Carrers plens de fang, grups d’infants amb els peus enfangats rifant-se una pilota –i els genolls– enmig de descampats de desnivells impossibles, de rates i deixalles; dones enfangades, carregant garrafes, buscant beguda potable en alguna font llunyana, o bosses de menjar, pendent amunt, des de la parada d’un autobús que es nega a pujar-la, zigzaguejant entre rierols d’aigües fecals que s’han autoerigit en clavegueram a cel obert, envoltades de blocs clònics de ciment corcat per l’aluminosi. La fotografia en blanc i negre d’aquells carrers sense asfalt ni vorals ni enllumenat és part essencial del substrat paisatgístic de Santa Coloma de Gramenet, així com les barriades senceres sorgides com bolets sota l’influx d’uns ajuntaments franquistes que només eren permissius amb l’especulació immobiliària. En una ciutat que en vint anys, del 1950 al 1970, va multiplicar per sis la seva població, de 15.000 a 120.000 habitants, engolint fluxos migratoris d’arreu de l’Estat espanyol, fins a esdevenir el que en l’època s’anomenava ciutat dormitori, eufemística manera d’anomenar un suburbi, entès com a racó dels mals endreços del gran magatzem metropolità del Barcelonès.
El fang d’aquells carrers i solars presa fàcil de les constructores era també una de les metàfores recurrents de Xavier Valls i Bauzà, arquitecte, urbanista i activista veïnal, considerat el gran dinamitzador del Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet, un procés participatiu del tot inèdit enmig d’un franquisme agonitzant que, a base d’un ingent treball de recollida de demandes i anhels veïnals, va dibuixar sobre plànols les línies mestres que havien de permetre, dit amb les seves paraules, “reinterpretar el suburbi en forma de ciutat”. “Cada projecte que surti té abans una història de fang, de lluita i de por”, apuntava el 1983, en unes jornades municipals d’urbanisme.
La frase, recollida en un document sonor guardat a l’arxiu de la família Valls, es pot sentir ara a l’inici del filmPerifèria, sota l’atenta oïda dels fills del planificador, Xavi i Jordi. Amb un format de documental de creació i a través de situacions que involucren veïnes de la Santa Coloma d’ara mateix i persones properes a l’arquitecte i el seu context, la pel·lícula, que s’ha pogut veure en alguns cinemes de Catalunya des de l’estiu, reconnecta la memòria del Pla Popular i el moviment veïnal que el va fer possible, amb la realitat de la ciutat d’avui per preguntar-se fins a quin punt el substrat perifèric encara forma part del seu ADN. “Hem intentat transcendir el relat historicista i plantejar un recorregut reflexiu i poètic en el qual s’estableixen diàlegs entre el passat i el present dels moviments socials, prenent com a punt de partida la recuperació de la valuosa memòria de Xavier Valls i el Pla Popular. El passat com a inspiració per caminar i forjar les nostres actituds transformadores en el present complex i vertiginós que tenim avui”, remarca Xavier Esteban, codirector del film.
Xavier Valls Olivé, fill de l’arquitecte i productor associat de la pel·lícula, explica que la gènesi del projecte ve de lluny i arrenca amb una sèrie de rutes urbanes que van tenir lloc l’any 2014, coincidint amb el quarantè aniversari de l’aprovació inicial d’una revisió del Pla General d’Ordenació Urbana i Territorial de la Comarca de Barcelona, conegut com el Pla comarcal, que va marcar l’inici d’un seguit de mobilitzacions veïnals que van confluir en el procés participatiu dinamitzat per Valls. El mateix 2014 va aparèixer el llibre De suburbi a ciutat, una exhaustiva compilació sobre el Pla Popular i el seu context, de la periodista colomenca Odei Antxustegi-Etxearte (que ha codirigit Perifèria) i que, de fet, era hereu d’un volum que preparava el mateix Xavier Valls pare i va quedar estroncat per la seva mort, el 1987. “Amb el llibre ja teníem idea d’incloure un DVD complementari, però al final no es va poder fer. Més tard, vam reprendre la idea i, a poc a poc, el que havia de ser un documental informatiu es va convertir en una pel·lícula –apunta el fill de l’urbanista–. Crec que hem aconseguit un equilibri molt bo entre informació i reflexió: parlem de perifèries, immigració, tardofranquisme, lluites veïnals, i potser molta gent més jove està molt desconnectada de tot això i li pot obrir portes”.
