Tots els fets han conduït al fracàs de l’enèsim intent per resoldre l’atzucac de Kosovo després que l’agost passat el president serbi, Aleksandar Vucic, obrís la porta al seu possible reconeixement –amb la condició indispensable de la separació i integració a Sèrbia de la zona nord del país, amb població de majoria sèrbia– com a única sortida viable.
Des que el febrer de 2008 es va donar llum verda a una precipitada declaració d’independència de la regió –fins aleshores sota el règim de protectorat de les Nacions Unides–, la crua realitat ha deixat palès que Kosovo és un estat fallit que funciona com un regne corrupte i mafiós, amb nivells de subdesenvolupament i d’atur juvenil preocupants. El futur de l’antiga província sèrbia recau en mans del president, Hashim Thaçi, i del primer ministre, Ramush Haradinaj. Els dos van servir com a oficials a l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK), responsable directe de crims de guerra i abusos contra la població sèrbia de Kosovo.
Amb aquest panorama, no és estrany que Brussel·les accelerés les negociacions per trobar una sortida a l’estatus del nou país, que va perdent adhesions als escassos reconeixements amb els quals comptava entre la comunitat internacional.
Gestos darrere d’una lògica nacionalista
Malgrat l’escletxa d’esperança oberta pel president serbi a l’agost, els gestos d’una banda i l’altra eren pur maquillatge, i al darrere s’hi amaga un enrocament en la lògica nacionalista per part de Belgrad i de Pristina. Les autoritats albanokosovars atien des de fa anys un nacionalisme extrem que evoca de forma reiterada el somni de la Gran Albània, malgrat que ni tan sols els Estats Units estan disposats a donar suport a la creació d’un gran poder que desestabilitzaria la sensible zona dels Balcans occidentals.
D’altra banda, Sèrbia mostra un perfil voluntarista i generós davant les autoritats europees en el nou impuls diplomàtic del govern populista de Vucic, que es presenta com a garant de la integritat nacional, però també amb la promesa de generar una etapa de progrés econòmic que passa per la integració a la Unió Europea.
Malgrat l’escletxa d’esperança oberta pel president serbi a l’agost, els gestos d’una banda i l’altra eren pur maquillatge
La tràgica confirmació del triomf de la política xovinista i revengista a una banda i l’altra va ser l’assassinat a trets, ara fa un any, del líder de la població sèrbia de Kosovo, Oliver Ivanovic, que des d’una plataforma d’orientació liberal i democràtica reivindicava una sortida pacífica al conflicte i desafiava les polítiques intransigents de Belgrad. L’autoria del crim segueix sense ser esclarida, mentre l’oposició democràtica sèrbia al nord de Kosovo segueix assenyalant els poders fàctics: “Anem contra les seves estructures mafioses, contra el seu verí que sembra l’odi entre comunitats veïnes”, deia un dels seus líders, Sergej Trifunovic.
Tensions permanents
Una altra imatge impactant, pocs mesos després, va ser la detenció violenta en mans de les unitats policials antiterroristes del responsable de l’Oficina de Kosovo del govern serbi, Marko Djuric, després que les autoritats kosovars li prohibissin l’entrada al país. Contra tot pronòstic, en el màxim nivell de tensió, Vucic i Haradinaj es van emplaçar a la distensió per assolir un acord històric, i durant alguns mesos l’esperança de resoldre definitivament la qüestió kosovar inundava les principals cancelleries europees.
Fou només un miratge. Els esdeveniments han pres un ritme endimoniat després que a finals de setembre el president serbi visités les instal·lacions de la central hidroelèctrica de Gazivode, que nodreix d’electricitat els pobles del nord de la regió. El govern kosovar va percebre aquesta visita com una amenaça, i esperonats per les autoritats governamentals, la població albanesa va tallar amb barricades les carreteres d’accés a la principal ciutat septentrional, Mitrovica, on Vucic havia de fer un discurs.
El líder serbi va explotar la situació com a arma propagandística, i va aconseguir una potent imatge al dirigir-se per via telefònica als habitants d’un poble serbi que escoltaven el seu líder per megafonia amb llàgrimes als ulls. El discurs de Vucic va apel·lar a abandonar el misticisme i el nacionalisme radical per trobar una solució històrica que asseguri la pau i el progrés a Kosovo. “A alguns els semblaran paraules buides, però és un gir històric de la política nacional sèrbia, i un gest valent i decidit per enfrontar un procés de catarsi”, indica la periodista sèrbia Ljiljana Smajlovic.
