Imaginem una jove. 24 anys. Viu amb els pares perquè amb la seva feina de cambrera els estius no pot pagar-se un lloguer abusiu a una ciutat mitjana de Catalunya. Va estudiar filosofia, però, tot i pertànyer a la generació més preparada de la història, ella té la sensació que és la menys valorada. Segurament per això sols ha trobat una substitució de dues setmanes a un institut a 70 quilòmetres de casa. Quan estudiava militava al casal de barri. Ara, cansada de la feina, en té prou ajudant quan arriba a casa i es conforma amb dues birres amb les amigues de tant en tant. Fa dos anys que va a teràpia psicològica.
Les joves necessitem poder tenir una llar sense haver de dependre d’ajudes que mai arriben o sense haver de destinar tots els ingressos a pagar on vivim
Aquesta ficció té noms i cognoms. Els de milers de joves de Catalunya que no es poden emancipar, que no poden pagar el lloguer, que es veuen abocats a la precarietat… I també té el nom i cognom d’un sistema pervers, injust, que aboca al naufragi a les nostres vides. Un sistema d’explotació i desigualtats que clama un canvi que ningú sap dibuixar. Un canvi que ha de ser bàsic i senzill: garantir l’existència material del jovent i de les classes populars del país. I és que les joves mereixem que, si abusen del nostre treball pel seu benefici, poguem renunciar a l’explotació i la precarietat sense la por de quedar-nos sense ingressos. Les joves necessitem poder tenir una llar sense haver de dependre d’ajudes que mai arriben o sense haver de destinar tots els ingressos a pagar on vivim. El jovent ha de poder tenir segones oportunitats: un privilegi que sols els més rics es poden permetre. Tenir una xarxa per si el sistema ens expulsa, ens fa caure, ens destrossa… hauria de ser el principi mínim de la justícia social. Per això, els joves, necessitem (i reclamem) una Renda Bàsica Universal.
Però què és una Renda Bàsica (o RBU)? A diferència d’altres prestacions, la RBU és incondicional, regular i individual. És a dir, tot ciutadà rep la prestació, sense condicions, i ho fa cada mes, per una quantitat suficient per cobrir les necessitats elementals. Així, és una prestació que possibilita una vida digna sense haver d’acreditar cap situació i amb independència de la teva identitat, nacionalitat… És a dir, no t’ajuda davant una situació tassada i acreditada de necessitat, sinó que garanteix que no t’hi trobis. I si t’hi trobes, no t’exigeix excuses. De la mateixa manera, mentre la majoria d’ajudes es donen per llars, la RBU no assumeix que hi hagi una igualtat de renda entre la família. Fa massa que sabem que la casa pot ser un mar de dependències que recauen, majoritàriament, sobre les dones i sobre les joves. L’ajuda ha de garantir la seva autonomia econòmica individual. Sense excepcions. En definitiva, una prestació compatible amb els serveis públics (educació, sanitat…) i l’Estat del benestar, pagada des de la distribució fiscal justa: qui més té també la rep, però la retorna pagant més impostos que ningú.
Una mesura recent enfocada a millorar la situació del jovent són les ajudes al lloguer. Aquestes, a banda de ser una transferència a la propietat de pisos, cal ser clars amb la seva insuficiència
I per quin motiu no altres ajudes que són “més econòmiques” o “pels joves”? Anem a fer repàs de les principals. Per començar, mirem l’Ingrés Mínim Vital (o IMV), així com altres rendes garantides que es donen a població en situacions límits. És el que més es pot semblar al que plantegem, però enfocat a un públic concret. Així, no és universal: sols es dona a les persones que acrediten unes necessitats específiques. Ara bé, a la realitat veiem que de totes les persones que tenen manca de recursos, les rendes garantides sols arriben a una minoria d’ells. Per quin motiu? Bé, doncs, els acadèmics apunten a dos: un, l’estigma de demanar-lo; dos, les condicions i les acreditacions necessàries per obtenir-lo. Amb la incondicionalitat de la Renda Bàsica, les dues deixen de tenir importància. En definitiva, qui ho necessita, ho té (i sense que ningú, des del privilegi, pugui decidir què és “la necessitat”). Per posar un segon exemple, anem a les polítiques de joventut. Una mesura recent enfocada a millorar la situació del jovent són les ajudes al lloguer. Aquestes, a banda de ser una transferència a la propietat de pisos, cal ser clars amb la seva insuficiència. Moltes joves queden fora (per estar de subcontracte, per no figurar al padró…) o, tot i complir amb els requisits, no la reben perquè no hi ha partida pressupostària per tant de jove sense casa. Al final, un cop més, no ens serveix per l’emancipació del jovent com hauria. I així podríem seguir fins a adonar-nos que en un món de precarietats i crisis, sols la RBU resulta l’instrument bàsic pel present del jovent català.