Créixer amb el suburbi
Nascut a Cerdanyola del Vallès el 1937, però criat a la Santa Coloma premigratòria, que encara era un lloc de torres d’estiueig de moltes famílies barcelonines, Valls es va forjar intel·lectualment entre sectors cristians de base i catalanistes i, per l’influx de la seva dona, Maria José Olivé, s’aproxima a organitzacions de l’extrema esquerra antifranquista, com la maoista Bandera Roja i, més endavant, a l’òrbita del comunisme més integrador del PSUC, però sempre va restar al marge de les dinàmiques de partit. Professionalment vinculat al moviment de protecció del patrimoni colomenc, amb la Torre Balldovina com a símbol, de seguida va esdevenint una referència entre el veïnat que comença a prendre consciència de les mancances de tota mena amb què viuen, en subministraments bàsics, transport públic i serveis sanitaris o formatius.
La politització creixent i l’exemple del moviment sindical clandestí fan que moltes famílies treballadores comencin a organitzar-se en les anomenades comissions de barri, inspirades en les comissions obreres i precedents alegals de les associacions veïnals. Sectors professionals que treballen als nous barris (educadores, sanitàries, periodistes o arquitectes com Valls i Pedro Lorenzo) ajuden a donar l’empenta cap a l’empoderament ciutadà. També sacerdots, que aterren a les parròquies creades feia poc, sota l’influx de les idees socials postconciliars més avançades i les tesis de la teologia de l’alliberament, curas rojos com Lluís Hernández, rector de les Oliveres, o Jaume-Patrici Sayrach, rector del Fondo.
“Crec que hem aconseguit un equilibri molt bo entre informació i reflexió: parlem de perifèries, immigració, tardofranquisme, lluites veïnals”, diu el fill de de Xavier Valls a propòsit de ‘Perifèria’
Sayrach, que també té inquietuds periodístiques, funda un òrgan decisiu en l’esclat del moviment veïnal: la revista Grama, que neix el 1968 impulsada des de les noves parròquies i que, sota les formes inicials del costumisme i l’ensenyament catequètic, aviat esdevé un pol de denúncia de les ferides dels barris més necessitats i un emblema del periodisme local que trepitjava carrer. El juliol de 1972, a les portes de la revisió del Pla comarcal, Grama publica un número monogràfic, amb un esforçat muntatge amb la figura de King Kong a la portada i el titular “Santa Coloma en peligro”, que conté un compendi de les amenaces d’aquell planejament, que es considerava fet a mida de les constructores i que no garantia molts dels equipaments públics demandats.
Salvar els solars buits
A la primeria dels anys setanta, el segrest d’alguns autobusos, sovint protagonitzats per dones, per reclamar que arribessin a les barriades de muntanya, com Can Franquesa, les Oliveres o Singuerlín, marca el primer pols visible d’aquelles reivindicacions. En segueix un període bulliciós, marcat per protestes espontànies i ocupacions de solars amenaçats per les excavadores. On es reivindicava una plaça, les mateixes veïnes netejaven l’espai i autofabricaven jocs infantils; on s’hi reclamava una escola, s’improvisaven classes entre bardisses. “La gent es va implicar físicament en la defensa dels solars, perquè la ciutat creixia d’una forma molt ràpida i si no s’haguessin fet moltes d’aquestes ocupacions, en molts solars s’hi hauria construït”, destaca la periodista Odei Antxustegi-Etxearte. Moltes d’aquestes accions acabaven amb els grisos desenfundant les porres, una repressió que retroalimentava la consciència crítica.
