El 22 de juny de 1987 se signava, a l’Estat francès, la llei que posava fi al treball obligatori a la presó, que acabava, d’aquesta manera, amb la consideració de l’activitat laboral com a part de la pena. També pretenia assimilar el treball dins i fora de la presó. El Codi de Procediment Penal diu que “el treball a la presó (organització, mètodes, remuneracions) ha d’apropar-se tant com sigui possible a les activitats professionals exteriors per tal de preparar els presos per a les condicions normals de treball lliure”. El treball va esdevenir un dret, però la llei no va preveure cap estatut per a les persones preses que l’exercien. Tretze anys després, una comissió d’investigació de la mateixa Assemblea Nacional afirmava que “l’absència de respecte del dret del treball arruïna la concepció mateixa del treball penal com a eina de reinserció”, constatant el fracàs de la llei de l’any 1987.
La llei penitenciària de 2009 va rebutjar, 22 anys després, la possibilitat de fer contractes laborals a les persones preses amb garanties en matèria de drets laborals. El Controlador General dels Llocs amb Privació de Llibertat –un organisme públic independent creat pel Parlament francès– confirmava l’absència d’horaris, de remuneració, d’higiene i de seguretat i afirmava, sense embuts, que les condicions de treball s’assemblaven més “a les de la primera època industrial que a les de la França d’avui”. L’any 2000 el percentatge de persones que tenia una feina a la presó era del 46,2%. El 2018 queia fins al 28%, amb una mitjana de 19.284 del conjunt de 70.000 empresonades. Es constata una tendència a la baixa de l’oferta laboral presidiària.
Stéphane, antic reclús a la presó de Fleury-Mérogis, al sud de París, explica que “des del moment en què s’arriba a la presó, la qüestió del treball és crucial perquè descobreixes que a la presó tot és pagant i que sense diners tot es complica encara més. La cabina de telèfon, els segells, els fulls i els bolígrafs per a les cartes, l’ús de la bugaderia, els productes per rentar la cel·la o l’accés a menjar i la televisió, tot és pagant”. Per afrontar aquests pagaments i les indemnitzacions relacionades amb la condemna penal o les costes judicials, si les preses no tenen cap ajuda exterior, l’única font d’ingressos regular que troben a la presó és el treball. És important per a la vida penitenciària, però no sempre senzill d’accedir-hi, com ell mateix relata: “En el meu cas vaig trigar quatre mesos a poder començar a treballar després d’enviar cartes setmanals a l’administració. Gairebé puc dir que els vaig assetjar. Sovint es triga molt més”.
Camuflatge sota sigles de petites empreses
Discretes i camuflades rere les sigles de petites empreses –desconegudes pel gran públic– que fan de concessionàries dels tallers penitenciaris, grans empreses de l’índex borsari CAC40 francès fan negocis amb l’administració penitenciària. L’Empresa Aeronàutica Europea de la Defensa i l’Espai (EADS), grup del qual formen part Airbus, Yves Rocher, L’Oréal, Bouygues, La Redoute o Bic, és un dels conglomerats empresarials que recorren al treball de persones privades de llibertat.
Des de l’any 2000 fins al 2018, el treball penitenciari va caure del 46% al 28% del conjunt de 70.000 persones preses
Al llibre Treball a la presó: investigació del negoci penitenciari, Gonzague Rambaud explica que L’Oréal hi fabrica les mostres dels productes que podem trobar a les botigues, Yves Rocher hi prepara les cistelles “especials per al Dia de les Mares” i que els populars Post-It de la marca 3M són tallats habitualment a centres penitenciaris. Altres tasques habituals són plegar prospectes o omplir saquets amb els productes en qüestió. Totes són “feines poc gratificants que no han pogut ser automatitzades”, afirma Marie Crépenot, de l’Observatori Internacional de les Presons (OIP) al diari Le Parisien. Gonzague Rambaud i Nathalie Rohmer, autores del llibre, han topat amb l’opacitat de les empreses per demanar explicacions i tan sols han pogut interrogar Bic després de mostrar-los proves de la seua presència a les presons. És així com l’empresa va reconèixer la seva activitat rere els murs entre 1970 i 2007, concretament a les presons de Fleury-Mérogis i d’Osny, preparant el material publicitari per als bolígrafs o les maquinetes d’afaitar.
Si la voluntat de l’empresa és reduir al màxim els costos de fabricació, les presons franceses ofereixen condicions de treball semblants a les que s’ofereixen a països on s’acostuma a deslocalitzar la producció, però amb l’avantatge que s’estalvien la despesa i el temps del transport.
