Guadalupe Porras o Stephanie Frappart han fet història al món del futbol aquest 2019. Porras és la primera assistent a Primera Divisió de futbol masculí. Frappart ha estat la primera dona en arbitrar un partit europeu, la Supercopa d’Europa masculina entre el Chelsea i el Liverpool. Però d’entrenadores femenines a primera divisió masculina encara ni una. I amb aquesta possibilitat fa història Heimebane, altrament coneguda com a Homeground, sèrie estrenada a l’Estat espanyol el 13 d’agost, que parteix d’aquesta possibilitat futbolística i feminista per fer una repassada a tots els mites, tabús, desitjos i violències dins i fora del camp. No és intranscendent que aquesta idea sorgeixi de Noruega: és un fet evident que el futbol femení noruec, que ha guanyat diversos mundials, té un nivell infinitament superior al masculí, que en la majoria de tornejos mundials ni s’ha classificat.
Helena Mikkelsen és una reputada entrenadora del país que ha portat al seu equip a la Champions femenina quan aconsegueix el lloc d’entrenadora en un petit club de la primera divisió masculina, el Varg Il
Helena Mikkelsen –protagonitzada per la coneguda actriu Ane Dahl Torp– és una reputada entrenadora del país que ha portat al seu equip a la Champions femenina quan aconsegueix el lloc d’entrenadora en un petit club de la primera divisió masculina, el Varg Il. Aquí irromp tota la força del patriarcat: companyes i familiars que qüestionen la decisió; hooligans que torpedegen partits; patrocinadors que qüestionen la professionalitat; jugadors que boicotegen la seva cap; fins al punt que la mateixa protagonista s’autocensura. És espectacular l’escena de l’entrenadora al bell mig del bar de la penya vargniana, quan els confronta dient: “estic fent equilibris a la corda més fina del món. No puc cridar als jugadors, no puc cridar a l’àrbitre, no puc plorar si guanyem, no puc plorar si perdem. Si vaig en aquesta direcció, hauré perdut. Perquè així són les coses. Potser canviaran amb el temps, però per favor, no us quedeu aquí dient que res no m’importa”.
Més enllà del món esportiu, el masclisme s’escampa com una xacra per la Noruega més recòndita. A la segona temporada, brilla el capítol de la festa d’aniversari d’en Nils, veí de l’entrenadora. Enamorat de la noia més popular del poble, la vigila com un tresor mentre ella dorm la mona. Al despertar-se, Renate protesta per l’actitud protectora. Ell ataca: “Vols que sigui com alguns nois? Què creus que haguessin fet si t’haguessin trobat aquí amb aquest pet?”. Renate, apoderada, tanca: “No! No t’emportaràs un premi per no haver-me violat”. I les espectadores callem i al·lucinem en empatitzar amb uns personatges gens maniqueus, sinó fills de qualsevol veí: en Nils i la Renate són d’un poble anomenat Ulsteinvik, banyat de violències, però que ens són tan quotidianes que s’escolen en camps de futbol, bars, oficines i cases de Noruega i d’aquí.
La sèrie també aborda altres problemàtiques associades al futbol com ara l’homofòbia o la dificultat de sostenir l’èxit, al mateix temps que incorpora certs tics de serial romàntic com la relació de la filla de l’entrenadora amb l’estrella de l’equip. Però són mals menors de dues temporades trepidants –s’especula amb que s’està fent una tercera– que podeu veure en V.O.C. a Filmin. Avís a futboleres: un dels personatges principals és l’exjugador del València John Carew. Però no importa si no us agrada la pilota, a moltes de nosaltres tampoc i Heimebane ens ha tingut enganxades a la pantalla com si es tractés del temps de descompte d’un clàssic.