En aquell context, Valls aconsegueix finançament per impulsar un pla alternatiu al Pla General Metropolità, que recollia l’essència del Pla Comarcal. Durant dos anys, ell i els seus col·laboradors pentinen els barris, munten reunions, reparteixen enquestes, i despleguen planells perquè les veïnes assenyalin on volen centres assistencials, educatius i zones verdes. Humbert Roma, director de la revista Grama entre 1972 i 1976, recorda de l’arquitecte “l’enorme capacitat per fer entendre els plànols urbanístics a la gent sense coneixement d’arquitectura, i també per saber mostrar els interessos privats que hi havia al darrere de cada solar”. La tasca de Valls i el seu equip, en aquell context social tan agitat, amb una cultura associativa encara en fase de formació, va consistir a aportar-hi una sòlida mirada teòrica, racionalitat i criteri professional –“les demandes eren moltes i no es podia assumir tot, es volia fer un projecte possibilista i ajustat a la normativa del moment, que alguns sectors més revolucionaris potser podien titllar de reformista”, assenyala Antxustegi-Etxearte– i, per damunt de tot, un motor ètic: “El suburbi, més que un fet estètic (brut, lleig, incòmode), és un fet ètic, és a dir, injust”, havia escrit a Grama el 1970.
El document final sorgit del Pla Popular es va presentar al Casal de Cultura de Santa Coloma en un moment cabdal, el novembre de 1978, quan ja s’anunciaven les primeres eleccions per constituir ajuntaments democràtics. “Hi va haver un cert esperit visionari, de saber llegir el moment històric. Per a la democràcia que venia el que en va sortir era incontestable: cap partit tenia un pla millor i arrossegava una gran mobilització al darrere que no podien bandejar”, apunta l’autora de De suburbi a ciutat. El PSUC es va erigir en la força més votada en els comicis municipals de l’abril següent, amb una llista curiosament liderada per religiosos, que convertiria Lluís Hernández en alcalde i Jaume P. Sayrach en tinent d’alcalde d’Urbanisme. Durant els primers anys, un seguit de plans d’actuació urgents, pressupostàriament limitats, permetrien inaugurar alguns dels vials, parcs i equipaments contemplats al Pla Popular. Més endavant, es va intentar impulsar el que es va anomenar Pla Estratègic Santa Coloma 2000, un nou procés participatiu inspirat en els treballs previs de Valls, però ja tutelat des de l’administració. La victòria electoral del PSC, que va fer alcaldessa Manuela de Madre el 1991, va fer que quedés en no-res. Amb tot, Antxustegi-Etxearte considera que “encara que després els partits en van perdre la referència i no l’esmentaven, la Santa Coloma d’avui és totalment deutora del Pla Popular. En va quedar una idea de ciutat amb línies macro consensuades que han quallat en l’imaginari col·lectiu i que en general s’han anat tirant endavant”.
La mort de Xavier Valls va contribuir possiblement també al fet que durant uns anys es perdés la referència del procés que va engegar. Una mort fora de tots els guions possibles per a un activista associat als moviments populars. El 19 de juny de 1987, l’artefacte col·locat per un comando d’ETA al pàrquing del supermercat Hipercor de Barcelona, on es trobava casualment, li va llevar la vida juntament amb la de 22 persones més. El film Perifèria mostra també el procés dels fills de l’arquitecte, de reconstrucció de la memòria personal i la transcendència pública d’un pare esborrat en plena infantesa. Un periple també sotragat per la desaparició, ja en plena preparació del rodatge, l’any 2017, de la seva mare, “que havia de tenir un rol important a la pel·lícula”, explica Xavier Valls fill.
PER SABER-NE MÉS
