiu dels quals les converteix en una nova “ciutadania de qualitat”, ni s’esquinci les vestidures si, els que resideixen allà on traslladem el nostre desarrelament, també ens exigeixin aquesta mateixa subordinació, aquest altre passaport amb què, per fi, “integrar-se”. Perquè el nostre èxode forçat no deixa de ser una migració.
Demanar qualitat és establir una nova frontera, és forçar que ens sotmetem a un “nosaltres” normatiu. Tot el que se situa fora dels dominis de la qualitat haurà de ser aïllat per anòmal i per marginal, serà una amenaça. Una parla “diferent”, un color de pell “diferent”, un treball “irregular” o una família sense els seus codis “corresponents” posaran en crisi l’estatut de la “gent de qualitat”.
La naturalització de les discriminacions comença amb un sentiment de superioritat, s’expandeix a través del vocabulari i la imaginària i, per últim, acaba legislant-se. Durant aquest procés ningú percep la seva responsabilita
Aquells que viuen als ports on avui arribem tenen clar quin és el pedigrí necessari: que no molestin, que deixin diners, que es comportin com mai no ens hem comportat i, sobretot, que s’aproximin el màxim possible a nosaltres, que, encara que mai siguin com nosaltres, sí que participin d’un trosset de la nostra mateixa qualitat.
La naturalització de les discriminacions comença amb un sentiment de superioritat, s’expandeix a través del vocabulari i la imaginària i, per últim, acaba legislant-se. Durant aquest procés ningú percep la seva responsabilitat, tots defineixen una innocència que les habilita per creure’s fora de perill.
Dir, com el meu veí, que la gent amb qui accepta conviure ha de ser de qualitat, equival a projectar sobre el seu entorn, que ara també és el meu, un sistema on les jerarquies es reprodueixen exponencialment. El nostre barri és un barri popular on en realitat hi ha poc espai per a la diferència, i menys per a la que poden aportar els pobres, els musulmans, els negres, els gitanos o els MENAS. Ells difícilment aconseguiran el certificat de qualitat.