La RBU ens permet construir una nova llibertat. No és una utopia, ni un destí, però sí un punt de partida cap a noves maneres de viure. No ens ho dona tot, però sí que permet fer un nou camí. I ho fa, per començar, en el món del treball. Per exemple, la RBU ens permetria poder dir no a determinats treballs d’explotadors i precaris sense haver-nos de quedar sense ingressos. Reforçaria, en conseqüència la nostra capacitat de negociar amb l’empresari, fent forts els sindicats. O permetria que, si vull alliberar temps pel meu oci, ho pugui fer sense perdre capacitat adquisitiva. La RBU ens obriria la porta a poder pensar noves formes cooperatives de treballar, podent arriscar més amb la garantia de tenir la subsistència assegurada. En definitiva, davant qui diuen que una pagueta desincentiva treballar, podem dir que la RBU desincentiva treballar per ells per fer-ho amb i entre nosaltres.
La reducció de la precarietat milloraria la nostra salut mental i benestar emocional. De la mateixa manera, permetria poder abandonar formes patriarcals de relacions no desitjades
Aquesta llibertat que ens obri ens permet fer noves vides en comú. Ens permet poder sortir de sistemes de producció que devoren el nostre planeta podent assumir els costos d’un nou consum més sostenible. Permet reforçar els comerços locals i refer una vida en comunitat. La reducció de la precarietat milloraria la nostra salut mental i benestar emocional. De la mateixa manera, permetria poder abandonar formes patriarcals de relacions no desitjades, sense dependències econòmiques pel mig. A banda, reforçaria una democràcia material més plena. Amb el temps que la RBU permetria alliberar, podríem reforçar l’associacionisme i la militància política. La gent tendria temps per implicar-se. També, garantir uns mínims materials garantiria una participació dels afers públics amb més igualtat i, per tant, generaria una democràcia més participativa.
De tota manera, sabem que les urgències socials no venen solucionades per l’atzar dels déus. Al contrari, venen impulsades per la gent. Per això ha nascut És bàsic, una plataforma juvenil que vol posar al centre la RBU com una mesura de mínims per construir una societat millor. Des de la nostra joventut, volem contribuir a fer una societat més justa, lliure i fraterna. Anem a posar-ho a la realitat nostra. Tornem a l’inici, a la protagonista de la nostra història. Què passaria si ella rebés un ingrés mensual sense condicions? Doncs que podria renunciar a la seva feina de cambrera mal pagat o assumir mitja jornada fins trobar quelcom que s’ajustés més amb el que voldria fer. Potser, mantenint la feina, seria l’extra que li permetria emancipar-se amb (o sense) les amigues. Podria, alhora, amb el temps alliberat, muntar un projecte associatiu al barri, amb altres joves. O qui sap, podria muntar una cooperativa d’educació, per fer una acadèmia de filosofia (si aquesta és la seva vocació) sense la por de perdre tot el seu patrimoni i no poder ni menjar l’endemà. És a dir, si tot s’enfonsa, es pot tornar a aixecar perquè la societat la sosté. La Renda Bàsica li permet la llibertat i la garantia de poder viure una vida plena… i de construir un món amb futur i entre tots. Sumar-se a la reivindicació de la RBU és, sens dubte, bàsic pel jovent del país.
