Una calma precària regna a Haití els darrers dies després d’una desena de jornades de tensió que van provocar la paràlisi total del país, el saqueig de botigues, la crema de cotxes i edificis, i la mort de dotzenes de persones. Les escoles, l’administració pública i privada, el transport públic, les grans i petites empreses han retornat a la normalitat. La vida reprèn completament el seu curs. El president ha creat la seva catorzena comissió, la darrera que té per objectiu el diàleg entre totes les parts del país. Això en un moment en què l’oposició política es projecta cap al futur i que el president perd el seu primer ministre, Jean Henry Céant, desbancat del càrrec després d’una moció de confiança al Parlament. Tanmateix, la crisi subjacent està lluny de resoldre’s i pot tornar a explotar en qualsevol moment. Es tracta, entre d’altres, d’una crisi sistèmica, caracteritzada per l’absència d’un projecte social capaç d’incorporar tota la societat haitiana.
Un context precari
En els darrers anys, aquest racó del Carib ha experimentat períodes de disturbis populars intermitents, marcats per notables mobilitzacions i protestes, disturbis, inestabilitat política, conflictes polítics i socials intensos. La gent està apropiant-se dels carrers per exigir millors condicions de vida o fins i tot un canvi del sistema. El 6, 7 i 8 de juliol de 2018, el 17 d’octubre de 2018, el 18 de novembre de 2018, el 7 de febrer de 2019, han estat moments d’explosió d’aquesta crisi latent. En la darrera data, i sense cap consigna de l’oposició, els municipis i els districtes es van organitzar per coordinar el bloqueig total del país.
El president ha creat la seva catorzena comissió, la darrera que té per objectiu el diàleg entre totes les parts del país
Haití ha vist aguditzada una crisi social, política i econòmica que afecta el país des de fa més de 30 anys. S’ha agreujat les darreres setmanes amb una inflació desenfrenada, crisis humanitàries i alimentàries, una epidèmia de còlera, l’alt cost de la vida, l’atur, la corrupció, la misèria, l’augment dels preus de les necessitats bàsiques, la guerra de bandes, la devaluació de la moneda nacional i l’afebliment del sistema polític.
Per al catedràtic Pierre Négaud Dupénor, aquesta situació, que tendeix a perpetuar-se i amenaça de tornar-se estructural, reflecteix la voluntat d’un poble martiritzat que es vol fer escoltar a través de tots els mitjans violents, sense tenir la menor consciència que se suïcida econòmicament en matèria turística i política. “Davant de la negació total de les elits econòmiques i governants d’Haití, el poble, abandonat al seu destí, no té altra opció que la violència. Mentre la classe política i el sector privat segueixin ignorant les seves demandes –que no són res més que aliments i uns mínims per satisfer les necessitats bàsiques–, aquesta crisi persistirà”, explica Négaud. El catedràtic assegura que la població haitiana és creativa fins i tot en la manera d’expressar la seva ira i trobarà innovadores vies per protestar.
Les reclamacions en qüestió
“El president Jovenel Moise simbolitza el sistema i ha de marxar al preu que sigui”, clama André Michel, un dels líders de l’oposició. En els darrers temps, organitzacions i partits polítics opositors s’han manifestat al carrer per exigir-ne la dimissió. A més, hi ha moltes persones que demanen una tabula rasa, i exigeixen la marxa del poder de representants del Senat i el Congrés.
La gent està apropiant-se dels carrers per exigir millors condicions de vida o fins i tot un canvi del sistema
Des de l’agost de 2018, milers de joves s’han unit a la lluita popular. Al voltant del moviment Petrocaribe Challenge, el jovent reclama saber la veritat sobre el pillatge de fons del Petrocaribe, que ha suposat un malbaratament de més de 4.000 milions de dòlars. Hi ha una dotzena de ministres i alts càrrecs d’Estat, inclòs el president, que estan involucrats en l’escàndol, segons posava al descobert recentment un informe del Tribunal Superior de Comptes.
