“L’esperança és un error. Si no pot arreglar el que està trencat, et torna boig”. Aquesta frase de la pel·lícula Mad Max (1979), que alimenta l’ansietat que produeix llegir textos sobre el col·lapse que sembla que ens ve al damunt, serveix per centrar els esforços a l’hora de construir alternatives funcionals al capitalisme. “Segur que els de dalt tenen un pla mestre per a quan se’ns acabi el petroli”. Potser l’esperança en els de dalt farà que ens tornem tots i totes boges quan, amb el temps, ens adonem que ningú ens ha preparat res.
Però no va recórrer a aquesta esperança Octavia Estelle Butler, quan l’any 1993 va publicar La parábola del sembrador. Una novel·la postapocalíptica en la qual esprem tot el seu enginy per dibuixar un futur on la crisi climàtica i de recursos es confabulen en una Califòrnia on l’aigua, com a Mad Max, és un privilegi estrany. La novel·la, que cada cop sembla menys de ciència-ficció i més un relat futurístic a curt termini basat en veritats científiques poc escoltades, ens situa in medias res, en un escenari brut i perillós, que gairebé es pot olorar. Des dels ulls de Lauren Olamina, jove negra de 15 anys amb una estranya afecció anomenada hiperempatia –aquí la ciència-ficció–, veurem com la humanitat balla amb molt poca traça per la fina línia que separa el bé del mal. Una línia desdibuixada perquè se substitueix per l’afany de sobreviure a qualsevol cost.
La parábola del sembrador dibuixa un futur on els gossos ja no són el millor amic de l’ésser humà, sinó un enemic més a tenir en compte. I tot i que es tracta d’una lectura fàcil, molt cinematogràfica, no deixa de ser altament incòmoda pel futur que planteja. A base d’actes que qüestionen la mateixa naturalesa humana, Butler posa al centre de l’acció l’estudi d’on anirem com a espècie quan els serveis que avui donem per sabuts a occident desapareguin: l’aigua, la benzina, l’atenció mèdica, l’accés a menjar barat… I, sense assenyalar els responsables, deixa clar qui són, seran i serem, els que patirem les conseqüències de la malversació d’aquests recursos finits que avui vertebren el nostre dia a dia.
“I tu, saps fer foc?”, “Quina és la millor hora per caçar?”, “M’he trencat la cama, què fem?”. Mentre Lauren afronta problemes quotidians propis d’altres temps, Butler assenyala la poca independència que tenim com a individus i el poc coneixement sobre el desenvolupament natural dels nostres ecosistemes i sobre quin rol ha de tenir l’espècie humana per conviure amb aquests. Mentre qualsevol espècie desenvolupa de forma natural i instintiva una relació d’equilibri amb l’entorn, la humana no coneix límits ni descans a l’hora de consumir.
Butler ens envia un missatge de lectura urgent des del 1993. Com la caixa negra d’un avió que viatja des del passat. Això sembla que termina i no estem ni de lluny preparats i preparades per afrontar-ne les conseqüències
Butler parla de tot això sense parlar-ne, sense articular un discurs tangible i amb subtilesa, per mitjà del dia a dia de Lauren i la seva família. Però sobretot contraposa la família de la protagonista, pobra i negra, a les famílies veïnes més adinerades i que, per raons que no esmenta, han pogut acumular més poder en forma de recursos, béns o diners. Al cap de poc d’iniciar la lectura, quan tot comença a torçar-se, Butler destaca els avantatges de la col·lectivitat i la comunitat per afrontar les problemàtiques òbvies d’una societat postapocalíptica. Igualment, en destaca el poder sanador pel que fa a la salut mental, per no parlar dels avantatges que té el grup humà a l’hora de sobreviure en un indret on l’autoabastiment és obligatori. I és d’aquesta manera com Butler ens envia un missatge de lectura urgent des del 1993. Com la caixa negra d’un avió que viatja des del passat. Això sembla que termina i no estem ni de lluny preparats i preparades per afrontar-ne les conseqüències.
Per acabar, i allunyant-nos de lectures de ficció, cal assenyalar les guerres pel petroli i per l’aigua. La pujada de preus dels plàstics i d’aliments. La falta de materials de construcció. L’encariment de l’alumini. La paraula Coca-Cola en negre a les llaunes de la famosa marca. La sèrie L’effondrement (El col·lapse), disponible a Filmin. Talls energètics programats a grans ciutats de Sud-amèrica. L’encariment de la benzina. “He vist coses que vosaltres, els humans, no creuríeu”. Tomàquets a quatre euros el quilo i que no tenen gust de res. He vist una fuita d’aigua potable a Badalona que fa divuit anys que raja 180.000 litres al dia. He vist mosquits a finals de novembre i sandàlies sota peus nus ben entrada la temporada nadalenca; fer neu artificial amb canons a pistes d’esquí i assenyalar la veïna que no recicla per culpar-la dels mals del món. He vist desenes de creuers fent cua per entrar a Barcelona a descarregar ingents quantitats de diners que ni tu ni jo veurem mai. Ja no m’interessa saber què va veure més enllà d’Orió el replicant que interpretava Rutger Hauer a Blade Runner (1982). Si ha arribat l’hora de morir, que ens trobin ben vives.
La Conxita (Sants, Barcelona) fusiona en un espai tenda de discos, llibreria i ateneu social i cultural, seguint la idea del seu grup impulsor de crear un espai còmode i segur al barri i per al barri.