El sector privat a les presons
A l’Estat francès més d’un terç de les presons funcionen amb un model de cogestió pública i privada, després de l’aprovació de la Llei 87-432, relativa al servei públic penitenciari, impulsada pel ministre de Justícia de l’època, Albin Chalandon. En aquests centres, les tasques de direcció, administració i vigilància les assumeix l’Estat, mentre que les empreses privades assumeixen la gestió de tasques tan diverses com la concepció i la construcció de la presó, el manteniment, la neteja, el transport, la gestió dels menjadors i del menjar, la bugaderia, el treball o l’acollida de les famílies, amb un cost anual que es calcula que voreja els 6.000 milions d’euros.
Poques empreses es reparteixen el pastís de negoci. Al centre penitenciari de Le Havre, és el grup Bouygues –amb una pota al món de la construcció, una altra al món de les telecomunicacions i una tercera al món dels mitjans de comunicació–, a través del grup TF1, que amb la seua filial Themis-FM és propietària de l’edifici i s’encarrega del manteniment. L’any 2011, amb les últimes dades publicades, l’Estat francès pagava un milió d’euros mensuals pels serveis. A més, també pagava 350.000 euros mensuals a Gepsa (filial de l’antiga GDF Suez, l’actual Engie, una important empresa d’energia francesa) per la gestió dels serveis a les persones. Aquesta empresa, creada en paral·lel a la primera llei de privatització de les presons, actualment és present en una tretzena de centres penitenciaris.
Un intern a la presó de Réau, sota pseudònim AC/DC, escrivia a la revista anticarcerària L’Envolée que “la feina depèn de Themis i és mal pagada. Rarament cobrem puntualment i la paga horària voreja els 2,5 euros, una quantitat que és molt justa per afrontar les despeses personals. Si una persona presa no rep cap ajuda de l’exterior, no pot, directament, pagar ni les costes judicials ni les multes, una condició imprescindible per optar a reduccions de pena suplementàries o a la llibertat condicional”.
Unes poques empreses es reparteixen els 6.000 milions de negoci dels serveis privatitzats a l’interior de les presons
Una altra de les grans societats franceses implicades en la gestió de les presons és l’empresa de serveis de menjar i d’administració d’instal·lacions Sodexo, que a través de la seua filial Sodexo Justice té contractes a 34 presons. Proclama que treballa “per prevenir la reincidència i afavorir la reinserció dels presoners”. L’any 2013 aquesta empresa va ser denunciada per una presa al Regne Unit per haver-li negat l’accés a les cures després d’un avortament.
Segell “de qualitat” que amaga precarietat
El 30 de setembre de 2020, el ministre de Justícia, Eric Dupond-Moretti, presentava el segell PEPS (produït a les presons), impulsat pel ministeri i l’Agència de Treball d’Interès General i de la Inserció Professional. Així, la voluntat és que les empreses posin el segell als seus productes quan aquests siguin fabricats per presoneres per acreditar el seu caràcter, en paraules del ministre, “solidari i inclusiu”. Els objectius principals de la iniciativa són “afavorir la inserció professional de les persones condemnades i posar en valor les empreses que aporten treball a la presó”.
Per l’Observatori Internacional de les Presons (OIP), aquesta iniciativa no pot acreditar en cap cas productes “solidaris o inclusius”, ja que les treballadores que els elaboren no tenen contracte de treball ni baixes laborals, no gaudeixen de protecció social, no tenen dret a sindicar-se ni a expressar-se col·lectivament. Tampoc tenen vacances pagades, ja que el temps de treball a la presó s’ha d’adaptar a l’oferta, així que tant pot ser que hagin de treballar algunes hores a la setmana com els set dies sencers. I per últim, cobren una remuneració que representa entre un 20% i un 45% del salari mínim a l’Estat francès. A més, per cada any treballat en una feina convencional fora de la presó, es cotitzen quatre trimestres, mentre que en reclusió se’n cotitzen entre un i tres.
El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va declarar el 6 de març de 2018 que “el vincle que uneix l’administració penitenciària i el presoner que hi treballa ja no ha de ser un acte unilateral amb la negació de tots els drets, sinó un vincle contractual amb garanties”, i fins i tot va anar més enllà afegint que “no podem demanar als presoners que respectin la societat i que es reinsereixin si els neguem la seva dignitat i els seus drets”. Tanmateix, quasi tres anys després, l’OIP denuncia que no s’ha presentat cap projecte de reforma al respecte. Una reforma que diversos informes públics, acadèmics i propostes sortides de la societat civil coincideixen a dibuixar: la creació d’un estatut del treballador pres que respecti els drets humans i les normes de treball decent.