L’Estat d’Haití té una crisi de valors que en causa una altra de confiança, que va vinculada a la manca de lideratge. “La societat haitiana ja no té sistemes de valors als quals aferrar-se”, assegura Dupénor. La ciutadania ha deixat de creure en unes autoritats polítiques que no compleixen les seves promeses. Tenir un plat a taula, garantir 24 hores d’electricitat al dia o lluitar contra la corrupció són algunes de les promeses incomplertes pel president Jovenel Moise. “A Haití, els governs treballen per crear les condicions per al frau en lloc de posar en marxa mecanismes senzills, econòmics i convenients que facilitin l’accés de la ciutadania a béns i serveis públics”, afirma Dupénor, que prossegueix: “Els líders polítics no tenen prou valentia per prendre les decisions necessàries per al progrés del país”.
Una crisi que ve de lluny
Les protestes populars i els moviments dels carrers són només signes d’un ressorgiment d’aquesta crisi que ve de lluny. Pel sociòleg Armand Jean Jules, és un signe de la ruptura de l’equilibri social, amb una majoria que es troba exclosa de totes les estructures de repartiment de riquesa. Per Jules, la crisi actual és el moment més crític que pateix el sistema capitalista orquestrat pels Estats Units i iniciat amb l’ocupació nord-americana del país, que duraria fins al 1934. “Aquesta crisi rau en els projectes de les grans potències imperialistes com Anglaterra, Espanya, Portugal, Itàlia i França, consistents en el saqueig sistemàtic dels béns i recursos del país”, prossegueix el sociòleg, qui pren com a exemple la invasió de l’illa per Cristòfor Colom el 1492. I recorda l’embargament imposat per aquestes potències després del moviment d’alliberament, de 1791 a 1803.
Un altre actor clau en les bambolines de la crisi és la comunitat internacional. Moltes de les principals potències suposen un gran suport a l’actual president Moise, i, segons afirmen figures i grups opositors del país, sense aquestes garanties ja hauria marxat.
Quina és la sortida de la crisi?
A cada repunt de la crisi, els actors nacionals i internacionals evoquen el diàleg com a panacea o fins i tot la possibilitat d’una nova ocupació estrangera. No obstant això, malgrat que es puguin generar diàlegs, la crisi ressorgeix de nou. “Els discursos que promouen el diàleg interhaitià volen fer-nos creure que l’agreujament dels problemes s’explica pel fet que els haitians es neguen a posar-se d’acord. És una mala interpretació de la qüestió. El problema és molt més profund”, diu Joseph Jules, i afegeix que el poble d’Haití “està equivocat pensant que la crisi és només econòmica o política. Realment no tenen una resposta a la crisi. La repressió és la seva única alternativa”.
Moltes de les principals potències donen suport a l’actual president Moise, una protecció exterior per mantenir-se al poder
D’altra banda, per al professor Dupénor, la població, els actors polítics i els agents econòmics desconfien els uns dels altres. “El respecte a la paraula donada és gairebé inexistent. Això és el que fa caure qualsevol intent de diàleg entre els actors. Tothom dubta de la bona fe de l’altre i continua a l’ofensiva”, conclou. Si les negociacions a vegades possibiliten una solució pacífica de la crisi, en aquest cas no contribueixen a resoldre-la.
La situació segueix sent precària. El president, que no té intenció de renunciar, continua buscant per tots els mitjans mantenir l’statu quo, mentre que els membres del Parlament ja preparen la seva reelecció. A l’espera del següent rebot de la crisi, Haití respira amb el ritme d’un aire de calma més que mai enganyós. La població viu diàriament esperant el següent bloqueig, cosa que provoca una certa psicosi tant per als agents econòmics com per a la ciutadania. Aquests bloquejos hermètics de carreteres s’han convertit en una nova forma de protesta social utilitzada per la població per expressar el seu dolor, el seu afartament, el seu malviure, la seva misèria i la desconfiança més absoluta envers tota la classe política. Totes les condicions es compleixen per a noves explosions socials sense precedents.