Exèrcit propi per a Kosovo
Tanmateix, l’intent de distensió per part de Belgrad s’ha trobat un mur a Pristina, amb un govern kosovar que sembla poc disposat a arribar a un acord racional. El desembre passat, el Parlament de la regió va aprovar la creació d’un exèrcit propi, una decisió que va tensar encara més les decisions amb Sèrbia, i que a finals de gener s’ha materialitzat amb la formació d’un Ministeri de Defensa que pretén posar en marxa les forces armades kosovars en un termini de deu anys.
Quan la diplomàcia sèrbia va bloquejar aquests intents, el govern kosovar va reaccionar augmentant un 100% les taxes dels productes serbis que travessen la frontera de Kosovo. En qüestió de dies, la situació es va convertir en una tragèdia humanitària quan van començar a faltar productes bàsics com pa, llet i medicaments, mentre el govern serbi ho aprofitava per a la seva propaganda.
I és que quan la història es repeteix als Balcans sol ser signe de mal presagi. Quan el règim de Milosevic es trobava acorralat arran de les manifestacions massives de l’oposició demòcrata, pacifista i antinacionalista sèrbia, la primavera de 1997, Kosovo es va convertir en l’últim intent del seu govern per recuperar la credibilitat del projecte de la Gran Sèrbia. Per evitar qualsevol fissura, Milosevic va acompanyar la campanya d’agressió militar d’una dantesca llei d’informació que legalitzava la censura i la penalització de la llibertat de premsa al capdavant d’un ministeri regentat per Aleksandar Vucic.
Vint anys després, Vucic, antic líder de l’extrema dreta sèrbia i ferm defensor de criminals de guerra, és un renovat cabdill del projecte populista conservador que vol superar les tensions ideològiques del país mitjançant un programa populista que inclogui el creixement econòmic i la integració europea amb el manteniment de la identitat nacional i l’aliança històrica amb Rússia.
Pressionat per les protestes al carrer, el president de Sèrbia ha optat per la kosovarització de la política
El seu nou partit s’ha convertit en una força hegemònica que controla el govern, la presidència i els municipis, però la reunificació de l’oposició democràtica en una gran plataforma que denuncia les polítiques dictatorials del “nou règim” fa tremolar de nou l’estabilitat política. Des de fa uns mesos, pressionat per les protestes al carrer en contra seu, Vucic ha optat per la kosovarització de la política sèrbia.
Segregar el territori de majoria sèrbia
Dues dècades després de l’inici de la guerra, i deu anys després de la proclamació unilateral d’independència, l’eterna qüestió de Kosovo torna a inundar la vida quotidiana de la població sèrbia, i no hi ha un sol dia que els informatius no obrin amb la crònica de les negociacions o d’un nou conflicte a la regió. Segons un estudi recent, la qüestió kosovar torna a ser la principal preocupació de la ciutadania, per davant de la criminalitat i l’atur.
Amb tot, la situació a Kosovo està bloquejada, i sembla que s’ha perdut definitivament l’oportunitat de trobar una resolució pactada al conflicte. Fins ara, l’única proposta factible per sortir de l’atzucac la va oferir el president serbi, que es va mostrar disposat a reconèixer oficialment l’estat de Kosovo a canvi de segregar la part del nord –on viu una majoria de població sèrbia– i reincorporar-la a Sèrbia. La partició, però, és una solució que horroritza tant Brussel·les com Washington, que ho veuen com un precedent que podria ser utilitzat per altres territoris amb voluntat secessionista.
Tanmateix, en aquesta nova guerra freda a Kosovo, Sèrbia guanya posicions envers els dirigents albanokosovars: un dels èxits de Vucic els darrers anys ha estat la intensificació de la diplomàcia sèrbia, que, amb la intenció d’aïllar el govern kosovar, s’ha apropat a Rússia, els Estats Units, la Unió Europea, la Xina, Turquia i el món àrab.
Mentrestant, a Kosovo, el poble paga el preu de la política capriciosa de dos governs, els de Belgrad i Pristina, que amb les seves diferències responen a una mateixa lògica: la seva única raó per mantenir-se al poder és l’explotació del nacionalisme, amb el conflicte de Kosovo que serveix com a combustible per seguir atiant el foc.
